CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA A LES PENYES LLÚCIES

CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA

LES PENYES LLÚCIES

( CIRCULAR RUGAT-LES PENYES LLÚCIES- CASTELL DE RUGAT- FONT DE FERRI-RUGAT )

(RUGAT)

LOCALITAT:              Rugat
DATA:                      9 d'abril 2017

LLOC DE TROBADA: Ronda Sud ( Daimús)

HORA:                     7,45 h. del matí. Eixida 8 h.

DIFICULTAT:             MODERADA

DESNIVELL:             316 metres
QUILÒMETRES:        10

TEMPS ESTIMAT:      4 hores

RECOMANACIONS:   Si el dia ix assolellat, bona gorra, crema protectora, ulleres de sol... i bon bastó.

      Podeu veure el trajecte de la ruta a:

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16810767

SINOPSI  DE LA RUTA

RECUPERACIONS, RECUPEREM...

El xicot en els darrers mesos s’havia engronsat. No s’havia volgut preparar i qualsevol esforç sense entrenament, sense preparació, doncs això, passa factura. Constància, treball, voluntat, perseverança. Però poca cosa d’aquestes havia fet en el darrer trimestre. A la fi, el dia a dia acaba esdevenint una realitat, com totes, polièdriques, però les evidències són les que són i l’avaluació no deixava cap dubte, havia que recuperar. Recuperem.

Com de costum en les darreres setmanes aquest malson es repetia la nit dels dissabtes. Recuperem ... Però, què collons havia què recuperar? S’ho preguntava i tornava a preguntar sense trobar resposta; feia anys que no s’examinava, tot al contrari, ara era ell qui feia els exàmens, però dissabte rere dissabte tornava el malson... Recuperem. Tot havia sigut després d’aquell dia, d’aquell dia inoblidable, dia de fulgència, de llampurnejos, de llustres, a la fi, d'haver-se sobreeixit, física, mental, emocionalment. Aquelles llums l’havien, possiblement, trasbalsat per sempre, o igual, solament havia de recuperar. Recuperem.

A tres quarts de nou havia començat la ruta: sol, bona temperatura, oratge ideal per gaudir de la natura, del paisatge. Rialles, bona conversa, també, però, sorolls de fons, el soroll d’allò que dóna vida, el soroll incolor que fa possible tots els brots dels colors... Aigua, aigua, aigua. 

Recuperem. Estem a l’altura de les aigües potables de Rugat, inici de la pujada a les Penyes Llúcies, inici de la recuperació de sensacions, oblidades per un trimestre de pocs esforços, molta mandra, massa horitzontalitat. La terra, encara que ho parega, no és plana. Quin plaer, però, comprovar que és possible la recuperació: exercicis, taules, activitats... La recuperació està encetada. Però hui no toca recuperar un bell indret «estudiat» en altra ocasió... Casa Barranca, Penyes Llúcies... Portem poc de més de mitja hora de la recuperació i hem de destriar: Penyes Llúcies o Casa Barranca i Nevera de la Barcella; altra vegada serà la nevera. Hui no toca ruta de les neveres. Aigua, clara, plena de vida, plena de força, continua recuperant espais, perduts per anys de sequera; tard o prompte, l’aigua torna, brots de vida, d’esperança que podrem recuperar.

Recuperem. Pendents, oblidades. La terra no és plana, encara que ho semble. Però tot el que puja baixa, i toca recuperar. Baixem, primer Corral de Montesí. Recuperem sensacions, oficis, costums, tradicions, camins, sendes i velles ascensions.

Recuperem. Baixada. Compte, però, la relaxació del descens pot trair-nos. Fixem la vista, fixem els talons, fixem el pal. Xerrem i recuperem. Continuem baixant fins un nou corral, ara el de Simeó. Portem poc més d’un hora, caldrà decidir si recuperem líquids o sòlids o esperem fins recuperar segles d’història al castell d’Aielo.

 Seran deu minuts de baixada, poc més de quinze de pujada, de qualsevol forma, després del líquids i/o sòlids no podrà faltar aquell elixir de raïm o d’herbes que ens donarà les forces per continuar... Recuperant records d’una quasi oblidada vesprada d’estiu, de fort ponent, de dolces converses i millors recaptes a l’ombra de la lluna, amb Casa del Magre al davant, el castell d’Aielo al darrere, tots dos observant com recuperem imatges, temps, capses de bons records, capses engrescadores per continuar planejant camí de la Font de l’Hedra.

Recuperem. Novament el soroll de la vida, aigua... Silenci, aigua, soroll celestial. Tan lluny, tan a prop, l’aigua amagada, l’aigua incolora, l’aigua insonora? De cap manera insonora, silenciada per aquells murmuris de la multitud que exclamava... Recuperem espais, recuperem natura, recuperem per anar més lluny, fins l’altra font, la de Ferri, baix del barranc, també conegut amb el nom de la Mollana. Hui tampoc toca la Bassa del Sastre, anem cap Aielo i després al poble que a tots els dóna nom, Rugat. 

Poc més de quatre hores. Recuperem-nos. Calçotada, bon profit, alenem. Pau i tranquil·litat. Hem recuperat.

  L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2017. Si la voleu tenir en aquesta excursió, el cost serà de 5€. 

PROGRAMACIÓ SEGON TRIMESTRE DE 2017

RUTES DE PRIMAVERA

20 de març de 2017

 

La Vall d'Albaida, la Marina Alta i la Safor. Les tres comarques per on discorreran les rutes d'aquesta primavera. Després un primer trimestre accidentat, on no es va complir en absolut la  programació, esperem que en aquesta ocasió l'esdevenidor ens siga més propici i gaudim  sense cap ensurt. Comencem.

AL VOLTANT DE LES PENYES LLÚCIES

(RUGAT)

La data prevista de realització és el 9 d'abril.  Ruta de dificultat moderada.

 El trajecte naix al poble de Rugat per continuar pujant fins les Penyes LLúcies. A partir d'aquest màgic indret, seguirem per un sender preciós fins el castell de Rugat, objectiu d'una de les primeres rutes nocturnes. Tot seguit seguirem la davallada fins la font de Ferri envoltats  d'un boscam impressionant  i de barranquets i ullals fins aplegar a la majestuosa font de Ferri. BÀSICA.

LA PENYA FORADADA DES DE BENISSIVÀ

(BENISSIVÀ)

Ruta programada per al dia 14 de maig. Dificultat moderada.

No és la primera vegada que visitem la Foradada, però és la primera ocasió que ho farem des de Benissiva. Des d'aquest poble de la Vall de Gallinera iniciarem la caminada que ens conduirà pel convent de Benitaia i, a través d'una senda espectacular, aplegarem  a l'altiplà. Un camí pedregós ens conduirà a la corral dels Moros i, des d'allí, ascendirem a la penya Foradada. La vista serà excepcional, si el dia ix clar, com esperem. Després descendirem cap a Benissiva seguint una ruta quasi circular.  Temps de màgia, temps de cireres. 

POTRIES. RUTA URBANA I PERIURBANA

 (POTRIES)

El 4 de juny ens desplaçarem a Potries  per realitzar la nostra tradicional Ruta Urbana. Visitarem el nucli de la població, amb els seus emblemàtics edificis: la casa de l'Ajuntament, l'església dels Sants Joans, la Terresseria... Però també gaudirem de la zona periurbana, amb la visita a l'ermita del Crist de l'Agonia i la rica arquitectura lligada al riu: l'assut, el pou del Comú, la casa Fosca, la Casa Clara... un immemorial homenatge a la cultura de l'aigua. Atractiva, fresca, essencial ruta.

 Benvinguda sigues, Primavera!

(Programació sotmesa a possibles variacions, esperem que no!)

CRÒNICA DE LA RUTA "EL BARRANC DE L'INFERN: LA PRESA DE GISBERT I LA COVA SANTA"

ONES DE  PEDRA

Eren les dos de la vesprada quan atacàrem la font Grossa amb les postremes forces i l'ocupàrem sense oposició. Beguérem de l'aigua que brollava generosa i freda de les canonades. Ens remullarem els cabells, la cara, les mans... I ens asseguérem extenuats dins de la font de llavar mentre ens observàvem reflectits dins del límpid toll d'aigua. Cares d'esgotament i de delectança en haver aconseguit el guardó.

Cinc hores abans havíem aplegat  a Fleix i havíem estacionant els cotxes en un esplèndid aparcament als afores del poble d'enmig. Teníem ganes de conéixer els famosos escalons dels quals tant havíem sentit parlar. Estàvem il·lusionats en trepitjar pel llit del mític barranc de l'Infern de la Vall de Laguar i Ebo. 

Lleugers d'equipatge i carregats d'entusiame, travessàrem la carretera i menàrem cap a la font de llavar i la font Grossa. L'aigua borbollava impetuosament alegrant la sol.litud en què es trobava el Llavador  a aquelles hores del matí. Estàvem a punt d'iniciar el descens cap a l'Infern. 

A unes passes del Llavador, a mà dreta, s'obria un petit sender que davallava suaument protegit per poderosos arbres. El sòl estava humit. El cel clar i radiant. Molt prompte aparegueren els primers esglaons, pacient i necessària construcció realitzada per comunicar les dues vessants del barranc. Urgent per poder buscar terres aptes de cultius. 

Els descens cap el barranc de l'Infern era preciós i vertiginós. En un tres i no res aplegàrem al Forat de la Juvea d'enmig, cavitat realitzada sense contemplacions per eliminar qualsevol obstacle que barrava el pas cap a noves terres. Executada amb ràbia. Ara resultava un indret evocador, idoni per fer una esplèndida instantània. Ara. Abans, el mur que calia enderrocar.

Travessada la cavitat, es contemplava la bellesa de la ruta. I la duresa. Un sender serpentejant, mossegant-se quasi la cua, que reptava per la vora de talussos; que discretament travessava el cau del barranc i sinuosament ascendia nua cap a la Juvea de dalt.

No tinguérem la sort de veure l'aigua llançar-se pel Salt. Malgrat les pluges, sols s' observaven petites llàgrimes eixutes que regalimaven per la seua paret. Una mica decebuts, continuàrem marxant fins l'Infern. I en uns pocs minuts aplegàrem. Era cobert de pedra i grava extremadament blanca. Pel cel s'observava el senyorial vol de tres aus.

Potser ens haguera agradat tenir la sort de gaudir de la companyia que va tenir Dante en el seu viatge a l'infern. No teníem cap Virgili, però teníem guardat zelosament el secret de la ruta. 

Ens deixàrem guiar per l'olfacte i cercàrem la humitat. El cau del barranc començava a estar cobert per una tènue i persistent capa de pols que progressivament es convertí en fang fracturat d'on intentaven eixir petites herbes empresonades.

 Les dues vessants de la muntanya, després d'inversemblants meandres, s'acostaven perillosament, luxuriosament. Però enmig, la protecció en forma de presa. La contenció. 

Érem a la presa d'Isbert. La història de la seua construcció és un seguici de disbarats, d'interessos contraposats. D'espavilats. Però aquí estava, orgullosament alçada i aguantant les escomeses de les furioses barrancades provinents de les valls d'Alcalà, Ebo i Laguar. Recarregant els aqüífers, amb l'alegria consegüent dels regants de la ribera del Girona.

Deixàrem la presa, abandonàrem el pantà, deixant més enllà un pou de nom ben singular i suggerent: Llucifer. Reférem camí fins aplegar a una enorme cova. Cap eixida i entrada a l'avern, que quede clar. I esmorzàrem tranquil·lament. El barranc de l'Infern havia sigut fins aleshores un passeig angelical. Però el camí era  llarg i les sorpreses estaven al caure. Un potent herberet de les terres de Diània fou el senyal que indicava que calia prosseguir després de deixar palesa la nostra presència amb  una  fotografia de grup.

 

Caminàrem fins aplegàrem al lloc per on havíem baixat al barranc. Ara s'iniciava una nova aventura. Buscàvem el Paradís per l'Infern, tot i esperant veure fugaçment l'estimada Beatriu. Abans de continuar, un avís. Qui iniciava la ruta cap a la Cova Santa no podria abandonar-la: màgiques i ultraterrenals forces ho impedirien. 

Amb alguna anecdòtica renúncia, el gruix de l'expedició continuà. Aviat comprovàrem com el sòl de la barranquera canviava progressivament. Les petites pedres es convertien en grans, enormes, gegantines. Simultàniament les parets de la muntanya començaven a dibuixar formes curioses i fascinants, resultat de mil·lenaris plegaments. A poc a poc ens adonàrem que no era fàcil caminar, que havíem d'anar en compte, amb molt de compte. Múltiples cocons, uns amb aigua, altres secs, dificultaven la ruta. Ara havíem d'alcar les cames, ara ens havíem d'ajudar amb les mans, pròpies i alienes. Progressivament el trajecte anava causant certa fatiga. Les cames començaven a ressentir-se. 

De sobte començaren a aparèixer diminuts boscos de baladre que obstruïen la caminada. Les pedres es convertiren en enormes escalons, els escalons en autèntiques ones de pedra. Canviàrem els bastons per  taules de surf. 

Semblava que en aquest mar d'ones de pedra anàrem a encallar en la muntanya més propera, però de sobte giràrem a la dreta i augmentà la dificultat. Novament les parets de les muntanyes lluitaven per acaronar-se. Fatalment mai ho aconseguirien. Aviat, entràrem en una mena d'estances prehistòriques per on a penes podien penetrar els rajos del sol. Anava creant-se una atmosfera misteriosa, fràgil, espiritual. Érem a la Cova Santa, lloc de repòs i esbarjo. Indret energètic on reflexionar sobre aspectes terrenals i materials. Ocasió idònia per fer una anàlisi introspectiva... Pensar o... no pensar.

Lamentablement un doble bassal d'aigua estratègicament situat entre un rocam ens impedia aplegar a l'altar de la Cova Santa. No obstant això, la seua visió era suficient i, alhora, hipnotitzadora.

Era tard i quedava un bon tros per aplegar a Fleix, la nostra Ítaca. El camí de tornada fou una autèntica odissea,  etern: vam haver de lluitar contra les enormes ones de pedra, ara veritables tsunamis. Després d'un descomunal combat arribàrem a l'inici de la pujada. Dos quilòmetres interminables per conquistar la meta. Pas a pas, cadascú al seu desigual ritme, retallàvem la distància. Cares d'esgotament. Suor. Manegues curtes, cares roges. Set, calor, esgotament... fins que aplegàrem a la font Grossa.

          

           

                                               ---

A les dos i mitja estàvem a ca Les Rogetes de Benimaurell, amb les cares ben roges, clar. De vegades parlàvem animadament, de vegades callàvem perquè necessitàvem recuperar l'alé. L'ensalada, la sang amb ceba, les mandonguilles; el cuscús i el corder al forn feren la resta. 

En eixir del bar ja ens havíem oblidat de l'esgotament. En eixir del bar estàvem disposats a nous reptes. En eixir del bar recordàrem el llibre de Dante Alighieri i coincidírem que havíem realitzat una Divina Ruta.

                                                               Daimús, 16 de març de 2017