PELLICER

PELLICER

dimarts, 18 de juliol de 2017

CRÒNICA DE LA VIII RUTA NOCTURNA: L'ASMEITA




Com en una illa acaronada pels vents humits de la mar...


Com en una illa acaronada pels vents humits de la mar ens sentíem a l'Asmeita. La mar, pròxima i llunyana, ens feia festa al cos amb la seua agradable brisa. Sopàvem entre ametlers, fent rotgle al voltant d'un seguit de taules desplegades com les veles dels vaixells per donar aixopluc a una senzilla picadeta que havíem preparat per a l'ocasió. No beguérem còctels exòtics, no menjàrem viandes forasteres. Ens nodrírem d'entrepans multicolors acompanyats de begudes que la globalització havia popularitzat des de feia temps. I mistela.





 En alçar la vista no vérem palmeres i cocoters. En aixecar els ulls contemplàrem a les fosques les minúscules figures d'ametles a punt de parir retallades sobre un cel blau fosc i d'estrelles que anaven perdent la vergonya i eixien a saludar. 
Estàvem bé.



Repetíem per segon any consecutiu l'Asmeita com a lloc de celebració de la ruta nocturna. No amb el consens de tots, ho sabíem, però instigats per una força incontrolable que naixia dels encontorns. 



A les 8 de la vesprada una considerable gentada ens reunírem al Cantó la Font, al centre de l'Atzúbia. Cares conegudes, cares noves. Contentes de totes formes. 

Quan l'organització tingué preparades les vitualles, partírem pel costat de l'església envers el carrer de Dalt, nucli originari del poble. En aplegar a l'era de la Creu ens férem la tradicional i espiritual fotografia de grup. A continuació marxàrem per camins coneguts (camí del Clotal,  de les Vinyetes...), sempre envoltats de tarongers i alguna que altra esporàdica figuera.




Sol amable, vent pietós, temperatura acceptable...fins que emprenguérem la senda cap a l'Asmeita, allà pel vell paratge de Benimataix. Començàrem la pujada per un sender format per un mosaic de pedres perfectament arrenglerades amb un ritme àgil. Potser una mica confiats. Aviat, però, el vent es suavitzà; el sol ens abraonà i destil·larem les primeres gotes de suor. Això no obstant, la cadència es mantingué quasi constant. Les ampolles d'aigua exirien de les motxilles, els ulls s'enterboliren, les samarretes es mullaren. Cadascú, aleshores, adaptà el ritme a les seues pulsacions. Entre batec i batec ens acontentàrem en contemplar la verdor de la muntanya, resultat d'unes insòlites i tardanes pluges.  





A les 9 de la nit el gruix del grup començava a envoltar la taula que una avançada de l'organització havia preparat. Papes, cacauets, barreja de fruits secs inversemblants i acolorits; olives, salmorra i refrescant beguda... Abans de seure'ns a sopar realitzàrem una segona fotografia de grup per donar constància que tots els que havíem iniciat la ruta l'havíem finalitzada. 






Al voltant d'una amorosa taula preparada per a l'ocasió,  asseguts sota uns amicals ametlers,  gaudírem d'una nit esplèndida mentre descobrírem estrelles i constel·lacions amagades sota l'infinit univers. Eternes gràcies als companys/companyes de Benimataix, l'entusiàstica associació cultural de l'Atzúbia i Forna, una vegada més.



 Ens sentírem en el cim d'una  illa acaronada pels vents humits de la mar, lluny de la bramadissa que s'escoltava en aquelles hores en les atapeïdes platges de la costa. 

Daimús, 18 de juliol de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada