PELLICER

PELLICER

diumenge, 25 de juny de 2017

PROGRAMACIÓ TERCER TRIMESTRE 2017




CAMINANT AMB L'ESTIU

25 de juny de 2017

Durant l'estiu ens adaptem. Busquem l'ombra,  cerquem la fresca, però no li tenim por a la calor ( va, no massa!). Canviem de roba, ens despullem (controladament, oi?), mudem de color i de costums. Caminem pel matí, per la vesprada i per la nit. Sota el sol, la lluna i les estrelles. Dinem, berenem i sopem. Vivim!

 


VIII RUTA NOCTURNA: L'ASMEITA

Lloc: l'Atzúbia.
Data: 15 de juliol, dissabte.
FÀCIL


L'Asmeita s'ha convertit des de fa uns anys en el nostre santuari, en  lloc de pelegrinatge anual  on venerem el prodigiós Gelibre.  
Porta estratègica entre la vall de Gallinera i la vall de Pego. Entre la feréstega muntanya i la imprevisible mar.
Paisatge harmònic,  recuperat rítmicament després de la desolació.
Lloc de trobada amb els amics i amigues de Benimataix, de l'Atzúbia, de la Marina Alta. 
Nit màgica, lúdica, sensual...






LA FONT DE LLORET

Lloc:  Marxuquera
Data: 26 d'agost. Vesprada de dissabte.
FÀCIL

Als contraforts de la serra Grossa. En el camí de Pinet. La Marxuquera. Corrals de cabres. Basses i tarongers abancalats. Comença la sendeta. Pins ressecs a esquerra i dreta. Garrofers tortuosos. L’estret d’Ataranes que ens abraça, ens engul. Entrem en un indret menut, màgic, mític, místic. Ombra. Baladre, heura, joncs i molsa. La fresca i bella falsia de pou. Aigua que brolla. La font de Lloret. I un poc més amunt, l’abeurador de la font Vella.    






LES DEVESES DEL SALER 

Lloc: València.
Data: 24 de setembre, diumenge.
FÀCIL

 Visitem la Devesa del Saler. Tot i que la podem haver recorreguda amb cotxe, camí de València, tot i que la podem conéixer com una platja propera a la capital, amb frondoses pinedes al seu voltant, la devesa és molt més que tot això. Cal entrar-hi i deixar-se sorprendre. La ruta que farem per la devesa recorre part d’una llengua de bosc mediterrani situada entre l'Albufera de València i la mar, d’uns 30 km de llarg, per 1 d’ample.   





 És un espai natural interessantíssim, bell i contradictori, format per diferents ecosistemes: dues barreres dunars, les mallades i l’albufera A més, hi ha una rica fauna que potser ens passarà inadvertida. Veure també com aquest ecosistema ha estat alterat al llarg dels segles per l’acció de l’home: tales, repoblaments, dessecacions i el dràstic intent d’urbanització dels anys 70, intent que en alguns llocs ha desequilibrat i degradat l’entorn. Malgrat tot paga la pena fer una passejada per la devesa, per l’antic camí de València al Perellonet, passejada que no ens deixarà indiferents.

divendres, 9 de juny de 2017

CRÒNICA DE LA RUTA A POTRIES



QUAN L'AIGUA TENIA SET 

Feia un sol que badava pedres. Sota l'ombra d'un vell taronger, es trobava assegut barallant-se contra les impertinents formigues que lluitaven per conquerir una parcel·la del seu peu.  El sequier li havia dit a son pare que l'aigua aplegaria al tros cap a les tres de la vesprada. Passaven uns minuts quan escoltà el familiar soroll de la mobylette del diligent sequier. Aquest obrí una vàlvula i l'aigua envaí el bancal sedegós i refrescà la terra i el cos. Eren les tres passades de la vesprada d'un enèrgic mes d'agost.  

Ens agrada ser puntuals, així que a les 9 del matí ens trobàvem davant de l'ajuntament de Potries on ens esperaven els nostres guies. Damià Oliver ja era de la família. Havia participat en les activitats culturals de 2015 amb una engrescadora conferència sobre el transport públic a la Safor. Aquell diumenge 4 de juny viatjaríem amb ell per tal de conèixer el ric patrimoni hidràulic de Potries.  


Davant la casa de la vila, Damià ens dibuixà un esbòs precís d'allò que veuríem i assaboriríem: la inimaginable xarxa que aprofitava cada gota d'aigua provinent del riu d'Alcoi, el casolà Nil saforenc. Visitàrem l'interior de l'antiga casa-palau, evocàrem èpoques glorioses dels Centelles i dels Borja, i observàrem una porta de cinc panys, autèntic símbol del control eficient de l'aigua.




En eixir, ens adonàrem que el cel estava completament nuvolós i com el sol, bastant entremeliat, s'entretenia jugant al fet i amagat. Recorrérem els bells carrers de la població fins aplegar a l'antic camí de ferro, la via del tren Gandia-Alcoi, l'altre cordó umbilical que abans unia l'Alcoià i la Safor, ara trist i melangiós. 







Vorejant la carretera que menava a Vilallonga, prompte aplegàrem a l'assut d'En Carròs. Havíem sentit parlar d'ell. Ens havien comentat que era espectacular; ens havien dit tantes coses que, sense haver-lo visitat, créiem saber-ho tot. Quina ignorància! Les paraules mai podran substituir el musical soroll de l'aigua en saltar aquesta enginyosa construcció; les paraules no podran substituir l'olor d'humitat, suau i penetrant. Els mots no podran reemplaçar la vista meravellosa d'aquest indret. 





L'assut, aquella vella construcció de canyes, troncs, algues... que elevava el nivell de les aigües. L'assut, aquell heroic bastiment realitzat per donar de beure a les terres assedegades i quan l'aigua tenia set.  L'assut, aquella remota obra col·lectiva de tota una comarca.




Mentre, escoltàvem les vigoroses paraules del nostre acompanyant; mentre, ressonaven els energètics mots que parlaven de concòrdies, acords... De romans, àrabs i cristians. De cultures que havien entés que l'aigua era vida, germanor, unió, solidaritat...


Al voltant de l'assut esmorzàrem una mica inquiets. Un trons llunyans anaven acostant-se cada vegada més. Això no obstant, no teníem por a la pluja,  no ens importava mullar-nos una mica. Potser ho desitjàvem, fins i tot.  





La mistela l'havíem deixada ben protegida en el maleter del cotxe, per això decidírem fer-nos la fotografia de grup més calmadament.

Trepitjant per damunt de la imponent séquia reial, ens dirigírem a la Casa Fosca. Pel camí, les primeres gotes impactaren en els nostres cossos. Uns els reberen a cara descoberta. Altres, tal vegada per evitar conseqüències imprevisibles, desplegaren acolorits paraigües. 




Entre canyars, tarongerars, humils oliveres i algunes hortalisses, caminàrem per sobre d'estrets caminois fins aplegar a una construcció ben singular i estranya: la Casa Fosca, partidor d'aigües entre les séquies del Rebollet i la comuna d'Oliva i Gandia. La Casa Fosca, mena de búnquer que controlava la correcta divisió  de l'aigua. Relíquia senzilla, però impactant.



Petites gotes continuaven caient, mentre que síl·laba a síl.laba Damià Oliver ens explicava les característiques del sistema de reg. 




Prosseguírem la caminada i contemplàrem un espectacular revolt del riu d'Alcoi. Primitiu, salvatge, evocador.

Molt prompte aplegàrem a la Casa Clara, el segon gran partidor de la xarxa i que dóna nom a una històrica, coneguda i entusiasta  associació cultural de Potries. Aquesta infreqüent construcció que divideix l'aigua entre la séquia mare de Gandia i la d'Oliva... i d'on aplega a les terres del Marge Gros.

Sense precedents, ens férem una nova fotografia de grup. Per què? 





La ruta encara no havia acabat.  Vam tindre temps de visitar el molí Canyar, lligat a la mòlta del blat, dacsa i arròs...Però també amb el tren, el gel...


 Acabàrem la diada al museu etnològic Àngel Domínguez, casa d'un antic terrisser on es conserva, quasi congelada pel temps,  l'habitatge d'un humil cassoler de Potries.  Aigua, terra, suor. Hàbils, expertes i sensibles mans. Sacrifici i satisfacció. Saviesa popular, paciència.






En un bar de la localitat dinàrem tranquil·lament. Mentre bevíem una aromàtica camamil·la ens sentírem optimistes, quasi eufòrics, en pensar com un poble havia pogut, tot plegat, domesticar les aigües per poder construir un inversemblant sistema de reg i  alimentar, així, les seues terres... i les seues panxes. 


  
Daimús, 9 de juny de 2017