dimecres, 17 de maig del 2017

CRÒNICA DE LA RUTA "LA FORADADA" PEL PASSET DE BENISSIVÀ




SANG DE CIRERA

Hui estaves resplendent, feliç, satisfeta. Se't veia en la cara: plaent i somrient.  Hui estaves admirable, incomparablement millor que fa huit anys quan et visitàrem per primera vegada. Tota de dol, la teua pell estava ennegrida pel fum, cremada pel foc. Hui ens hem alegrat i ens hem tornat pletòrics d'alegria en veure't  feta una adolescent. Suggerent, atractiva, insinuant...sensual.



La Vall de Gallinera mai et deixa indiferent, mai deixa de sorprendre'ns, tant s'hi val l'època de l'any en què la visites.
No va ser fortuït, doncs, que escollírem maig per tornar-la a visitar. Al contrari, ja s'havia convertit en una satisfactòria habitud. 



Benissivà a les 9 del matí tenia vida. Vitalitat a les cases, als bars, als carrers; als bancals, a les muntanyes. Era transfusió de sang fresca i jove que empentava qualsevol ànima desconsolada a desitjar viure. Érem sang de cirera: dolça i enèrgica.

No era cap cosa impròpia que caminàrem pels seus carrers amb un ritme involuntàriament marcial, però fou balsàmic divisar la Penya Foradada i, instintivament, ens asserenàrem. 


Per la discreta escala que uneix Benissiva i Benitaia, caminàrem amb una cadència adequada envers l'ombria de la serra envoltats de bancals de cirerers, uns descansats després de parir els fruits, altres esperant unes amables mans que els acarone.


Travessàrem l'antic convent franciscà mentre observàrem l'hàbit d'algun monjo amagar-se darrere dels xiprers fugint de devastadors terratrèmols, de botiflers o, potser, de l'exclaustració.


El vial era còmode, ample, però dissimuladament anava empinant-se intentar repenjar-se sobre la muntanya. El sol, que havia eixit de forma contundent, es mostrava complaent. Aviat aplegàrem a una bifurcació que menava cap a la senda del passet de Benissivà. Deixàrem l'asfalt i guanyàrem la terra en començar un pulcre sender. 



Perfectament adaptat als revolts i a les irregularitats del terreny, ascendia benignament. L'obaga, encara humida, es trobava protegida per un exèrcit de fenoll alt i fermós que perfumava delicadament la nítida atmosfera mentre que, sense adonar-nos-en, conquistàvem l'altiplà.  






 La vista era commovedora: despullada, la Vall de Gallinera apareixia sense complexos als nostres peus increïblement verda, increïblement bella, envoltada dels grans tòtems de la nostra terra: el Benicadell, el Gelibre, el Mondúver, el Montcabrer... la mar.



Arxivades les emocions amb disquets de seguretat fiables, marxàrem per un terreny pedregós, irregular, escassament arbrat, però feréstec i combatiu, fins aplegar al corral de la Cova dels Moros o la Cova Obrada. Al seu recer esmorzàrem i recordàrem versos recitats en aquella contrada que parlaven de la duresa d'aquest indret. El vent bufava suament i refrescava l'ambient.





Allí estant comprovàrem cristal·linament com la Foradada era plena de pelegrins d'altres terres. Ansiosos, beguérem ritualment la iniciàtica mistela i emprenguérem l'inofensiu atac al mític Penyal.





 Com un ventall acolorit, anàrem acostant-nos  místicament, quasi silenciosa, al peus de la Foradada. L'ascensió, breu i pertorbadora, fou purificadora. Quan copsàrem l'arc màgic, ens acostàrem ordenadament i traspassàrem el llindar d'una dimensió desconeguda. Durant uns instants fórem éssers intangibles, fórem pura energia... i ens sentírem part de la terra, en majúscula i minúscula. 





Recuperada la materialitat, que curiós!, ens immortalitzàrem amb una fotografia de totes les pelegrines i els pelegrins. (Però fixeu-vos bé. Mireu-la detingudament, detalladament. Observareu com de vegades les figures van canviant, van girant-se de costat, van... Fixeu-vos bé...)


Perdérem la veu i l'habilitat d'escriure i descriure el bell paisatge que teníem davant, darrere; dalt i baix de la Penya Foradada. Això no obstant, ens quedà l'essència amerada sobre la nostra pell, en la nostra retina, en les sàvies neurones... 

La baixada fou relaxada per un camí que semblava un assegador malmès pel pas del temps que s'esmunyia entre parets verticals decorades de discreta vegetació. Abans de retornar al món de l'asfalt, descobrírem un allargat abric, fresc, ombrívol, presidit per una bassa que recollia els últims escorrims d'aigua de la muntanya. Encantador. Evocador.












Tornàrem a Benissivà. Continuava amb una vitalitat exultant, amb els bars i carrers plenes de persones amb ganes de viure. Mentre compràvem unes caixes de temptadores cireres i conversàvem vehementment, la Foradada ens somreia afablement. Entenguérem el missatge, evidentment.




A l'Atzúbia, porta que obri la Vall de Gallinera des de la mar, dinàrem i començàrem a redactar les primeres línies d'aquesta crònica. A l'Atzúbia pactàrem que no calia esperar huit anys més per tornar-hi. Qualsevol dia impensat ho faríem!
Daimús, 16 de maig de 2017
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada