LA RIBERA
DEL XÚQUER, TERRA GENEROSA
A les 8,15 del matí
corríem. Corríem de ganes de menjar-nos el dia. A les 8,15 del matí so a so,
lletra a lletra, anàvem formant síl·labes, anàvem creant paraules que
transmetien una calmada eufòria. Mots i rialles entusiastes, somriures a dojo.
A les 8,15 del matí
no calia consultar l'oracle de Delfos per verificar que el dia seria esplèndid.
Aquell dia marxàrem
amb els vehicles sense fer soroll. Els motors dels cotxes imitaven l'agradable
bonior de les abelles quan festegen les flors.
Passades les 9 del
matí aplegàrem a Riola. Un sol espectacular ens rebé. No calia banda de música.
La natura emetia les més belles notes musicals. Els pentagrames volaven per
sobre els nostres caps. Calia asserenar-se. Contenir l'emoció... I res millor que
caminar.
Iniciàrem la marxa
pels afores de la població per camins perfectament endreçats. Subtilment
percebérem la flaire de l'aigua, d'aigua domesticada civilitzadament des de
temps immemorials. Era la séquia Major de Riola, majestuosa, generosa. Aliment
de la terra que alletava tarongers, caquiers i altres fills de la terra. I ens
dolgué l'ànima observar el sòl dels camps coberts dels seus fruits, vençuts en
una desigual batalla. Tristesa i consciència.
El sol era
extremadament agradable, convidant-nos a gaudir de cada passa que donàvem. I la
nostra epidermis ho agraïa, necessitada de les seues carantoines.
Aplegàrem a Polinyà
entre horts, palmeres i elegants i caducs edificis.
De sobte, tot i que
ho intuíem, aparegué el Xúquer solemnement. Ens acostàrem a la zona recreativa
del poble, un autèntic balcó al riu. Exquisit. Regi.
Sota una moreres
esporgades esmorzàrem tenint davant els nostres ulls tan magnífica vista. El
riu baixava calmat, però majestuós. Altres vegades ho havia fet enfurismat arrabassant
tot el que trobava pel davant.
Notàrem olor carn
torrada, a embotit. Llenya que cremava, fum que ballava al seu entorn. El
llenyater de Fortaleny devia estar a prop.
Ens alçàrem
mandrosament per continuar la ruta. Un glop d'herberet ens animà a refer la
marxa. Abans, però, ens férem una fotografia amb el més imponent riu valencià, el
Sucro, el Xuqr dels musulmans. L'emmarcaríem.
Reprendrem la marxa pel camí de la Mota, mur
construït per l'home per poder ensinistrar-lo en temps de desassossec, quan la
passió el desbordava. Mur de concòrdia, no pas de repressió.
Per la lloma del cordó marxàrem ufanosos, galantejant
amb el riu. Ell ens mostrà les seus joies:
ànecs, corriolets, busquerots, tortugues; canyars, pinedes; l'enginyeria hidràulica... el cano i l'assut
de Riola.
Enorgullits,
amerats i enlluernats del paisatge, restàrem immòbils una estona resistint-nos a
acabar el viatge. Una més, una fotografia més. Els dispositius de memòria dels
mòbils i de les càmeres anaven ataconant-se.
Resignats, marxàrem
cap a Riola, aguaitant l'esvelta figura del campanar. Malgrat els esglais,
Riola vivia enamorada cap al riu. La seua riba era plena de pescadors. El petit
passeig que creuava el poble de nord a sud era reblert de persones que celebraven,
potser, una festa inexistent. Fugaçment recordàrem la vall del Loira,
recordàrem Amboise, Blois...
Però érem a Riola,
a la Ribera valenciana.
A les 4,30 de la
vesprada, després de dinar complidament, deixarem el poble. Ens havíem menjat
el dia i havíem quedat gratament satisfets.
Daimús,
1 de març de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada