DEL MARGE GROS AL CAP PRIM
XÀBIA
Diumenge 17 de gener de 2016
Per
unes hores fórem humils pescadors a la recerca d'esquívols peixos entre els
amagatalls de les roques d'una mar distreta; per unes hores fórem agosarats
pirates buscant un recer segur per descansar després de benèvoles incursions
per la costa. Per unes hores fórem nàufrags voluntaris desitjosos d'escapar de la rutina quotidiana. I per unes hores ho
aconseguírem.
Feia fred, com correspon a l'època en què
estàvem, quan ens concentràrem a la Ronda Sud de Daimús. Amb fam de natura,
partírem envers l'Arenal de Xàbia. Arribàrem amb normalitat, inclosa l'habitual
distracció d'alguns conductors, i estacionàrem els vehicles de forma pulcra en
la glorieta Guillermo Pons. En baixar dels cotxes notàrem el primer impacte
visual, agradable: la blava badia de Xàbia, el mític Montgó, el cap de sant
Antoni i… el cap Prim.
Devanits, escoltàrem les primeres indicacions del nostre orientador
de la ruta, Francesc Piera, mentre les ones d'una mar tranquil·la es reien
jugant amb les pedres de la platja. Amb
lleugeresa, començàrem a caminar per un passeig que moria sobtadament en la
cala de Fora.
Anàvem arrecerats per sota d'un minúscul
talús, esquivant l'aigua que intentava
besar-nos els peus, i entre llacs d'algues. Una sorprenent cavitat,
petita i blanca, feia cordó umbilical que comunicava amb la cala de Dins, germana
bessona de l'anterior. Quedàrem atribolats en observar aquella meravella de la
natura que, uns metres més endavant, es repetia. Embriagats de sensacions,
perfumats de salnitre, aconseguírem endevinar uns escalons flanquejats per
passamans de fusta.
Ara seguíem, obedients, les indicacions que assenyalaven la
cala Blanca. Un baldaquí de vegetació ocultava el sol que lluïa benvolentment
fins que arribàrem a l'asfalt: trepitjàrem la carretera del Portitxol i el camí
de l'Illa entre luxosos xalets, alguns dels quals havien usurpat a la natura part de la seua
magnificència, ens havien expropiat un trosset de cel.
L'enuig, emperò,
s'apaigavà amb la vista impressionant que aparegué en arribar al mirador de la
Creu. Davant nostre apareixia, com si hagueren encetat una talladeta de meló,
l'illa, l'illa del Portitxol. I al seu darrere, entre la broma de l'horitzó, la
silueta de les Pitiüses. Simplement corprenedor.
Descendírem cap a la cala Barraca per un
sender que,en el tram final, es trobava bastant erosionat. Amb compte,
aplegàrem a la cala, pedregosa, àmplia, preciosa. Completament nua de
visitants. Inconscientment, cadascú buscà el seu raconet del paradís per
esmorzar, per poder reflexionar, per adelitar-se en la intimitat.
La temperatura, inusualment alta, convidava a despullar-se de part de la
roba i completar la menja amb els benèfics rajos del sol.
Saciats de bellesa, anàrem concentrant-nos
al voltant de la riallera ampolla de mistela, moment propici per fer la
fotografia de grup.
Un xiulet que sonava com el cant d'una
gavina ens va indicar que havíem de reprendre la marxa. Reférem camí envers el
mirador de la Creu, però abans ens desviàrem cap el caminoi que conduïa a l'alt
del cap Prim.
Una petita elevació que ens va permetre, en arribar, fregar amb
els dits el firmament. Marge Gros i cap Prim agafats de la mà contemplant des
d'una terrassa privilegiada el cap Negre, les lil·liputenques illes dels
Pellers, el Montgó... les meravelles de Diània.
Després d'aquest efímer però suficient
festeig, ens dirigírem a l'últim objectiu de la ruta: la cala Sardinera. Quasi
verge, ens asseguérem per contemplar la mar
entre pedres arrodonides i algues
prenent el sol. Isolats del món, haguérem pogut escriure un llibre
inversemblant; aïllats de la resta de la terra, haguérem pogut escriure les
lletres de la més bonica de les cançons. I, íntimament, sense por a la
vergonya, ploràrem d'alegria, d'exultació.
Mil emocions, mil sensacions, carregàrem a
la motxilla quan reférem camí cap al punt de partença. De tornada cap el
mirador de la Creu descobrírem un fòssil que, discretament, es trobava a la
vora del camí. El pas dels anys no l'havien desdibuixat en absolut. Seríem
nosaltres capaços de conservar allò què tenim?
Amb aquest dubte arribàrem als cotxes i
emprenguérem la marxa cap a la Xara. Allí ens esperava el dinar.
Daimús, 23 de gener de 2016
