divendres, 25 de novembre del 2016

CRÒNICA DE LA RUTA A LA FONT ROJA: EL BARRANC DE L'INFERN I EL MENEJADOR



LLIBRE DE MERAVELLES

Hem engegat el reproductor de música. Feia temps que el teníem abandonat i l'hem trobat cobert d'una tènue capa de pols. Hem intentat buscar la inspiració a través de la música i connectar amb les impressions íntimes que encara conservem de diumenge passat. No ha estat suficient i ens hem sentit fracassats.

 

El despertador havia sonat melancòlicament. Havíem quedat a les 7,30 i ens alçàrem mandrosament. Mentre ens dirigíem al punt de trobada fórem conscients que encara era fosc i que el cel estava ennuvolat. Regnava una immensa pau pels carrers, potser pròpia d'un diumenge de finals de novembre.
Pujàrem als cotxes calladament i posàrem música clàssica. Potser de Vivaldi, tal vegada de Bach. A poc a poc balbucejàrem els primers mots. Sense estridències.
Eren prop de les 9 del matí quan aplegàrem a Alcoi i cercàrem la carretera cap al parc natural de la Font Roja. El vial era molt agradable, desbordat per una vegetació extremadament generosa. Les paraules fluïen indeliberadament. Mots delitosos, plaents.

Quan baixàrem dels cotxes notàrem una càlida frescor. L'aparcament començava a omplir-se de cotxes i d'excursionistes àvids de recórrer el paratge. Abans d'iniciar la marxa recordàrem les paraules que li dedicà el botànic Cavanilles, allà a finals del segle XVIII. 

Descendírem al barranc de l'Infern per uns graciosos esgraons. Tot ben endreçat, pulcrament. L'Infern no era el de Dante. L'Infern era el paradís. Una espessa vegetació cobria el recorregut i les diferents tonalitats del verd es feren paleses, mentre que tímidamet, començaven a insinuar-se altres gammes cromàtiques. El sender, inicialment planer i ombrívol, fou empinant-se  gradualment, però no ens adonarem a causa de la boniquesa de la contrada. Evocàrem les  èpodes d'Horaci, evocarem  el beatus ille. 






Prompte aplegàrem al pla del Galer. Sota una imponent arbreda esmorzàrem i, tot seguit, ens reconfortàrem amb un tast d'un producte de la terra: l'herberet. Després d'immortalitzar l'ocasió amb una fotografia de tota la colla, menàrem per un camí terrer, ample, amb una flora impressionant: fleixos, carrasques, arbocers; ginebres, roures, aurons...





Ens desviàrem una estona al mirador del Pilat, bell balcó sobre les terres de l'Alcoià i, tot seguit, continuàrem envers el mas de Tetuán. Allí ens esplaiàrem uns instants abans d'encaminar-nos cap al cim de la serra del Menejador.




 La vegetació havia gastat tota la paleta cromàtica per mudar-se solemnement. Pausadament, gaudint de cada pas, aplegàrem a la majestuosa  cava Coloma i, impensadament,  ens adelitàrem d'una magnífica vista: el Maigmó, la Serreta, l'Aitana, la  Serrella... grans titans de la nostra terra.








Volguérem conquistar el cim, a 1354 metres sobre el nivell del mar, i ho aconseguir sense malbaratar ni un gram d'energia. Respiràrem profundament, eufòrics de la gesta.






Saciats de tan bell paisatge, baixàrem a la pista forestal i començàrem el descens per la senda de les Carboneres. Llastimosament no hem trobat paraules per definir aquest desconcertant i  bucòlic caminet, decorat perfecte d'un conte de fades; de dracs, cavallers i damisel·les;  escenografia apropiada per una pel·lícula de dibuixos animats; ambient adient per filmar una escena romàntica entre aurons, marfulls, carrasques i fleixos. Un paisatge oníric  per a mai oblidar.  












Abandonàrem aquest paratge de llegenda i aplegàrem  al pla de  la Mina. Descansàrem observant una rèplica d'una carbonera i paint aquella experiència extrasensorial que havíem acabat de viure. 


Arribàrem al santuari i dinàrem en la zona recreativa que hi ha als seus encontorns.  Ho férem assossegadament, convençuts que havíem aconseguit fondre'ns en la natura.



Tornàrem cap a casa. Una música nostàlgica envaïa l'habitacle de l'automòbil. Cap paraula, cap mot pogué eixir de les nostres boques. Els ulls, la mirada, el somriure dibuixat en les nostres cares eren suficients.
Però de paraules no en trobàvem. Ni n'hem pogut trobar. 

Daimús, 23 de novembre de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada