FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

divendres, 25 de novembre de 2016

CRÒNICA DE LA RUTA A LA FONT ROJA: EL BARRANC DE L'INFERN I EL MENEJADOR



LLIBRE DE MERAVELLES

Hem engegat el reproductor de música. Feia temps que el teníem abandonat i l'hem trobat cobert d'una tènue capa de pols. Hem intentat buscar la inspiració a través de la música i connectar amb les impressions íntimes que encara conservem de diumenge passat. No ha estat suficient i ens hem sentit fracassats.

 

El despertador havia sonat melancòlicament. Havíem quedat a les 7,30 i ens alçàrem mandrosament. Mentre ens dirigíem al punt de trobada fórem conscients que encara era fosc i que el cel estava ennuvolat. Regnava una immensa pau pels carrers, potser pròpia d'un diumenge de finals de novembre.
Pujàrem als cotxes calladament i posàrem música clàssica. Potser de Vivaldi, tal vegada de Bach. A poc a poc balbucejàrem els primers mots. Sense estridències.
Eren prop de les 9 del matí quan aplegàrem a Alcoi i cercàrem la carretera cap al parc natural de la Font Roja. El vial era molt agradable, desbordat per una vegetació extremadament generosa. Les paraules fluïen indeliberadament. Mots delitosos, plaents.

Quan baixàrem dels cotxes notàrem una càlida frescor. L'aparcament començava a omplir-se de cotxes i d'excursionistes àvids de recórrer el paratge. Abans d'iniciar la marxa recordàrem les paraules que li dedicà el botànic Cavanilles, allà a finals del segle XVIII. 

Descendírem al barranc de l'Infern per uns graciosos esgraons. Tot ben endreçat, pulcrament. L'Infern no era el de Dante. L'Infern era el paradís. Una espessa vegetació cobria el recorregut i les diferents tonalitats del verd es feren paleses, mentre que tímidamet, començaven a insinuar-se altres gammes cromàtiques. El sender, inicialment planer i ombrívol, fou empinant-se  gradualment, però no ens adonarem a causa de la boniquesa de la contrada. Evocàrem les  èpodes d'Horaci, evocarem  el beatus ille. 






Prompte aplegàrem al pla del Galer. Sota una imponent arbreda esmorzàrem i, tot seguit, ens reconfortàrem amb un tast d'un producte de la terra: l'herberet. Després d'immortalitzar l'ocasió amb una fotografia de tota la colla, menàrem per un camí terrer, ample, amb una flora impressionant: fleixos, carrasques, arbocers; ginebres, roures, aurons...





Ens desviàrem una estona al mirador del Pilat, bell balcó sobre les terres de l'Alcoià i, tot seguit, continuàrem envers el mas de Tetuán. Allí ens esplaiàrem uns instants abans d'encaminar-nos cap al cim de la serra del Menejador.




 La vegetació havia gastat tota la paleta cromàtica per mudar-se solemnement. Pausadament, gaudint de cada pas, aplegàrem a la majestuosa  cava Coloma i, impensadament,  ens adelitàrem d'una magnífica vista: el Maigmó, la Serreta, l'Aitana, la  Serrella... grans titans de la nostra terra.








Volguérem conquistar el cim, a 1354 metres sobre el nivell del mar, i ho aconseguir sense malbaratar ni un gram d'energia. Respiràrem profundament, eufòrics de la gesta.






Saciats de tan bell paisatge, baixàrem a la pista forestal i començàrem el descens per la senda de les Carboneres. Llastimosament no hem trobat paraules per definir aquest desconcertant i  bucòlic caminet, decorat perfecte d'un conte de fades; de dracs, cavallers i damisel·les;  escenografia apropiada per una pel·lícula de dibuixos animats; ambient adient per filmar una escena romàntica entre aurons, marfulls, carrasques i fleixos. Un paisatge oníric  per a mai oblidar.  












Abandonàrem aquest paratge de llegenda i aplegàrem  al pla de  la Mina. Descansàrem observant una rèplica d'una carbonera i paint aquella experiència extrasensorial que havíem acabat de viure. 


Arribàrem al santuari i dinàrem en la zona recreativa que hi ha als seus encontorns.  Ho férem assossegadament, convençuts que havíem aconseguit fondre'ns en la natura.



Tornàrem cap a casa. Una música nostàlgica envaïa l'habitacle de l'automòbil. Cap paraula, cap mot pogué eixir de les nostres boques. Els ulls, la mirada, el somriure dibuixat en les nostres cares eren suficients.
Però de paraules no en trobàvem. Ni n'hem pogut trobar. 

Daimús, 23 de novembre de 2016

dissabte, 12 de novembre de 2016

SINOPSI I CONVOCATÒRIA OFICIAL DE LA RUTA A LA FONT ROJA



CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA

LA FONT ROJA:
EL BARRANC DE L'INFERN I EL MENEJADOR
(Alcoi)



LOCALITAT:                 Alcoi
DATA:                         20 de novembre de 2016
LLOC DE TROBADA:    Ronda Sud ( Daimús)
HORA:                        7,30 del matí
DIFICULTAT:               MODERADA
DESNIVELL:               400 metres aprox.
QUILÒMETRES:          9600 metres  
TEMPS ESTIMAT:        4.30 h.

RECOMANACIONS:   Ens troben en plena tardor, arribem a una altitud considerable, per la qual cosa és recomanable veure la previsió meteorològica i, si cal, dur bona roba d’abric.

                                                                                    

SINOPSI DE LA RUTA


“... hay otra llamada la Font rocha en las faldas elevadas del carrascal de Alcoy. Lo pintoresco y ameno  del recinto donde nace, y la bondad superior y frescura de sus aguas  son un poderoso aliciente para los vecinos de la villa, los que suben á divertirse por algunos dias, y se hospedan á veces en el grande edificio que hay allí continguo á una capilla muy decente.  Pasé á verla en Agosto, y admiré las delicias del sitio. Vistas hermosas hácia la hoya que acabo de describir, cercada de montes elevados: bosques espesos lo largo de las cuestas del Carrascal, donde hay guardas para conservar los árboles y arbustos: verdes prados en las cercanías de la fuente, y en esta copiosos caños de agua, la mas pura y excelente del reyno, tan fresca en aquella estacion, que es imposible mantener en ella la mano dos minutos. Recorrí el bosque inculto del Carrascal cubierto de fresnos, arces, carrascas y multitud de arbustos [...]. Continué en subir cuestas hasta la cumbre pisando erizos y otros vegetales que anuncian sitios frios. La atmósfera, que en la fuente era templada y apacible, parecía sucesivamente mas fria hácia los confines de Alcoy é Ibi; aumentóse el frio junto á los pozos de la nieve, y llegó á tal grado el dia 10 de Agosto á las siete de la mañana, que me pareció el mayor que habia experimentado en todo el reyno. Baxé de aquella altura por las cuestas meridionales que conducen á la canal

Observaciones sobre la historia natural... Antonio Josef Cavanilles


Belles i encertades paraules, les del botànic Cavanilles, en descriure la Font Roja. La ruta pel paratge és una combinació de dues de les tres que hi ha marcades en el parc, la roja (el barranc de l’Infern) i la groga (el Menejador). Deixarem els cotxes en l’aparcament del santuari, al costat del “grande edificio que hay allí continguo á una capilla muy decente”. Som a la cara nord de la serralada. Començarem a caminar la ruta  del barranc de l’Infern, la part baixa del paratge: recorregut plàcid i subtil, preciós, per bosc dens, ombrívol i fresc; senda quasi sempre plana, tot i que l’últim quilòmetre és una pujada continuada per arribar a enllaçar amb la ruta groga en el pla del Galer. Haurem fet els primers 3500 m.   








Ja en la ruta del Menejador, passarem pel mirador de Pilat, bell balcó sobre el barranc del riu Polop, abans d’aplegar al pla del mas de Tetuán. En arribar-hi,  comptant des del pla del Galer, haurem recorregut uns 1500 metres per la pista forestal, o com diu Cavanilles per “el bosque inculto del Carrascal cubierto de fresnos, arces, carrascas y multitud de arbustos”. 






Al pla del mas de Tetuán destaca l’edifici en ruïna, el mas, exemple d’explotació agrícola tradicional, construït en el segle XIX; però ens meravellarà especialment l’imponent teix centenari; i ens delitarem amb les vistes: Banyeres, Ibi i Castalla, i, delimitant el territori al sud, la ratlla de la serra Maigmó.



La pista gira bruscament cap al nord i va agafant altura. A uns 750 m. arribarem a la cava Coloma. Recordem les paraules del botànic: “Continué en subir cuestas hasta la cumbre pisando erizos y otros vegetales que anuncian sitios frios”. Ara bruscament les vistes se’ns han obert cap al sud i cap a la mar: el Maigmó que ja hem esmentat, la Carrasqueta i l’Aitana. La vegetació també ha canviat: les alzines esquifides, quasi raquítiques, apareixen disperses i cedeixen el lloc a les plantes aromàtiques. Al  lluny es poden veure encara les caves Noguera, Simarro i Canella. 




El punt més alt, el Menejador i la caseta del forestal, ja són a tocar. Queda un últim esforç per arribar-hi. Borratxera d’emocions i de serralades! Afegim noms: la Serreta, la Serrella, Almudaina, Alfaró, la Safor, la Cuta, el Benicadell, la Mariola, el port d’Almansa… Dels 960 metres del barranc de l’Infern, hem passat als 1354 m. sobre el nivell de la mar (el punt més alt a què hem arribat des que Marge Gros recorre el país). Des del mas de Tetuan on hem esmorzar fins al cim hi ha uns 2500 metres aproximadament.






Baixem novament a la pista, agafem la indicació de la dreta. Comença la senda de les Carboneres. I ara, tal com féu Cavanilles, “Baxé de aquella altura por las cuestas meridionales que conducen á la canal”. Ens esperen 1200 metres de baixada continuada, i sovint escalonada, per una mar de carrasques i fleixos, d’aurons i marfulls. Els responsables del paratge, sabedors que ens cal un respir, han sabut col·locar un nou mirador sobre el santuari. Parada obligada, respir per al cos i per a l’ànima. 






Apleguem novament a la pista forestal central. Som al pla de la Mina, lloc on trobem una reproducció d’una carbonera, un forn de calç i un altre mirador sobre l’Alcoià i la Mariola. Ja resten per recórrer solament uns 700 metres ans de donar per acabada la ruta. 



Seguim avall, cap a la dreta. Les carrasques gegant i més velles del parc ens acompanyen. Passem per la cova Gelada, per la glorieta dels Paellers. I ja ens trobem novament en el santuari. Possiblement ara entendrem per què el botànic deia això de “poderoso aliciente para los vecinos de la villa, los que suben á divertirse”.




 L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2015. Si la voleu tenir en aquesta excursió, el cost serà de 5€.