PELLICER

PELLICER

divendres, 30 de setembre de 2016

CRÒNICA DE LA RUTA DEL CAMÍ DE LA COLÒNIA I LA COVA DE L'AIGUA



 OBVIANT L'ETERNITAT

No volia ploure. La terra estava eixuta; la vegetació assedegada. Les fonts i els ullals panteixaven. Divendres per la nit  havia caigut un xàfec intens, tanmateix insuficient per calmar la set. Necessitàvem aigua!
Diumenge ens reunírem ansiosos per encetar la ruta. Entre clars i núvols ens dirigírem a la mítica ciutat de Dénia per recórrer la vessant nord del Montgó. Estacionàrem els cotxes en les immediacions de l'ermita del Pare Pere, entre carrers de xalets dissimulats per una frondosa vegetació, i descendirem uns metres per visitar l'ermita del frare franciscà. En aquell cenobi de recent construcció, el nostre company i amic Francesc Piera ens glossà la vida i obra d'aquell denier del segle XVII al qual se li atribueixen diversos miracles, així com  la facultat de pronosticar el futur i  curar malalts.





 Després d'escoltar la prodigiosa vida del religiós, una atmosfera angelical, una boirina celestial, anà envaint el recinte mentre recorrérem el petit  calvari. Prompte deixarem aquell lloc venerat pels deniers per iniciar el trajecte cap a la cova de l'Aigua.






 Després de salvar una cadena intel·ligentment situada al mig del vial, començarem la marxa pel camí de la Colònia. Amb una inclinació mínima, caminàrem amb lleugeresa. De la mística ermita passàrem a la duresa de la vida quotidiana.  Mentre trepitjàvem les restes del paviment d'aquell caminoi construït a principis del segle XX, recordàrem la crisi produïda per la fil·loxera i com la gana s'apoderà d'aquelles terres. Imaginàvem com aquells colons del segle XX  arrabassaren amb les seues mans la muntanya per poder posar-se a la boca un trosset de pa i construïren uns humils habitatges. Aquella misèria que a altres valencians els va conduir més enllà de l'oceà Atlàntic. 





Abans d'agafar la senda del racó del Bou ens aturarem a esmorzar. En realitat no estàvem cansats, però l'estómac demanava combustible. Després d'una bona estona d'esbarjo, emprenguérem la marxa després de fer-nos la tradicional fotografia de grup. 







El sender, d'un color roig intens, s'empinà suament mentre caminàvem en direcció a les parets del Montgó i travessàvem petits barrancs. Pins joves i margallons dibuixaven un paisatge encoratjador. 



La ciutat de Dénia, coronada pel seu castell, es feia menuda. La mar cada vegada més poderosa. Observàrem a desgrat la immensa quantitat de xalets que havien crescut al seu voltant, cadascun amb la seua piscina. I no plovia. I teníem set.

La benigna pujada es convertí en un repetjó dur durant uns instants, efímers, que aprofitàrem per acaronar amb les mas tremoloses el vell cos del Montgó. Repentinament iniciarem una baixada vertiginosa fins trobar-nos al senderol que menava a la cova de l'Aigua. La terra era grisosa. 




Una turística corda ens convidava a iniciar l'ascens a la cavitat. Ordenadament travessàrem una escletxa en la muntanya i la penetràrem. La llum desaparegué progressivament fins que trobarem l'aigua anhelada. Freda, neta, pura. Beguérem amb fruïció i ens refrescàrem.  



Allí estant descansàrem plàcidament mentre observàrem el contradictori paisatge i cercàrem les inscripcions, velles i novelles, d'antics visitants que havien volgut buscar la immortalitat. Nosaltres ens limitàrem a contemplar-les. No era el nostre objectiu cercar l'eternitat. 





El viatge havia acabat. Tan sols uns metres ens separaven dels cotxes.
No volia ploure. La terra continuava eixuta; la vegetació assedegada. Les fonts i els ullals panteixaven. Necessitàvem aigua! Pensàrem en el Pare Pere. Per si de cas!
Daimús, 30 de setembre de 2016.



dilluns, 12 de setembre de 2016

CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA: UNA PASSEJADA PEL MONTGÓ





Una passejada pel Montgó:
el camí de la Colònia i la cova de l’Aigua.
(Dénia)


LOCALITAT:              Dénia
DATA:                      25 de setembre de 2016
LLOC DE TROBADA: Ronda Sud ( Daimús)
HORA:                     8 del matí
DIFICULTAT:            BAIXA/MODERADA
DESNIVELL:             180 metres aprox.

QUILÒMETRES:        6  aproximadament
TEMPS ESTIMAT:      3,30 h.

RECOMANACIONS:     -  S’agraïx el bastó.
                                           

                                                                                  
SINOPSI DE LA RUTA


En un dels capítols de la novel·la de Marguerite Yourcenar Memòries d’Adrià, l’emperador romà acomiada els sacerdots i, fatigat, seu a l’ombra del Colós i es fixa que les cames de l’estàtua “estaven cobertes fins als genolls d’inscripcions gregues traçades pels viatgers: hi havia noms, dates, un prec, un tal Servi Suais, un tal Eumenes que havia estat en aqueix mateix lloc sis segles abans que jo, un tal Panion que havia visitat Tebes sis mesos abans. Sis mesos abans... Un caprici nasqué en mi, que no havia sentit des dels temps de nen quan gravava el meu nom en l’escorça dels castanyers, en un domini hispà; l’emperador que es negava a fer inscriure els seus noms i els seus títols en els monuments que havia erigit, desembeinà la seua daga i rascà en la dura pedra algunes lletres gregues, una forma abreujada i familiar del seu nom. Era, una vegada més, lluitar contra el temps: [...] una marca deixada per un home perdut en eixa successió de segles”.   


Aquest fragment de l’obra de Yourcenar descriu aqueix desig tan primitiu i tan humà de deixar el nostre nom gravat en llocs públics, o indrets tan amagats com una cova, amb l’esperança de la immortalitat. Si veniu amb nosaltres ho comprendreu millor.

Prop de l’ermita del Pare Pere, a Dénia, comencem la ruta per la cara nord del Montgó, a l’entrada del parc natural, on una cadena barra el pas a qualsevol vehicle motoritzat. La pista forestal que comunica d’est a oest tot el parc s’inicia amb un ascens suau però continuat durant uns 1000 metres. Des del començ la vegetació mediterrània ens acompanya a esquerra i dreta; i el terme de Dénia se’ns obri als nostres peus, la ciutat coronada pel seu castell, les Marines, i els milers de xalets que han crescut com a bolets des dels anys seixanta. 





En el trajecte ens entropessem, a mà dreta, amb les restes de dues casetes austeres i senzilles, envaïdes per esbarzers, llentiscles i altres arbustos. Ens anuncien que som en el camí de la Colònia, una infraestructura dels anys 20 del segle passat que l’ajuntament de Dénia construí per poder apaivagar la crisi econòmica de la fil·loxera. 



Arribem a la zona més o menys plana, a un creuament. Optarem per anar cap a la dreta, a buscar pel camí encara amb trams ben empedrats el racó del Bou. Davant nostre tindrem Segària, a la seua dreta la taca verda de la marjal, el Mondúver, la muntanya de les Creus de Tavernes i la muntanya de Cullera al bell mig del golf de València. Després d’haver recorregut uns 800 metres, en arribar al racó del Bou, una esplanada un poc més ampla, uns senyals ens indiquen on anar, a la dreta a Jesús Pobre i al Coll de Pous; i a l’esquerra al cim del Montgó i la cova de l’Aigua. 




Agafem la senda ascendent de l’esquerra, fem un gir cap a llevant, cap al Mare Nostrum dels romans. Comença la pujada per una zona boscosa que l’incendi dels anys 90 devorà. Per aquesta pisteta de impactant terra roja, prompte tindrem belles vistes dels penya-segats que causen vertigen, belles parets de blanc calcari. Cal anar en fila índia guanyant altura molt suaument fins arribar a un creuament ben senyalitzat (des de l’esplanada fins ací hi ha 1200 m): a la dreta pujaríem a la creueta del Montgó, a l’esquerra (el camí que prenem nosaltres) baixem suaument cap a la cova de l’Aigua, no sense passar primer pels Collons de Montgó. Sí. Existeixen. 




ELS COLLONS DEL MONTGÓ

Al poc de deixar-los, ens apareix un nou creuament, a uns 700 m de l’anterior. Som molt prop ja de la cavitat. Girem a la dreta tot bordejant els peus de la majestuosa paret de roca blanca. Ens separen de la cova uns 200 metres de pujada un poc pronunciada, però per a superar-la hi ha uns escalons d’obra i una corda que ens ajuda. 




Hem arribat a la cova de l’Aigua. El lloc és d’allò més interessant: per les vistes sorprenents, per la construcció “hidràulica” que li dóna nom i, especialment, pels graffiti de tot tipus i colors que inunden la cavitat. 








Ara comprendrem la introducció, el fragment de la novel·la Memòries d’Adrià. Hi veurem grafits recents fets amb pintura i altres no tan recents. I hi veurem gravats a la roca: com el d’un alemany, un tal Burmeister, datat el 1964; o el de José Català, datat el 1891 (?). Però aquell més interessant és un que està protegit amb un reixat per evitar els bàrbars del segle XXI. Estem parlant d’una inscripció romana, de lectura quasi inintel·ligible, realitzada per Lucius Alfius i datada en el segle III dC. Tal volta aquells legionaris de la VII Legio Gemina ja volien “lluitar contra el temps”, com diu l’emperador Adrià.




Cal tornar al punt de partença. Baixem amb cura, desfem camí, i en arribar al creuament per on hem vingut, a tocar dels Collons de Montgó, agafem el tram de la dreta. Després d’uns 400 metres de descens tot fent ziga-zaga, arribem novament al camí de la Colònia. A la dreta seguiríem fins al final d’aquesta pista, arribaríem a la cova del “Gamell”, com diuen els deniers i denieres. Nosaltres hem de tornar a la zona de l’ermita del Pare Pere; agafem el camí, a l’esquerra i a uns 250 metres arribem al primer creuament; caldrà, doncs, girar a la dreta i desfer els vora 1000 metres de baixada suau que ens queden fins als cotxes.



Segur que en la nostra “lluita contra el temps”, en lloc d’incorporar els nostres noms a les parets de la cova, tornarem a casa amb un fum de fotos, i unes sensacions que no oblidarem.



 L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2016.Si la voleu tenir en aquesta excursió, el cost serà de 5€.