FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

dimecres, 13 de juliol de 2016

CRÒNICA DE LA RUTA NOCTURNA A LES ASMEITES




UNA NIT ENCISADORA A  LES ASMEITES


Voltegen les campanes mentre aparquem el cotxes a l'Atzúbia. Tocs de missa, tocs de congregació. A les 7 de la vesprada ens trobem davant de l'Ajuntament del poble preparats per donar inici a la VII Ruta Nocturna. Malgrat l'ombra, notem que fa calor. Conversem en petits rotgles mentre preparem les motxilles. Omplim les ampolles d'aigua fresca de la font. L'organització prepara els vehicles d'avituallament a consciència. Res pot fallar.



A les 7,30 de la vesprada donem les primeres passes, calmades, de la ruta. L'església té les portes obertes per rebre ens uns instants els feligresos. Transitem pel carrer de Dalt amb bon pas fins arribar a l'era de la Creu. Ens aturem i ens asseguem a les escales. És la primerenca fotografia de grup que sempre que venim per aquestes contrades realitzem en aquest lloc: la primera estació. 




Prestament, reprenem la marxa pel camí de les Forques. Entrem en  contacte amb el sol amb el cap i el cos ben protegits amb barrets i cremes de diversa procedència i composició. Sortosament el camí és planer, envoltat de tarongers de múltiples varietats. Prompte observem la indicació de les Asmeites. La seguim obedientment. Comencen a alternar-se cítrics amb garrofers i oliveres. Apareixen els primers camps abandonats. Calma i basarda per un vial que no ofereix cap dificultat. Ens torquem les primeres gotes de suor.



Molt prompte arribem al barranc de Benimataix, topònim remot, i a la partida de les Vinyes. Sota una figuera capolada recentment, i de la qual en altres ocasions ens bastíem d'alguna fugissera bacora, realitzem la segona estació. Deixem el camí i agafem la senda pavimentada com una calçada romana que s'eleva moderadament. 










Percebem en carn viva els efectes de la calor. Ara transpirem abundantment. Les ampolles d'aigua van eixint de les motxilles acceleradament. El grup es fragmenta i cadascú intenta administrar amb èxit el sobtat cansament, cosa que s'aconsegueix sense massa dificultat. 





Voregem la coroneta del tossal Redó i observem  les ferides de l'incendi de l'any passat. Comprovem la tristor de la vegetació; tristor pel record de les flames, desconsol per l'enorme sequedat que ens envolta.
De seguida apleguem al camí de l'Ombria. Agrupem les forces disperses i bevem amb deler calculant no esgotar les existències. Tercera estació. Sota l'ombra d'oliveres abandonades, afligides, descansem una estona. Mentre, ens amenitzen amb històries de tresors amagats, de conflictes vells i nous, i de mones fugisseres capaces de crear, innocentment, terror descontrolat. Somriem.



Descansats, reprenem el camí cap a la destinació final. Ens fixem, entre els ulls mullats per la suor, en el Gelibre. Prompte ens donarà protecció. Mentre fem camí veiem, ara de manera intensa, els efectes devastadors del foc. Per sort, a mesura que pugem, un suau bri de vent ens refresca; per ventura, a mesura que ascendim, constatem que la natura es regenera.



Per fortuna, apleguem a les Asmeites. Quarta i darrera estació.
El camí, ample i amb un poc de desnivell, ens mena a la balconada de les Asmeites. Entre ametlers observem l'Atzúbia, els turons bessons de les Moletes; Mostalla, la marjal... la mar Mediterrània. El sol comença a tenir son. El vent bufa lleugerament. Alguns ens canviem les samarretes completament xopades per la suor.



Dels vehicles d'avituallament   descarreguem les taules i les situem pulcrament al centre de l'esplanada. Les comencem a vestir de blanc impol·lut. A sobre, les poblem de menjar i beguda refrescant. Les assetgem i ens llancem a l'atac...



Després de l'escomesa, ens retirem a descansar sota l'arbratge. Sopem i raonem. En acabar la menja ja s'ha fet de nit. Les estrelles ixen a jugar. La lluna apareix sobre el Gelibre. La màgia  s'apodera de les Asmeites. 



Les llanternes es posen en funcionament. Anem i tornem a les taules. Prenem un gotet de mistela acompanyada de cubana, la coca dolça de l'Atzúbia. Ens trobem immersos en un estat sublim de benestar. 







És prop de mitjanit. Decidim tornar a casa. La fosca és absoluta; el silenci, inapel·lable. Marxem per l'ampli camí de les Asmeites per evitar qualsevol ensurt. El campanar de l'Atzúbia il·lumina  i ens guia en la nostra marxa pausada. Com un far. La temperatura és agradabilíssima. 


  


Apleguem al poble; arribem a l'era de la Creu. És el punt i final de la Ruta Nocturna. És el punt i seguit d'un relat que no ha fet més que començar.  

Daimús, 13 de juliol de 2016