divendres, 3 de juny del 2016

UNES PARAULES SOBRE LA RUTA AL CASTELL DE GALLINERA




 SEDUCCIÓ AMB ULLS BLAUS

Vinguérem del nord, vinguérem del sud, de terra endins... de prop la mar. Acudírem  de terres llunyanes i voranes per honorar i homenatjar, dolçament,  el castell de Gallinera. Fou temps d'escoltar amb silenci el seu passat gloriós i d'acaronar les seues venerables pedres. Fou temps de joia.    
A les 8,30 del matí aplegàrem a l'Atzúbia. Un bon café i una salutació immensa als companys i companyes de Marge Gros que havíem decidit participar en la trobada d'associacions de les Vall de Pego. Estàvem molts agraïts d'haver estat convidats per participar-hi. A pleret, el Cantó de la Font anà omplint-se de participants. Atzubians,pegolins... i la gent de Marge Gros. En tocar les 9 iniciàrem la caminada per carrers molt estimats, ja quasi nostres. Les dues Moletes, el pla del Miserà, el Gelibre i, al fons, tancant-nos l'ullet, el Castell de Gallinera. Sol, tanmateix vent fresc. S'agraïa



. Trepitjàvem els camins amb una bona cadència, sense importar-nos els forts repetjons que, de tant en tant, havíem de superar. Estàvem a casa nostra i es notava. En passar per la bassa que dóna reg a les terres del terme de l'Atzúbia, i més enllà, no deixàrem de sorprendre'ns del soberg Gelibre. Vestit de verd, malgrat les cicatrius de l'incendi de maig de 2015, estava preciós, nòrdic. Mudat d'un verd novell per a l'ocasió.


El camí, ample, va donar pas, a una senda bufona. El castell de Gallinera es veia molt a prop, molt satisfet. Després d'haver vençut algum tram costerut, aplegàrem als peus de la fortalesa, coincidint amb  un grup de companys procedents de Pego, que ho havien fet  la senda del Gelibre. 


 De sobte, l'assalt al castell fou inevitable. Cap paret, cap mur haguera estat suficient per evitar l'escomesa. De forma  instintiva, emprenguérem la pujada per un sender minimalista, però arreglat per a l'ocasió. Entre arbres i matolls, retrocedíem en el temps. Una anacrònica porta de ferro donava pas al castell, que ja era tot una festa.






 Cadascun dels racons, dels amagatalls més remots fou ocupat per una immensa gentada àvida de conèixer-lo. Coberta de vegetació, era difícil conèixer la seua estructura. Però s'endevinava. En un ample i sota l'atenta mirada de nombrosos ulls, Josep Torró va fer un repàs, ràpid i intens, per la vida i la mort d'aquest símbol de la vall. Interessant, fascinant. Presoner durant tant de temps, el castell havia aconseguit, encara que de forma provisional, la llibertat. La vista era espectacular, esborronadora. La Vall de Gallinera, la Vall de Pego, la infinita mar... 










Baixàrem del fortí amb l'esperança que, més prompte que tard, tornaria a gaudir de l'esplendor que havia tingut en temps del seu senyor per excel·lència, Al- Azraq. 



En aplegar a l'Atzúbia la processó del Corpus recorria els seus carrers. Senzilla, però autèntica. Mentre preníem uns refrescos en una terrassa, ens adonàrem que el cel lluïa un blau enlluernador, més blau que mai.
Gràcies de tot cor a l'Associació Cultural Atzaïla de Pego, a Gelibre de l'Atzúbia, a la Unió Cultural d'Amics de la Vall de Gallinera; a l'Associació Cultural La Roca de la Vall d'Alcalà i els companys de la Vall d'Ebo per haver-nos fet partícips d'aquesta extraordinària trobada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada