FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

dimarts, 24 de maig de 2016

CRÒNICA I SINOPSI DE LA VII RUTA URBANA: LLÍRIA II



LA TORNADA

VII RUTA URBANA: LLÍRIA II

Data:                                         5 de juny de 2016.
Lloc de trobada:                     Ronda Sud (Daimús)
Hora:                                         8 del matí
Localitat:                                  Llíria.
Temps estimat:                      Tot el dia.
Recorregut:                             6 quilòmetres
Hora  arribada Daimús:         19,30 h, aprox.
OBSERVACIONS:       Ruta amb prioritat per als socis/sòcies.
Reserva autobús i dinar: margegros@gmail.com    Els /les associats/es poden fer la reserva fins el 30 de maig. Les persones no associades, el 31 de maig i l'1 de juny, fins completar autobús.

SINOPSI

(Guia: Vicent Escrivà Torres. Natural de  Daimús, és arqueòleg municipal de Llíria, a més de  Director del Museu Arqueològic d’aquella ciutat del Camp del Túria. Cap persona com ell coneix els diferents indrets que gaudirem, en aquesta segona edició, per l'antiga Edeta. )

El 15 de juny de 2014 realitzàrem la IV Ruta Urbana a Llíria. Vicent Escrivà i Torres ens fa oferir una visita impressionant, enlluernadora, dels indrets més emblemàtics de l'antiga Edeta. Tot i que vam intentar recórrer pam a pam la ciutat, al final no ho vam aconseguir. Fa dos anys, mentre ens acomiadàvem i agraíem la seua col·laboració, vam prometre que hi tornaríem. El 5 de juny de 2016 complirem la paraula i regressarem  a la capital del Camp de Túria per acabar d'arrodonir allò que va restar pendent. 




L'oferta  de Vicent Escrivà en aquesta segona visita a Llíria és temptadora:  es planteja amb la finalitat que tots aquells persones que la vam   visitar en tinguem una visió més àmplia, recorrent altres espais d'interès paisatgístic i patrimonial.  Al mateix temps, però, volem donar l'opció a qui no va tenir la sort d'assistir a l'anterior visita perquè puguen veure, de forma ràpida, alguns dels principals monuments de la ciutat que ja vam conèixer. 




Per això s'ha dissenyat una ruta circular que arranca de les termes romanes de Mura i discorre pels tres tossalets de la ciutat, finalitzant en la Plaça Major, on dinarem. De camí a l'autobús es visitaran o visualitzaran de forma ràpida algunes de les restes d'època romana.

AMPLIEU LA IMATGE


A l'itinerari proposat s'indiquen els principals monuments i zones d'interès del recorregut:

1. Pintura de Juan Negrin amb un dels seus "Tretze Punts"
2. Antic almodí. Biblioteca.
3. Ermita de Santa Bàrbara. S. XVI-XVIII.



4. Monestir de Sant Miquel. Tossal de Sant Miquel. S. XIV-XIX.


5. La Zona Arqueològica del Poblat ibèric Tossal de Sant Miquel. S. V-I a.C.



6. Els Banys àrabs del carrer Andoval. S. XII-XIII. BRL. Després passarem per la muralla medieval de Llíria. S. XI-XIV.

7. Oratori del Bon Pastor. S. XIII-XV. Restes de l'Alcassaba. S. XI-XIV. BIC. Museu Arqueològic.


8. Església de la Sang. Antiga església de Santa Maria. Carrer de la Sang. S. XIII-XV. BIC.


9. Arribarem a la Plaça Major, que compta amb Ajuntament: Almodí, presons, Cort de Justícia, Sala del Consell i Cambra dels Jurats (S. XVI-XVII. 1596-1602) i l’església parroquial de l’Assumpció (S. XVII. 1627-1700.)

10. Monuments funeraris. Mausoleus romans. Carrer Sant Vicent. S. I. d.C. BIC.
11. Santuari i tèrmits romanes de Mura. S. I. d.C.

En aquesta mateixa Plaça major és on s'ha previst el menjar. És un restaurant de garanties, amb bons arrossos i una relació qualitat-preu acceptables.

dijous, 19 de maig de 2016

CRÒNICA DE LA RUTA DELS RIURAUS I DE L'AIGUA



ENTRE RIURAUS I AIGUA
15 de maig de 2016

Ronda Sud de Daimús, 8 del matí. Temperatura agradable. Recolzats sobre un petit marge, esperen impacients l'eixida cap a Terrateig. Mentre contemplen com el sol  domina aclapadorament el firmament, recorden aquella època  en què el seu poble era un mar de vinyes. Daimús, vinya, panses i riuraus. Ara tot havia canviat. Bancals de tarongers, bancals erms, solars i construccions diverses havien substituït aquell mantell verd que, en primavera, cobria gran part del seu món i des d'on gaudien d'una imatge preciosa, nítida, de Gandia. Hui senten emoció, hui noten els accelerats batecs dels seus cors en saber que, com una mena d'expedició  arqueològica, visitaran aquelles terres on encara estan dempeus edificacions que, no fa tant de temps,  eren presents al seu poble; aquelles terres on, també, l'aprofitament ancestral de l'aigua havia sigut una manera d'entendre la vida. Hui caminaran per Terrateig i Montitxelvo, entre riuraus i aigua.



Daimús, prop de les 9 del matí. Arriben a l'ermita de sant Vicent de Terrateig, circumdada de cotxes dels companys i companyes de ruta. Entre la gentada reconeixen Carlos Fuster, historiador, investigador i "recuperador" de la cultura de la pansa. S'hi acosten i, de seguida, perceben les seues primeres paraules. 



Atenen  mots que parlen de miracles, de velles oliveres, però també l'adorable llegenda del forner de Montitxelvo, aquell que va tallar la prodigiosa olivera i la consegüent resposta airada de la gent de Terrateig. Parlen de sant Vicent Ferrer. Instintivament, recorden la figura del dominic, objecte de la veneració popular, però atapeïda de clarobscurs. Això no obstant, creuen que no és el moment de traure comptes. 



Situats i ben contextualitzats, mamprenen la marxa envers el riurau de Constantino. Senzill, però elegant. En un lateral, al costat d'un forn, el guia els explica els trets bàsics d'aquesta arquitectura popular, sàvia resposta dels reptes que va plantejar el procés d'elaboració de la pansa. Riurau, construcció d'incerta etimologia. 








Hipnotitzats per les paraules de Carlos Fuster, durant uns instants es transformen en pansers. Tallen el raïm, agafen la cassa i el couen; l'escampen als canyissos i el giren. Una eficaç divisió del treball on participa tota la família, tot el veïnat. Comparteixen el cansament mentre miren el cel. Pluja i rosada, enemics de la pansa. Guaita constant. Rebombori, dansa. Tornen a la realitat i tasten unes panses escaldades l'estiu anterior. Sabor a terra, sabor a Benicadell, del dolç Benicadell. 




Continuen la caminada entre infantils oliveres cap a l'estufa dels Anglesos, enginy creat per l'inventiva popular per fer front el mal oratge durant el temps de l'escaldada. Ouen la paraula tròlec. Inicialment pensen en Isa Tròlec, el pseudònim que utilitzava el malaurat escriptor de la Marina Alta, Joan Baptista Mengual i Llull. Però Carlos Fuster els aclareix que es tracta d'un anglicisme que feia referència a un artefacte per dipositar l'encanyissada de pansa dins l'estufa. Tròlec, congrí, pol... Mots d'origen anglés presents en el parlar de la Marina, possible deixalla del contacte entre els compradors britànics i els venedors dels encontorns que realitzaven els seus negocis al port de Dénia i que, de vegades,  ho perdien tot...







El matí avança inexorablement. Es dirigeixen cap a un riurau excepcional, riurau de senyorets: el de Llinares. Al seu voltant esmorzen, plàcidament. Uns protegits pels arcs de la construcció, altres pels arbres que l'envolten. 






  Després de prendre mistela, indispensable, ens fan la fotografia de grup i se n'assabenten que es troben davant el riurau més colossal de la Vall d'Albaida.



Refan camí i avancen cap a Terrateig. L'entrada al poble és calmada. Unes dones recapten diners per a la lluita contra el càncer, a la vora de l'església. Apleguen a una font, motiu de descans i d'alegria. La calor es manifesta sense vergonya. Beuen i seuen al voltant del vell llavador. Fan safareig. 






L'aigua ha aparegut i ja no els va a abandonar durant tot el recorregut. Continuen caminant per un camí asfaltat que es converteix en terrer de seguida. La vegetació canvia dràsticament i els pins fan acte de presència. Per les esquenes de Terrateig, caminen fent-li cosconelles. Petits aqüeductes, eixuts bassals d'aigua i una agradable sensació de frescor els acompanya. 





De sobte, el caminal s'empina bruscament. Ara noten calor, una calor apegalosa, però l'ombra de la pineda la fa suportable. Al cap d'una estona divisen Montitxelvo descansant a les faldes de l'amable turó de l'ermita.  Quasi simultàniament, apleguen a la font de Micarent,  flanquejada per una  zona recreativa, una enorme bassa plastificada i un molí. El patrimoni hidràulic, la cultura de l'aigua ja és omnipresent, com els recorda Carlos Fuster. 








Després d'endinsar-se per un bufó bosc d'esvelts pins seguint una juganera senda, arriben a un altre aigüerol, zelosament custodiat. Després de passar per un curiós corral riurau, es troben a la font de Ferri. Desgraciadament, no  fa falta arromangar-se els camals per arribar-hi, ja que l'aigua a penes raja. Tanmateix s'endevina la grandiosa bellesa del paratge en temps de pluges. 












Més tard,  quan  arriben a la bassa del Sastre, resten estupefactes en contemplar aquella mar d'aigua, l'antiga piscina de Montitxelvo. Bocabadats queden en sentir les explicacions de l'expert: el sistema de reg, les tandes... 



Refrescats de contemplar aquella sorprenent platja d'interior, inicien la marxa cap a Montitxelvo. El paisatge és variat: bresquillers, caquissers, pruneres, alguna perera; tarongers, oliveres, algun esporàdic garrofer... I la vinya?


La pujada cap al poble es fa feixuga. Calor, basca, calda...Una estufa, a les parets de la localitat, resulta ser el darrer lloc que visiten. En ella llueix esplendorós un tròlec que sembla a punt de funcionar.



Dinen en un conegut restaurant de Montitxelvo. Bon menjar i bona companyia. Però és tard. Per un camí tranquil marxen despreocupadament envers l'ermita de sant Vicent. Tornen al punt de partença. 


Sota la miraculosa olivera són conscients que han realitzat una portentosa ruta i que el seu guia, Carlos Fuster Montagut, els  ha encisat amb les seues paraules. I li ho agraeixen merescudament.


Daimús, 18 de maig de 2016