PELLICER

PELLICER

divendres, 26 de febrer de 2016

VÍDEO PROMOCIONAL DE LA RUTA AL CASTELL D'AL-AZRAQ I EL XARPOLAR (LA VALL DE GALLINERA)



IBERS, MUSULMANS, CRISTIANS, MALLORQUINS I... UN ENIGMA PENDENT DE RESOLDRE


Caldria remuntar-nos al novembre de 2013 per trobar-nos amb el primer vídeo editat per Marge Gros  Film. El motiu fou el concert de Pau Alabajos  dins del V Novembre Cultural a Daimús, qualificat de   brutal   pel  cantautor de Torrent.
Ara, 27mesos després,  Marge  Gros Film realitza un altre vídeo, on volem promocionar la ruta que realitzarem el pròxim diumenge 13 de març al castell d'Al-Azraq i el Xarpolar. Casolà, però  amb sentiment, i on els detalls són importants.  Música de Lluís Llach, relaxant i apropiada  en aquest nou itinerari per la Vall de Gallinera on, tot plegat, sentirem parlar, immersos en un captivador paisatge, d'ibers, musulmans, cristians, mallorquins i... l'enigmàtica vida d'Stefan Gregor, un misteri encara per resoldre.
00:04:28 segons on pretenem traslladar-vos l'encant d'aquest paratge carregat d´història i de natura.  



dimecres, 17 de febrer de 2016

CRÒNICA DE LA RUTA A L'ALT DE LES CREUS



CAP A LA TERRA ALTA
CAP A L'ALT DE LES CREUS
Tavernes de la Valldigna
14 de febrer de 2016

Aplegàrem a casa pertorbats, amb una sensació agredolça. La jornada havia estat esplèndida, a despit d'haver lluitat contra situacions  adverses. 

Estacionàrem  els cotxes al costat de l'IES La Valldigna, vell i nou institut de records entranyables.  Un sol jovial  ens dirigí una mirada de complicitat mentre baixàvem les motxilles dels vehicles.  Imposant, vam veure la muntanya de les Creus mentre ens agrupàvem per encetar la ruta. Eren les 9 del matí.


Començàrem a caminar per un senderol imprecís, entre pins i tarongers, sense perdre en cap moment l'orientació. El vent bufava moderadament alhora que avançàvem inexorablement  cap a la serra de les Creus, que apareixia davant nostre com un mur inexpugnable.  El sender ara era nítid i  menava cap a un barranc, el barranc de la Penya Roja, denominació que provenia d'una enorme mola que presidia l'entrada a l'abrupte congost. 




  

 El caminoi,  enginyosament construït, seria el que ens menaria  al llom de la serra a través de múltiples revoltes que anaven escollint el millor traçat per evitar una fatiga innecessària.  Entre sol i núvols, i espentolats per un fent que suament augmentava de velocitat, anàrem pujant mentre contemplàvem estupefactes les formes inaudites que prenia el sender, ara a la vista, ara discretament ocult entre una vessant nua de vegetació.  El camí de les Revoltes de l'Amerador, encertada denominació popular.





Sorprenentment, ascendíem ràpidament, fins que aplegàrem a una cruïlla que ens indicava que marxàvem per la senda dels Borregos. Conten que aquest apel·latiu es deu al fet que era el camí pel qual els habitants de la vall conduïen els seu bestiar al pla perquè pasturaren, potser resultat de l'ancestral lluita entre ramaders i agricultors. 




Inesperadament aplegàrem a una planúria, el pla de la Sangonera. L'estret sender ara es feia ample. La vegetació començava a créixer i observàvem petites pinedes. Unes vegades aïllades, altres més compactes. Érem a la terra alta, aquella on regna la puresa, la bondat, com escrigué Àngel Guimerà. Plàcidament caminàvem fins que arribàrem a una clariana on el sòl era del color de la sang i que contrastava amb el verd colorit dels pins.







Entre aquesta agradable quietud esmorzàrem  mentre observàrem com la processionària havia colonitzat les branques dels pins i, lentament, els xuclava la saba, absorbia la seua sang, com autèntiques sangoneres. Com aquells habitants de la terra baixa que vivien de l'esforç dels altres. Autèntics vampirs.
Reposàrem l'ànim amb un poquet d'aigua celestial, dolça mistela de Xaló.  Tot seguit ens agrupàrem i ens férem la fotografia de grup, una més que afegir al nostre extens àlbum de records.






I prosseguírem la marxa envers l'Alt de les Creus. Poc més d'un quilòmetre ens separava d'aconseguir-ho. L'arbrat deixà pas al sotabosc mentre iniciàrem l'ascensió entre un caminoi molt irregular i empinat. 





El vent s'intensificava acompanyant rítmicament els batecs del nostre cor. Simultàniament, els núvols tapaven el sol i s'obria davant nostre una vista increïble, quasi inversemblant, pròpia del decorat d'una pel·lícula de fantasia. Agenollats als nostres peus es trobaven Cullera i Tavernes de la Valldigna. No faltaven Simat ni Benifairó. Tot el golf de València fins on la boirina ens deixava veure i, besotejant el cel, el Montgó i el vast horitzó. 



Al voltant d'una de les tres creus, ritualment, ens asseguérem per gaudir d'aquella vista colossal. Impossible silenci romput pel brau soroll del vent que de vegades jugava a fer-nos la traveta i tombar-nos al terra. Instants per delectar-se, per evadir-se. Per  posseir la vida. Però moments eterns que haguérem d'interrompre per tornar a la terra baixa.





La tornada és va fer més lenta, mirant de situar en el lloc adequat els peus, intentant emmagatzemar totes les emocions. Ens agrupàrem al lloc on havíem esmorzar i començàrem a descendir. Des de dalt, el sender es veia amb tota la seua plenitud; un infinit desnivell franquejat per una veritable obra faraònica delimitada per marges de pedra seca.




Mentre baixàvem, divisàvem  la bellesa de la Valldigna, sense adonar-nos-en que el cel anava progressivament enfosquint-se. De sobte tinguérem notícia que alguns companys s`havien desorientat. Trasbalsament, nerviosisme. Perplexitat.  Els nostres cors tornarem a bategar sense pietat. Gràcies a les noves tecnologies poguérem refer la situació i localitzàrem els extraviats. 




Mentre, els núvols a punt de rebentar. Pregàrem una petita treva, demanàrem una mica de temps. En arribar quasi al punt de partida, coneguérem que "Coco", la nostra mascota, s'havia perdut. Al mateix temps que queien les primeres gotes, les llàgrimes estaven apunt de desbordar-se dels nostres ulls incrèduls. Josep, el tutor de "Coco", inicià de nou un viatge fulgurant cap a la terra alta  a la seua recerca.  Commoguts, decidirem esperar rebre notícies mentre dinàvem. Plovia.

 
Dinant estant, rebérem una trucada. "Coco" havia estat localitzat. Intel·ligentment,  havia decidit tornar al lloc on havíem esmorzat. En rebre la notícia, fou inevitable un fort aplaudiment. Fora, havia eixit el sol.
En aplegar a casa entràrem al nostre compte de faceboock i escriguérem:
Una jornada de multi aventura: sol, pluja, vent, molt de vent. Tanmateix també de misterioses desaparicions,  efímeres i capricioses. I el més important,  hem trobat a "Coco" la nostra mascota.
Un diada titànica, de pacient lluita contra les forces de la natura.

dimecres, 3 de febrer de 2016

CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA GEBALCOBRA I ALFÀNDEC. O L'ALT DE LES CREUS



CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA

Gebalcobra i Alfàndec. O l’alt de les Creus


Tavernes de la Valldigna.


LOCALITAT:                Tavernes de la Valldigna


DATA:                         14 de febrer de 2016


LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud ( Daimús)



HORA:                         8 del matí



DIFICULTAT:                MODERADA



DESNIVELL:                 542 metres




QUILÒMETRES:            11,1 aproximadament



TEMPS ESTIMAT:          4,30 hores



RECOMANACIONS:     -  S’agraïx el bastó.



                                            - Cal anar en compte amb les bosses de processionària!

                                                                                    

SINOPSI DE LA RUTA

Quan Jaume II, el Just, ocupa la Valldigna, hi ha sis alqueries, dues d’elles a la part baixa, “Gebalcobra i Gebalsogra, és a dir, la Muntanya Gran i la Muntanya Menuda, però els colonitzadors cristians del segle XIII prefereixen rebatejar-les amb els noms de la Taverna i l’Ombria. [...] Les substitucions lingüístiques afecten també la denominació del territori. Jaume II se sent incòmode amb el mot àrab d’Alfàndec –derivat d’al-khándap, que vol dir precisament ‘la vall’-, en vol un altre de més intel·ligible, capaç de reflectir la bellesa productiva de la contrada”.
(La vall de les sis mesquites. Ferran Garcia-Oliver).

Tavernes. Valldigna. Gebalcobra. Alfàndec. Tant se val! La bellesa de la contrada ens corprendrà, no ens deixarà indiferents.

Som al final de la Serralada Ibèrica, a la part sud-est de la serra de Corbera, les Creus de Tavernes. La ruta és una variant de la catalogada com a PR-CV 38. Tot i ser circular, nosaltres la farem lineal, pujarem i baixarem pel mateix lloc, per l’anomenada senda de les Revoltes dels Amoladors, pel barranc de la Penya Roja

Partim de l’esplanada que hi ha davant de l’IES La Valldigna, als afores de la població, en direcció a Simat. El començ del recorregut no està indicat; cal anar costera amunt, per un descampat que hi ha entre un hort de tarongers, a l’esquerra, i una nau industrial, a la dreta. Al poc arribem a una sendeta. La prenem a mà esquerra. Ens adrecem al descarnat i esgarrat barranc de la Penya Roja. 


Poc a poc el barranc se’ns tira al damunt. Ens hi acostem i la senda, mig desdibuixada, comença a fer-se evident, la pedra seca va delimitant el recorregut. Comencem a comprendre per què el nom de les Revoltes. Ens esperen uns 3000 metres de pujada continuada, de voltes, voltes i més voltes. 





Rítmiques revoltes! Es tracta de l’antic camí de les Revoltes dels Amoladors, una senda de ferradura, construïda en pedra en sec, que usaven els vallers i valleres antigament per portar el ramat al pla de la Sangonera, per anar als bancals, o passar a la Ribera. No deixaran de sorprendre’ns les més de 30 revoltes que fa el camí per superar el desnivell. Més de 30 revoltes! A mig camí, però, la ruta s’ajunta per la dreta amb la senda dels Borregos (PR-CV 40). Encara ens queden vora 1600 metres ans d’arribar al pla. Al poc la senda que anava ascendint per la part dreta del barranc passa a l’esquerra. 





Arribem al pla de la Sangonera, a uns 500 metres sobre el nivell de la mar. Apareixen els murs tristos d’una casa abandonada, i apareixen els pins assedegats i envaïts per boles de processionària (cal anar amb compte, no les toquem, no les freguem!). 







A l’esquerra se’ns obriran tres rutes que menen a altres lloc emblemàtics: les fonts del Barber i de la Sangonera, la Ratlla, el Massalari,  i alguns ja visitats per Marge Gros (l’Ouet i la cova de la Galera, la Casella, el Cavall Bernat i la Murta d’Alzira). A uns 600 metres un senyal ens informa que, per a buscar l’alt de les Creus, cal girar cap a llevant.



 Passem pel costat dels murs ensorrats de la casa de l’Herbolari. Queden 1300 metres de pujada suau i continuada, sobre un sòl rocós i envoltat de vegetació baixa (argelagues, petorret, romer, margalló, coscolla, algun pi, i alguna vella olivera).


Finalment arribem a l’alt, un balcó de vertigen, a 542 metres sobre l’Alfàndec, sobre la Valldigna. Esmorzar i mistela reconfortants, vistes novelles d’una terra familiar: als nostres peus la vall en forma de ferradura oberta cap a la mar, i al davant el massís del Mondúver, el Buixcarró, el Toro de Simat, la serra de les Agulles, Cullera, tota la costa fins a Dénia...





No ens queda més que retenir les vistes, les aromes, la companyia, ...i començar a desfer les més de 30 revoltes! De segur que la bellesa ens ha corprès. Valldigna o Alfàndec, tant se val!



 L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2016. Si la voleu tenir en aquesta excursió, el cost serà de 5€.