FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

divendres, 22 de gener de 2016

CRÒNICA DE LA RUTA PELS VOLTANTS DEL CAP PRIM (XÀBIA)






DEL MARGE GROS AL CAP PRIM
XÀBIA
Diumenge 17 de gener de 2016



Per unes hores fórem humils pescadors a la recerca d'esquívols peixos entre els amagatalls de les roques d'una mar distreta; per unes hores fórem agosarats pirates buscant un recer segur per descansar després de benèvoles incursions per la costa. Per unes hores fórem nàufrags voluntaris desitjosos d'escapar  de la rutina quotidiana. I per unes hores ho aconseguírem.


Feia fred, com correspon a l'època en què estàvem, quan ens concentràrem a la Ronda Sud de Daimús. Amb fam de natura, partírem envers l'Arenal de Xàbia. Arribàrem amb normalitat, inclosa l'habitual distracció d'alguns conductors, i estacionàrem els vehicles de forma pulcra en la glorieta Guillermo Pons. En baixar dels cotxes notàrem el primer impacte visual, agradable: la blava badia de Xàbia, el mític Montgó, el cap de sant Antoni i… el cap Prim. 



Devanits, escoltàrem  les primeres indicacions del nostre orientador de la ruta, Francesc Piera, mentre les ones d'una mar tranquil·la es reien jugant amb les pedres de la platja.  Amb lleugeresa, començàrem a caminar per un passeig que moria sobtadament en la cala de Fora. 




Anàvem arrecerats per sota d'un minúscul talús, esquivant l'aigua que intentava  besar-nos els peus, i entre llacs d'algues. Una sorprenent cavitat, petita i blanca, feia cordó umbilical que comunicava amb la cala de Dins, germana bessona de l'anterior. Quedàrem atribolats en observar aquella meravella de la natura que, uns metres més endavant, es repetia. Embriagats de sensacions, perfumats de salnitre, aconseguírem endevinar uns escalons flanquejats per passamans de fusta. 









Ara seguíem, obedients, les indicacions que assenyalaven la cala Blanca. Un baldaquí de vegetació ocultava el sol que lluïa benvolentment fins que arribàrem a l'asfalt: trepitjàrem la carretera del Portitxol i el camí de l'Illa entre luxosos xalets, alguns dels quals  havien usurpat a la natura part de la seua magnificència, ens havien expropiat un trosset de cel.








L'enuig, emperò, s'apaigavà amb la vista impressionant que aparegué en arribar al mirador de la Creu. Davant nostre apareixia, com si hagueren encetat una talladeta de meló, l'illa, l'illa del Portitxol. I al seu darrere, entre la broma de l'horitzó, la silueta de les Pitiüses. Simplement corprenedor. 





Descendírem cap a la cala Barraca per un sender que,en el tram final, es trobava bastant erosionat. Amb compte, aplegàrem a la cala, pedregosa, àmplia, preciosa. Completament nua de visitants. Inconscientment, cadascú buscà el seu raconet del paradís per esmorzar, per poder reflexionar, per adelitar-se en la intimitat. 









La temperatura, inusualment  alta, convidava a despullar-se de part de la roba i completar la menja amb els benèfics rajos del sol. 


Saciats de bellesa, anàrem concentrant-nos al voltant de la riallera ampolla de mistela, moment propici per fer la fotografia de grup.



Un xiulet que sonava com el cant d'una gavina ens va indicar que havíem de reprendre la marxa. Reférem camí envers el mirador de la Creu, però abans ens desviàrem cap el caminoi que conduïa a l'alt del cap Prim. 




Una petita elevació que ens va permetre, en arribar, fregar amb els dits el firmament. Marge Gros i cap Prim agafats de la mà contemplant des d'una terrassa privilegiada el cap Negre, les lil·liputenques illes dels Pellers, el Montgó... les meravelles de Diània. 






Després d'aquest efímer però suficient festeig, ens dirigírem a l'últim objectiu de la ruta: la cala Sardinera. Quasi verge, ens asseguérem per contemplar la mar  entre  pedres arrodonides i algues prenent el sol. Isolats del món, haguérem pogut escriure un llibre inversemblant; aïllats de la resta de la terra, haguérem pogut escriure les lletres de la més bonica de les cançons. I, íntimament, sense por a la vergonya, ploràrem d'alegria, d'exultació.




Mil emocions, mil sensacions, carregàrem a la motxilla quan reférem camí cap al punt de partença. De tornada cap el mirador de la Creu descobrírem un fòssil que, discretament, es trobava a la vora del camí. El pas dels anys no l'havien desdibuixat en absolut. Seríem nosaltres capaços de conservar allò què tenim?

Amb aquest dubte arribàrem als cotxes i emprenguérem la marxa cap a la Xara. Allí ens esperava el dinar.



                                                                                                 
                                                                                                      Daimús, 23 de gener de 2016


dimarts, 5 de gener de 2016

SINOPSI I CONVOCATÒRIA OFICIAL DE LA RUTA PELS VOLTANTS DEL CAP PRIM



CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA

PELS VOLTANTS DEL CAP PRIM

La cala Sardinera, la cala Barraca i el Cap Prim. Adaptació de la ruta dels Miradors de Xàbia.


LOCALITAT:                Xàbia




DATA:                         17 de gener de 2016



LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud ( Daimús)



HORA:                         8 del matí



DIFICULTAT:                MOLT FÀCIL



DESNIVELL:                 85 metres




QUILÒMETRES:            8 aproximadament



TEMPS ESTIMAT:          4 hores


RECOMANACIONS:       Si el dia ix assoleiat, cal protegir-se bé del sol, amb bon barret i crema protectora. No cal bastó. Us penedireu si no porteu càmera de fotos.



      


SINOPSI DE LA RUTA


Badia de Xàbia, color blau dalt, blau i maragda baix, penya-segats de vertigen, vent de llevant, vent de xaloc, bromereta d’ones, flaire d’alga, pessiguets de sal.


Fuera de la citada llanura todo es montuoso y generalmente fértil: tiene al norte el elevado Mongó, y al sur los montes que entran en el mar y forman los cabos mas orientales del reyno de Valencia, que los marinos llaman de San Martin y de la Nau, y los naturales distinguen de otro modo. Navegando estos desde el cabo de San Antonio hácia el mediodia reconocen el primer cabo que llaman Prim, al qual se sigue hácia el sur una isla [...] separada del continente como 500 pies. Queda allí una corta ensenada entre dicho cabo y el opuesto meridional llamado Negre, que es el segundo por el mismo rumbo del sur.

Observaciones sobre la historia natural... Antonio Josef Cavanilles

El punt de partença és el final de la Glorieta Guillermo Pons, al final de la platja de l’Arenal de Xàbia. Encara no ens hem meravellat de contemplar la badia platejada de Xàbia, de veure que el Montgó està guaitant-nos, ens trobem ran de mar i ens cabussem entre les dues primeres caletes, la cala de Fora i la de Dins i entre ambdues, dos forats, bell caprici de la natura, que ens conviden a travessar-los, empesos pels xiquets que guardem dins nostre. En la caleta de Dins uns escalons amb barana de fusta ens conviden a muntar i buscar el camí Cala Blanca: encisador túnel verd, caminoi que va ascendint entre xalets i l’omnipresent mar. En la pujada alguns balcons estratègics ens sedueixen, volen que ens hi aturem i contemplem les vistes.







Arribem a la carretera que du al Portitxol. Si centrem la vista, a la dreta, en un bosquet de pi blanc adult, s’entreveu una torre (possiblement un de tants molins de vent que hi hagué a la zona). Cal seguir per la carretera tot posant atenció. A uns 300 metres s’obri, a l’esquerra, el camí de l’Illa. Passem per davant de l’Aula de la Natura. Anem per un carreró residencial poc transitat. A esquerra i dreta hi ha regals per a la vista: la mar que s’amaga entre pins, però on queden els riuraus, els bancals, els ametlers i la vinya?



Aviat arribem al mirador de la Creu del Portitxol, mirador a 87 metres sobre el nivell de la mar, el punt més alt del recorregut. La ruta, molt ben senyalitzada, ens convida a escollir: SL-CV 97 o 98, al cap Prim, o a la cala Barraca. Optem per baixar a la dreta a buscar la cala Barraca, amb la seua illa de nom evocador, el Portitxol. Entre vegetació que ens regala ombra i frescor anem descendint cap a la cala. Hi ha algun tram molt curt on cal anar amb compte per l’erosió del sòl, però en conjunt no es fa pesat. 





I heus ací un dels objectius de la ruta. La cala Barraca i l’illa del Portitxol, tancades, al nord pel cap Prim i al sud pel cap Negre. El sol matiner ens enlluerna. Fa bo. L’aigua cristal·lina convida a ficar els peus. Les ones trenquen en la grava de la platja. El remoreig que produeixen és balsàmic. Què més ens cal? 




Tornem arrere. Pugem els vora 800 metres que ens separem de la creu. En arribar-hi, ens enfilem pel camí de la dreta que indica el cap Prim. El cap Prim des de l’aire sembla un dit que ens assenyala el nord. No hem d’apartar-nos de la senda ja que en alguns trams hi ha endemismes vegetals per la qual cosa la zona ha estat declarada microreserva de flora per la Conselleria de Medi Ambient. 



Uns 1200 metres quasi plans ens porten al mirador del cap Prim, un punt molt estret en què tenim penya-segats a esquerra i dreta, mar a un costat, mar a l’altre. A llevant veiem les petites plèiades de la mar, els Pallers, un petit arxipèlag, un grupet de cinc roques enmig de l’aigua. I l’illa del Portitxol. Aquesta petita badia és un bon calador natural, circumstància que fou aprofitada en temps remots i que corroboren els materials recuperats d’època romana.





Retrocedim i a uns 600 metres un senyal ens marca la baixada a la dreta cap a la cala Sardinera. Uns escalons rudimentaris ens hi faciliten el camí. Baix tenim l’oportunitat de contemplar novament la badia xabienca des d’un altre angle, no menys refrescant, no menys evocador. 




Ol intensament a alga. Un parell d’humils cases blanques ens fan companyia. Els cartells informatius parlen de la instal·lació, en altres temps, d’almadraves per a la captura de la tonyina en la seua migració anual i de sardinals, xarxes fines que es calaven dues vegades al dia per a la captura de la sardina.  



Ja sols ens queda desfer camí. Arribar al mirador de la Creu, girar a la dreta, els 300 metres de carretera i novament desviar-nos pel camí Cala Blanca. No ens podem perdre, al davant sempre tenim la talaia del Montgó, tal volta amb el barret de núvols al cap, el cap de sant Antoni i el seu far blanc, les cales de Dins i de Fora. I l’olor intensa de mar.







 L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2015. Si la voleu tenir en aquesta excursió, el cost serà de 5€.