EN LA XAFOGOR DE L'ESTIU
Crònica de la VII Ruta pel Marge Gros
L'Atzúbia -Pego-l'Atzúbia pel Carritxar
Dissabte 22 d'agost de 2015
Organitzar una ruta pel mes d'agost és una
mica agosarat i, sobretot, si es fa per la vesprada. Se n'ha de buscar una
sense complicació i que transcórrega predominantment per zones protegides per
l'ombra. Per això, quan ens van comunicar que la ruta pels refugis militars
antiaeris de la Pobla del Duc no es podia realitzar, no vam poder evitar sobresaltar-nos. Davant
l'ensurt, decisió ràpida: faríem la del mes de setembre que, encara que, amb
una mica de dificultat inicial en la part inicial, en la resta del trajecte
complia perfectament els requisits proposats. I així fou.
Dissabte 22 d'agost, 5'30 de la vesprada.
Al voltant de 29ºC. a la Ronda Sud de Daimús. Una mica apocats davant l'escàs
èxit de la convocatòria, mamprenguérem el viatge cap a l'Atzúbia. Després
d'aparcar els cotxes a la carretera, ens dirigírem a l'ajuntament del poble. El
nostre semblant canvià dràsticament: un bon grapat d'excursionistes havia
decidit esperar-nos allí. Més animosos, ens dirigírem al poliesportiu de
l'Atzúbia des d'on iniciaríem la VII Ruta pel Marge Gros pels voltants de la
serra de Mostalla.
Dissabte 22 d'agost, 6'30 de la vesprada i
30ºC. Davant nostre teníem les dues Moletes: la vella a la dreta i la nova a
l'esquerra. Entre ambdues un estret congost que menava al pla del Carritxar.
Una mica de desassossec en observar la costera, ràpidament dissipat per un
benèvol vent fresc que ens incitava a principiar la marxa. Recordant que ens
trobàvem en la partida de les Vinyetes, zona amb restes romanes, i vorejant uns bancals de tarongers que anaven
escalonant-se, caminàrem fins el naixement d'una senda que fugia atemorida dels
atacs d'una pedrera que volia empassar-se la muntanya.
Començava una significativa
pujada, curta però contundent. Sortosament, les dos Moletes volien fondre's en
un íntim abraç, cosa que impedia que el sol ens castigara en l'ascensió, però
al mateix temps ens privava del
refrescant vent que ens havia acompanyat fins aleshores.
Camisetes en remull
per la suor, terra mullada per la nostra transpiració mentre caminàvem per un
paisatge preciós, entre el barranc de les Moletes i uns afables pins. Una
ziga-zaga incessant plena de bellesa aclaparadora.
El pas del temps i l'abandó d'aquestes
antigues terres conreades havia produït que el sender haguera desaparegut i ara
havíem d'enfilar-nos per vells marges de pedra. Va reaparèixer el sol. I la
xafogor. Venturosament, aviat aplegàrem a una planura on descansàrem una mica
orgullosos de no haver mostrat cap signe de feblesa. Sols ens quedaven uns
metres per conquistar l'altiplà del Carritxar i, amb molta convicció, ho
aconseguírem seguint un camí que havia aparegut de forma impensada.
Dalt la vista era impagable: l'Atzúbia, el Gelibre, Pego, la Mediterrània, Segària, la marjal Pego-Oliva... s'obrien davant els nostres ulls com un castell de focs d'artifici. Els membres de la colla vam començar a respirar acompassadament, al ritme del paisatge, del vent frescal que de nou ens acaronava la cara i... de saber que la part difícil de la ruta havia acabat.
Descansàrem al costat d'una caseta mig abandonada i d'uns garrofers, mentre comprovàvem que l'aigua havia minvat considerablement durant l'ascensió. Refets del cansament, prosseguírem la marxa per un camí planer entre casetes, bancals de garrofers i oliveres i alguna plantació de tarongers abandonada.
Molt prompte començà un descens veloç a través d'un bosc de pins frondós i exhuberant que de nou va fer recular el sol. En un revolt arribaren a un ample que aprofitàrem per agrupar-nos i realitzar la fotografia de rigor.
Tot seguit continuarem fins aplegar a la fèrtil terra de Mostalla. El sol va renàixer ja una mica exhaurit, mentre que comprovàrem un autèntic festival de colors. I al fons, imponent, la vila de Pego amb el seu altívol campanar.
Entre tarongers i alguns alvocats, caminàrem pel vial que menava a la carretera de Pego a l'Atzúbia. Amb molta precaució la vam creuar i vam continuar fins el camí vell de l'Atzúbia.
Una petita aturada per comentar alguns trets històrics de la zona i alertar que ara havíem de marxar amb molta prudència. En efecte, aquesta zona era bastant transitada durant els mesos d'estiu perquè molts pegolins i pegolines passaven aquesta temporada en casetes i xalets espargits per la zona. Calmadament, travessarem les partides del Pujol, les Mitjanes, l'Atzaïla, la Salamona, els Massils...
Quan vam advertir que érem prop de l'Atzúbia, la fosca ja s'havia
ensenyorit de la ruta. Una vegada més vam haver de renunciar la visita a
l'Algepsar. A canvi, vam poder escoltar una història, trista, sobre un cas de
violència de gènere ocorregut l'any 1933 en aquest paratge.
Dissabte, 22 d'agost, 9'30 de la nit i
temperatura ideal. Amb els fanals encesos, entràvem al raval de l'Atzúbia per
la font de llavar. La ruta entre l'Atzúbia i Pego pel Carritxar havia finit i
ens havíem guanyat, merescudament, el sopar.
Un sopar tradicional, de tota la vida: pollastre i conill amb alls i guarniment. Esplèndid guardó per a un magnífic itinerari.
Un sopar tradicional, de tota la vida: pollastre i conill amb alls i guarniment. Esplèndid guardó per a un magnífic itinerari.
