CRÒNICA DE LA RUTA AL BARRANC DEL CINT

SERÀ UN DIA QUE DURARÀ ANYS

ALCOI

Diumenge 8 de novembre 2015

Potser un somni, potser una experiència lúcida, qui sap si un viatge astral. Anar sense estar , estar sense haver anat .

Érem a trenc d'alba. Les darreres estrelles, les més festívoles, restaven en el firmament sense adonar-se'n que la nit s'havia consumit. El sol, una mica enutjat, les renyia.

Mentre ocorria aquesta disputa estel·lar, aplegàvem a la Ronda Sud de Daimús. Dos setmanes després d'haver demorat la ruta al barranc del Cint per la intimidació de la pluja, era moment de recobrar el temps desaprofitat.

Quan marxàvem cap a Alcoi, la foscúria es dissipava i les muntanyes apareixen perfectament retallades.  De sobte observàrem un mar de núvols caiguts del cel. Sí, era la boira que cobria la terra feroçment. L'ensurt, però, va durar poc. A mesura que ens acostàvem a l'Alcoià anava difuminant-se lentament fins desaparèixer completament. 

Aparcàrem els cotxes en una urbanització inacabada. Fantasmal, decrèpita. El sol lluïa contundentment. A través d'un sender improvisat, aplegàrem a l'entrada del barranc del Cint. Sàvies paraules sorgiren de les entranyes de la terra per indicar-nos  la meravella que anàvem a contemplar i, immediatament, començàrem a caminar, pausadament, intentant descobrir l'estimat rierol d'Ovidi Montllor. 

Fou espectacular: travessàrem enormes parets de pedra rogenca trepitjant un paviment endreçat per l'home. Era preciós. Per moments semblava que érem de camí a Petra; de vegades pareixia que ens traslladàvem a un país nòrdic. Contradictori, però bell.

El color verd de la vegetació anava creixent a cada pas, contrastant amb el blau lapislàtzuli del cel, mentre ens imaginàvem les rialles ingènues d'aquelles dolces xicones jugant entre la pineda. I la veu, enèrgica, d'Ovidi recitant un poema d'Estellés.

Prompte començàrem a divisar el vol majestuós dels voltors. Després d'un inicial rebombori, restarem en silenci. Devot. I continuàrem caminant, salvant un lleu pendent, fins aplegar al mas del Garrofero, lloc perfecte per esmorzar, indret adequat per fer inventari d'aquesta primera part del trajecte. Asseguts sota l'ombra dels pins, ens empassàrem els entrepans àvidament mentre intercanviàvem comentaris diversos. Breu parèntesi interromput pel suau regalimar de la mistela sobre els sorpresos gotets de plàstic. No teníem ni vi ni cassalla, com haguera volgut Ovidi, però de segur que ens va disculpar. 

Tot seguit, mentre algú es pentinava discretament, ens preparàvem per a fer-nos la fotografia, sabedors que seria un gran dia.

Reprenguérem la caminada per un sender que ara s'empinava, sense vergonya, entre un dens pinar envers la cresta de la muntanya. En la pujada ens llevàrem alguna peça de roba sobrant, al temps que executàvem satisfactòriament l'últim tram de  l'ascensió.

Dalt la vista era impagable. Semblàvem la host d'Al-Azraq admirant als seus peus la ciutat d'Alcoi. I molt a prop la Serrella, aquell objectiu de futures conquestes.

El descens cap a l'ermita de sant Cristòfol fou espectacular, sensacional. Damunt dels nostres caps els voltors realitzaven mil i una incursions, s'exercitaven en múltiples acrobàcies. Bocabadats, esguardàvem  un espectacle  fastuós. Ara semblava que  ens trobàrem al parc nacional del Serengueti. 

Retardàrem al màxim la baixada a l'ermita de sant Cristòfol, on ens aturàrem una mica commoguts per l'exhibició  de les aus rapinyaires. Descansats i amb precaució, reprenguérem el descens per una senda pedregosa fins arribar a la carretera. Ara sols calia fer el darrer esforç per acostar-nos als cotxes i anar a buscar el dinar.

Quan aplegàrem i entràrem en el mas de la Torre de Cotes comprenguérem que les sorpreses no havien acabat, en absolut. Ens trobàrem amb casalot impressionant... i una cuina superior.  

 Mentre degustàvem l'olleta de músic cantussejàrem íntimament aquelles lletres de l'Ovidi:

"Serà blava i tranquil.la la mar.

  Serà verda i espessa la vall.

  Serà gran i dolça la muntanya.

  Serà un dia que durarà anys.

  Gent de mar, de rius i de muntanyes,

  Tindran tot. I es parlarà de vida."

 ...serà un dia que durarà anys.