FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

diumenge, 22 de novembre de 2015

CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPI DE LA RUTA: LA MARIOLA PER LA TEIXERA D'AGRES



CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA
       
LA MARIOLA PER LA TEIXERA D'AGRES

AGRES
 

LOCALITAT:                AGRES




DATA:                         29 de novembre de 2015



LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud ( Daimús)



HORA:                         7,30 del matí



GRAU DE DIFICULTAT: MODERAT



DESNIVELL:                 500 metres




QUILÒMETRES:            10 aproximadament



TEMPS ESTIMAT:          4,30 hores



RECOMANACIÓ :         Si el dia és fred, cal anar ben abrigat. Dalt el vent intensifica la sensació tèrmica.Els bastons s’agraeixen en alguns trams.



SINOPSI DE LA RUTA


La ruta que anuncia l’hivern és ruta circular que comença en el refugi Zamorano (àrea recreativa Molí Mató), el mateix punt de partença des d’on isquérem quan visitàrem les Caves de la Mariola. Per anar escalfant cames recorrerem un camí asfaltat que ens porta al Santuaride la Mare de Déu d’Agres. Començarem la pujada per l’esquerra del santuari. 


Al principi és un poc empinat, fent ziga-zaga pel barranc de l’Assut. Anirem ascendint per la cara nord de la serralada, per l’ombria, rica en vegetació, en pins blancs adults, generosa en sàlvia, i espígol, coixinet de monja, i ginebrers. Són uns 2000 metres d’ombra, amb vistes, a mesura que anem agafant altura, del Benicadell, de la Serra de Corbera, del Mondúver i la Penyalba, la Safor...


Arribarem a la pista forestal. Si bé en la visita anterior pujàrem els metres finals, durs com ells a soles, trencacames que alguns de nosaltres encara recordarem i que ens duien al refugi del Centre Excursionista d’Alcoi, ara ens desviarem a l’esquerra, cap a llevant per la pista forestal. Des del santuari, a uns 830 m sobre el nivell de la mar, haurem arribat als 1150. La pista, que començarà a mostrar-nos aranyons i espí blanc, es farà senda en un revolt. Aleshores veurem el cartell anunciador de la microreserva de flora de la Teixera d’Agres. I els colors ocres, grocs, de colors de tardor es faran visibles als peus dels arbres i arbustos.




 Recorrerem uns 1500 metres per la teixera, senda de fàcil caminar, però estreta, zona on aurons i teixos aïllats conviuen amb els pins i els roures. Veurem algun trist tronc de teix cremat ran de camí, vestigi d’un incendi ocorregut en els anys vuitanta del segle passat. Recordem que estarem sobre els 1000 metres d’altura, a la cara nord de la Mariola, amb la qual cosa, si el dia és fred i fa vent, aquest pot intensificar la sensació.



En arribar a un petit bosquet de pins, trencarem a la dreta per a pujar pel runar a buscar el mirador del Teix. L’ascens, un poc feixuc, suposa uns 500 metres de senda mig desdibuixada pel runar. Però prompte es farà més suau i començarà a regalar-nos les vistes, Almudaina, la Serrella, l’Aitana i el cim del Montcabrer. I el sol ens saludarà per primera vegada en tot el recorregut. Haurem arribat ja al mirador del Teix, també conegut com el Comptador, el punt més alt del nostre caminar (1240msnm). Des d’ací la Font Roja i la cresta del Canyet de Sant Cristòfol es fan ben visibles.





Solament ara, després del merescut descans per al cos i el regal per a la vista caldrà començar a baixar. Passarem novament per la cava de l’Habitació i pel refugi on esmorzàrem pel març de 2014. 








Prendrem la pista forestal asfaltada que se’ns obri al davant, tot deixant a la nostra esquerra el camí de la cava Arquejada. Resten 4000 metres de baixada  per zona d’ombra, de pineda adulta, i vistes de Bocairent, Agres i el santuari. 




Finalment arribarem al camí asfaltat que ens duia al santuari. Nosaltres girarem a l’esquerra i a  uns 300 metres, mig amagat en el boscam el refugi de Zamorano i àrea recreativa on haurem començat la jornada. Estem segurs, Mariola no ens haurà decebut.

dissabte, 21 de novembre de 2015

"L'AGRICULTURA BIOLÒGICA", RESSENYA DE LA CONFERÈNCIA DE VICENT MORERA



CONFERÈNCIA

L'agricultura biològica,
 
a càrrec de Vicent Morera i Ferrando

Daimús, 20 de novembre de 2015

"Sóc llaurador de llet, de terra i de família". Sinceres paraules amb què Vicent Morera donava inici a la tercera sessió del Novembre Cultural a Daimús amb la conferència "L'agricultura biològica". 


Vicent Morera i Ferrando  és professor de biologia i geologia en un institut de secundària. És autor  i coautor de diversos treballs que ens introdueixen en el coneixement de la natura més pròxima. Dels publicats, n’assenyalarem: Una paella de biodiversitatLes fonts de la Safor. De les nimfes d’aigua a la sobreexplotació dels aqüífers (2004) i La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins (2011). 


Malgrat no dedicar-se professionalment a l'agricultura, el biòleg i geòleg pegolí, en heretar les terres familiars,  va decidir des del primer dia dedicar-se a l'agroagricultura perquè, va afirmar, "és ecològica, és biològica, és orgànica, és natural". 

A continuació va analitzar els problemes actuals de l'agricultura que ell denomina "tòxica", pels importants problemes de salut per al consumidor i per al medi ambient. Per a Vicent Morera, l'agricultura ha de ser sostenible i rendible econòmicament i social. La seua experiència en les terres de Diània, nom amb el qual es vol retre homenatge al metge i etnobotànic  Joan Pellicer, va ser una part substancial de la seua intervenció. 



L'agroagricultura, va indicar, és una forma d'entendre la relació de l'home amb la natura. Es tracta d'una manera de defendre la biodiversitat, de tindre cura de la salut, de protegir el territori, la cultura i la història.




L'existència de diversos segells que certifiquen l'origen ecològic dels aliments, la seua experiència personal, que ell va definir com íntimament satisfactòria, i la plasmació d'aquesta nova manera d'entendre l'agricultura amb el sorgiment dels anomenats mercats de la terra, foren els últims aspectes que va tractar abans d'iniciar un engrescador debat entre les persones assistents a la conferència.



dilluns, 16 de novembre de 2015

EL PARLAR DE DAIMÚS, EL PARLAR DE LA SAFOR



CONFERÈNCIA
El parlar de Daimús, el parlar de la Safor,
 
a càrrec de Joan Giner Monfort 

Daimús, 13 de novembre de 2015




Divendres 13 de novembre continuàvem amb els actes del VIIé Novembre Cultural amb la conferència de Joan Giner Monfort " El parlar de Daimús, el parlar de la Safor". 



Joan Giner és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València i actualment exerceix com a professor de secundària. També ha treballat de professor associat al departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant. Autor de diversos treballs de la història, llengua i cultura popular de Gata, actualment  està immers en l'elaboració de la tesi doctoral sobre el valencià a la Safor, a banda d'un altre estudi becat per el CEIC Alfons el Vell sobre el parlar de la Safor contextualitzat amb el dels pobles veïns.


En la introducció Joan Giner ens va comentar el procés d'elaboració de la tesi doctoral, de la qual ja porta set anys i mig d'intens treball, havent realitzat més 300 entrevistes a persones nascudes entre 1911 i 1940, representats dels diferents pobles i entitats de població de la comarca i d'ambdós sexes. Inicialment projectada sobre la Valldigna, i a suggeriment del seu director de tesi, la va ampliar a tota la Safor-Valldigna en adonar-se'n que aquesta comarca estava molt poc estudiada des del punt de vista de la dialectologia. 


Tot seguit va fer un repàs històric de tots aquells factors que han incidit en el nostre parlar actual per continuar després analitzant les diferències entre la Safor i les comarces veïnes. Aquesta part de la dissertació fou interactiva, ja que el públic participava intensament amb els suggeriment que els proposava el conferenciant. 

Després d'aquesta part didàctica, Joan Giner va prosseguir analitzant els possibles mallorquinismes de la Safor, tot i asseverar que aquest era un terreny molt fangós i calia anar amb molt de compte.  Els pròxims projectes i  les principals conclusions del seu estudi van donar pas a un interessant torn de paraules on el públic va poder formular, de manera molta animada i entusiasta, tots els dubtes i inquietuds que tenien.


En definitiva, una conferència apassionant, atractiva, emotiva i interactiva.



dimecres, 11 de novembre de 2015

CRÒNICA DE LA RUTA AL BARRANC DEL CINT



SERÀ UN DIA QUE DURARÀ ANYS

ALCOI

Diumenge 8 de novembre 2015

 
 
Potser un somni, potser una experiència lúcida, qui sap si un viatge astral. Anar sense estar , estar sense haver anat .
 
Érem a trenc d'alba. Les darreres estrelles, les més festívoles, restaven en el firmament sense adonar-se'n que la nit s'havia consumit. El sol, una mica enutjat, les renyia.

Mentre ocorria aquesta disputa estel·lar, aplegàvem a la Ronda Sud de Daimús. Dos setmanes després d'haver demorat la ruta al barranc del Cint per la intimidació de la pluja, era moment de recobrar el temps desaprofitat.

Quan marxàvem cap a Alcoi, la foscúria es dissipava i les muntanyes apareixen perfectament retallades.  De sobte observàrem un mar de núvols caiguts del cel. Sí, era la boira que cobria la terra feroçment. L'ensurt, però, va durar poc. A mesura que ens acostàvem a l'Alcoià anava difuminant-se lentament fins desaparèixer completament. 


Aparcàrem els cotxes en una urbanització inacabada. Fantasmal, decrèpita. El sol lluïa contundentment. A través d'un sender improvisat, aplegàrem a l'entrada del barranc del Cint. Sàvies paraules sorgiren de les entranyes de la terra per indicar-nos  la meravella que anàvem a contemplar i, immediatament, començàrem a caminar, pausadament, intentant descobrir l'estimat rierol d'Ovidi Montllor. 






Fou espectacular: travessàrem enormes parets de pedra rogenca trepitjant un paviment endreçat per l'home. Era preciós. Per moments semblava que érem de camí a Petra; de vegades pareixia que ens traslladàvem a un país nòrdic. Contradictori, però bell.





El color verd de la vegetació anava creixent a cada pas, contrastant amb el blau lapislàtzuli del cel, mentre ens imaginàvem les rialles ingènues d'aquelles dolces xicones jugant entre la pineda. I la veu, enèrgica, d'Ovidi recitant un poema d'Estellés.




Prompte començàrem a divisar el vol majestuós dels voltors. Després d'un inicial rebombori, restarem en silenci. Devot. I continuàrem caminant, salvant un lleu pendent, fins aplegar al mas del Garrofero, lloc perfecte per esmorzar, indret adequat per fer inventari d'aquesta primera part del trajecte. Asseguts sota l'ombra dels pins, ens empassàrem els entrepans àvidament mentre intercanviàvem comentaris diversos. Breu parèntesi interromput pel suau regalimar de la mistela sobre els sorpresos gotets de plàstic. No teníem ni vi ni cassalla, com haguera volgut Ovidi, però de segur que ens va disculpar. 




Tot seguit, mentre algú es pentinava discretament, ens preparàvem per a fer-nos la fotografia, sabedors que seria un gran dia.


Reprenguérem la caminada per un sender que ara s'empinava, sense vergonya, entre un dens pinar envers la cresta de la muntanya. En la pujada ens llevàrem alguna peça de roba sobrant, al temps que executàvem satisfactòriament l'últim tram de  l'ascensió.



Dalt la vista era impagable. Semblàvem la host d'Al-Azraq admirant als seus peus la ciutat d'Alcoi. I molt a prop la Serrella, aquell objectiu de futures conquestes.


El descens cap a l'ermita de sant Cristòfol fou espectacular, sensacional. Damunt dels nostres caps els voltors realitzaven mil i una incursions, s'exercitaven en múltiples acrobàcies. Bocabadats, esguardàvem  un espectacle  fastuós. Ara semblava que  ens trobàrem al parc nacional del Serengueti. 




Retardàrem al màxim la baixada a l'ermita de sant Cristòfol, on ens aturàrem una mica commoguts per l'exhibició  de les aus rapinyaires. Descansats i amb precaució, reprenguérem el descens per una senda pedregosa fins arribar a la carretera. Ara sols calia fer el darrer esforç per acostar-nos als cotxes i anar a buscar el dinar.








Quan aplegàrem i entràrem en el mas de la Torre de Cotes comprenguérem que les sorpreses no havien acabat, en absolut. Ens trobàrem amb casalot impressionant... i una cuina superior.  



 Mentre degustàvem l'olleta de músic cantussejàrem íntimament aquelles lletres de l'Ovidi:
"Serà blava i tranquil.la la mar.
  Serà verda i espessa la vall.
  Serà gran i dolça la muntanya.
  Serà un dia que durarà anys.
  Gent de mar, de rius i de muntanyes,
  Tindran tot. I es parlarà de vida."
 ...serà un dia que durarà anys.