CRÒNICA ALS REFUGIS ANTIAERIS MILITARS DE LA POBLA DEL DUC

CEL NEGRE SOBRE LA TERRA BLANCA

LA POBLA DEL DUC

Diumenge 27 de setembre 2015

A les 9 del matí havíem quedat amb el guia que ens havia de conduir per la ruta pels refugis antiaeris militars de la Pobla del Duc. I a les 9 del matí estàvem allí. Antonio Calzado, Doctor en Història i professor de la Universitat de València, ens esperava amb un cafenet fumejant. Uns minuts després ens trobàvem a les portes de la localitat per iniciar aquest esperat itinerari. 

Pel camí de Montaverner eixíem tranquil·lament, mentre oloràvem les brases que començaven a torrar unes, suposadament, sucoses xulles. Fum del foc, cel lleganyós desitjant plorar. Caminàrem entre camps de vinya que acabaven de parir els seus fruits, entre bancals de caquis, entre petites carabasses que havien estat abandonades després de la collita. Entre fruiters. Trajecte  planer entre la terra blanca de la Vall d'Albaida. 

Aviat trencàrem pel camí de Rafalgànim o Rafalgani i descendírem cap al barranc del mateix nom. Primera aturada, breu però força interessant. El nostre amfitrió ens parlà, envoltats de canyars, de la importància de la toponímia, íntima aliada de l'arqueologia. Rafalgànim, antic llogaret andalusí de poblament berber que s'havia assentat a la vora del curs de l'aigua per poder aprofitar fins les últimes gotes d'aquest líquid que dóna vida.

Després del breu parèntesi reprenguérem la marxa. Un tractor llaurava la fructífera terra mentre caminàvem entre camps que descansaven. Divisàrem, a tocar de mans, els camí de ferro entre Xàtiva i Alcoi quasi deixat de la mà de déu. Així evocava l'estació de la Pobla del Duc el nostre company i amic Pep Calero:

                                              Es vincla l'arbre,

                                              passa, lenta, l'eruga.

                                              Ningú no baixa,

                                              tampoc ningú no puja.

                                              Cau l'arbre, cau el vespre.

Entre versos i tanques, aplegàrem a l'aeròdrom de Missena, invisible. Imperceptible perquè després de la guerra fou reconvertit de nou en allò que havia sigut: bancals. Tenint a les seues espatles la casa del Coronel, aquell sergent bufó que d'autopromocionà coronel, Antonio Calzado recordà els motius pels quals fou bastit: l'ofensiva militar franquista cap al País Valencià i la necessitat, imperiosa, de construir una pista militar per fer front els atacs de la Pava, on milers d'homes arrabassaren terres en l'edificació. No obstant això, mai es veié enlairar-se un avió d'aquelles polsoses pistes. 

A la seua vora, el refugi antiaeri militar de Missena. Amb una fàbrica perfecta i en forma de zig-zag, recorrérem el seu angoixant interior. Una ratapenada ens observava, curiosa, mentre visitàvem la instal·lació. 

A l'àrea recreativa al voltant del refugi, el nostre guia ens donà una lliçó magistral dels motius de la seua construcció durant 1938.

Commocionat per l'explicació, reprenguérem la marxa cap a les Cases de Missena, a escassa distància de l'aeròdrom i el refugi. 

En arribar a aquells grans casalots fantasmes, esmorzarem recolzats sobre les seues fornides parets i sota els enormes pins que la circumdaven. Temps de relax, moment de múltiples converses que finalitzarem amb un glop de mistela vinguda des de les terres de Xaló. Ens agrupàrem i ens férem la foto de grup per immortalitzar l'ocasió. 

Abans de reprendre la marxa, Antonio Calzado ens feu retrocedir en el temps. El llogaret de Missena, habitat per romans, musulmans i, després de la conquesta, per cristians, estigué habitat fins la revolució tecnològica dels anys seixanta del passat segle. Vinya, oliveres i cereals eren la base de la producció. Hui, mig enderrocades, encara podem intuir la vida d'aquells habitants que tenien allí les seues vivendes, la seua vida.

Acabada el relat, en adreçàrem cap a la Casa Alta. El paisatge ontinuava sent semblant. Ara, en canvi, el sol mostrà la seua potència durant una distracció dels núvol. Primeres gotetes de suor. Recuperat el domini de la nuvolada sobre el cel, aplegàrem a la Casa Alta. 

Enorme heretat de més de 1000 hectàrees que  durant la guerra civil  fou l'allotjament de l'esquadrilla de pilots  que devien tripular els avions. Sota la casa de l'heretat, es construí un refugi d'enormes proporcions. Quan entràrem dins, notàrem una estranya sensació d'angoixa. En una part de la construcció, ens detinguérem per escoltat les dures paraules d'Antonio Calzado referents als bombardejos. La matança indiscriminada de civils, la crueltat de l'aviació italiana en els atacs al Grau de Gandia, al mercat d'Alacant, a l'estació de Xàtiva...

En aquesta atmosfera densa, escoltàrem un àudio on es recreava la sensació que es vivia en aquesta petita ciutat subterrània quan els ocells de foc escopien la seua càrrega mortífera. Tots en silenci, amb els cors encongits, vivint, fins que fos per uns breus instants, aquella horrorosa experiència. Colpidor.

Quan vam eixir del refugi el cel estava completament negre, com el dol que portàvem en la nostra ment. Quasi muts, iniciàrem la marxa cap a la Pobla del Duc. En entrar al poble visitàrem un antic aljub andalusí. Visita breu i efímera. Les gotes començaren a caure sobre els nostres caps. Alguns paraigües s'obriren mentre intentàvem anar cap als cotxes. Abans, agraírem efusivament a Antonio Calzado el magnífic matí que ens havia fet passar i, també, l'oportunitat d'haver recuperat un bocí de la nostra història, potser massa desconegut.

Queien gotes. El cel estava completament fosc. Per sort, cap avió passava.