FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

dijous, 4 de juny de 2015

CRÒNICA DE LA RUTA URBANA A BOCAIRENT




BOCAIRENT: UNA VISITA IMPRESCINDIBLE
Diumenge 31 de maig de 2015




Darrerament ens agrada matinejar, aprofitar al màxim el dia. Potser perquè ja fa calor, tal vegada perquè ja som a punt d’estrenar l’estiu.
A les 7,30 del matí estàvem llestos per iniciar el viatge cap a Bocairent, lloc on teníem previst realitzar la VI Ruta Urbana. Distribuïts estratègicament en els cotxes, els mínims possibles, engegàrem els motors envers la localitat de la Vall d’Albaida. Un poc abans de les 9, tal i com teníem previst, ja teníem estacionats els cotxes a l’entrada del poble i començàvem a caminar. Creuàrem el pont i ens dirigírem a la plaça de l’ajuntament, marc majestuós des d’on donaria començ la ruta.





 Buida completament, aprofitàrem les cadires dels bars que omplien aquest singular lloc per esmorzar. Fotos de l’església, instantànies dels ocells cobrint el cel... aquesta vegada no hi hagué mistela, potser per evitar la rivalitat amb l’herbero


Un poc passades les 9,30 acudí la nostra guia, l’encarregada de conduir-nos pels indrets màgics d’aquesta seductora població.  Breu introducció geogràfica i històrica on ens parlà de la incomparable serra de Mariola, de l’abandó del nucli antic de la població i el seu trasllat, lent, al Bocairent modern. De l’aprofitament màxim de l’espai urbà, de la lluita contra la roca per obrir nous carrers, per edificar noves cases. De les festes de Moros i Cristians.



Entrar en el barri medieval és tornar al passat. És retrocedir a l’època islàmica i al temps de la conquesta de Jaume I. Carrers estrets, quasi impossibles, places reduïdes, mínimes, però immensament boniques. Cases excavades en la roca amb un esforç sobrehumà. Infinitats de fonts i petits llavadors que aprofitàvem al màxim l’aigua. Vivendes visitades per il·lustres personatges com Joan de Ribera, sant Vicent Ferrer...Miracles i anècdotes diverses. 








Carrers ombrívols, tanmateix plens de llum i de vitalitat. Miradors, autèntiques finestres que obrin de bat a bat un paisatge esborronador. Després de fruir íntimament de aquests bucòlics carrers, eixiríem del barri medieval en direcció a la cova del Colomar. 












Aquesta, sembla, era una antiga quadra on els comerciants que arribàvem a Bocairent deixaven els seus animals abans d’endinsar-se pels seus carrers. Als seus peus una font, la de sant Vicent.




Continuàrem la marxa, ara cap a la cava de sant Miquel. Edificació robusta on s’emmagatzemava la neu en aquella època on la climatologia era bastant diferent a l’actual. Recordàrem el dur treball per convertir la neu en gel a canvi d’un jornal ben minso. I aplaudírem la recuperació d’aquesta construcció, emprada com a dipòsit d’aigües fecals,  per al gaudi de tots els visitants.





En eixir del pou de neu de seguida tinguérem davant dels nostres ulls les famosíssimes Covetes dels Moros construïdes sobre una gran paret llisa de roca. Lloc on es dipositaven els grans, era una nova mostra de la lluita titànica per aprofitar al màxim els recursos naturals.



 Després de recórrer un breu caminet de terra i pedra, aplegàrem als seus peus. Impressionava contemplar aquesta cinquantena d’ulls que ens miraven a la cara. I ens endinsàrem pel seu interior.






 Forats estrets, pedra polida a base de sang en les mans; traçat irregular, fantàstic. Recórrer-la semblava cavalcar en una muntanya russa, però de Bocairent. Pura adrenalina! Cares de sufocació, cares de satisfacció... i algun petit esglai. 






Mitja horeta estiguérem, tota una curta eternitat, i en eixir tots mostràvem un semblant ple de complaença, com si haguérem sigut partícips d’una gran aventura.
La ruta per Bocairent tocava a la seua fi. Ens faltava visitar la plaça de bous excavada en la roca, sempre la roca. Eren les 13,30 i feia calor. Passàrem de nou per la plaça de l’ajuntament tota plena de gent que eixia de missa de comunions. 




En aplegar-hi sentírem un poc de torbació pels sentiments contradictoris que experimentàvem. No obstant això, ens quedàrem de nou en l’herculi treball a l’hora de transformar un petit turó de pedra en una plaça de bous. Eren temps de crisi, era moment d’evitar qualsevol conflicte social, encara que fos a base de pic i mall. 


A un lateral de la plaça en férem la fotografia de grup sobre un sòl blanc mentre intuíem cossos suats, mentre escoltàvem el soroll del pic barallant-se amb la pedra. En canvi no sentírem l’esbufegar dels bous.
Eixírem de la plaça i ens acomiadàrem de la nostra guia. Era hora de dinar, i ben apressa que anàrem a buscar-lo. En el restaurant, sota la gratificant ombra, tastàrem la bajoca farcida, curiós nom per a un bon plat.