PELLICER

PELLICER

dimarts, 28 d’abril de 2015

CRÒNICA DE LA RUTA MONTESA - ÉNGUERA - MONTESA




DE MONTESA A ÉNGUERA
DE CASTELL A CASTELL
                                      Diumenge 26 d'abril de 2015

Després d'una hora de cotxe, la pètria fortalesa de l'orde de Montesa contemplava atònita les siluetes difuminades de mig centenar de pacífics conqueridors que miraven bocabadats les restes d'aquell imponent castell vençut per les forces   invencibles de la natura.  Eren les 8,30 del matí.  El cel estava ennuvolat i el silenci era quasi absolut, reverencial, davant aquella imponent i medieval visió. 


La plàcida host, però, abans de l'amigable ocupació, es dirigí a explorar els territoris circumdants, tenint com objectiu retre també homenatge al castell d'Énguera, germà petit del de Montesa.
Per dur endavant aquesta incursió agafaren  l'ampli camí forestal que menava al cim de la serra Plana.



 El paviment era compacte, blanquinós, i escàs de vegetació, resultat d'altra terrible batalla, ara contra el foc. El pendent era suau, tanmateix constant. A mesura que ascendien, el castell de Montesa quedava reduït a una minúscula taca. En canvi, el paisatge guanyava rellevància. Montesa, Vallada, Moixent; el portet de Sant Dídac, el Montcabrer, el Benicadell, el Mondúver. Al fons, les terres de l'antiga frontera amb el regne de Castella. 







En aplegar dalt la serra Plana,  el conductor del petit escamot, Francesc Piera, els va anunciar que havien arribat als territoris de la Canal de Navarrés. De forma fluida, didàctica i engrescadora, els va informar del parlar tan peculiar d'aquell territori valencià. De parla castellana, la seua llengua estava farcida de valencianismes. Que estrany, però també bonic i fascinador, resultava escoltar aquelles persones!




La marxà va prosseguir. El paisatge, abans nu de vegetació, ara s'havia vestit exuberantment. Els resultava agradable sentir com els rajos del sol, després de jugar amb el fullam de la pineda, els acaronava  la cara. 



 

 Després de recórrer durant una bona estona un camí planer, ara davallava lleument. Es deixaren de costat el poblat ibèric del Cerro Lucena, però pogueren imaginar-se com era una vivenda ibera en visitar una rèplica que existia a un costat del camí.

De seguida, es trobaren les restes enderrocades del castell d'Énguera. Més discret, mantenia la seua màgia pròpia. Entre les seues vetustes parets, els caminants descansaren merescudament, mentre escoltaven les melòdiques campanades de l'església d'Énguera i bevien una saborosa mistela. 















L'exploració havia finit. Calia, doncs, tornar envers el castell de Montesa, el seu veritable objectiu. Referen, per tant, camí. La baixada cap a Montesa fou ràpida, facilitada per uns núvols comprensius que tapaven delicadament el sol.







Aviat l'exèrcit pacífic es trobava a les portes de la fortalesa de Montesa. Després d'una lleugera espera, envaïren el recinte després de traspassar un breu pont llevadís. 





Allí els esperava una guia que els va explicar els orígens del castell. D'època islàmica, va ser elegit el centre neuràlgic de l'orde de Santa Maria de Montesa, allà pels inicis del segle XV. Però també les diferents àrees del castell: la zona militar i la dels religiosos, amb els diversos estatges. Una portentosa història que acabà dramàticament l'any 1748 com a conseqüència d'un vigorós terratrèmol. Tot seguit, abandó i espoli.









L'efímera ocupació acabà. Lentament, la desarmada host abandonava el castell commocionada en recordar l'enlluernador passat i l'esperançador present.


Poc després, a unes passes, en l'antic recinte d'un corral d'animals, El Ramallar, el grup d'excursionistes de Marge Gros degustaven, ben juntets, un contundent gaspatxo manxec.