FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

dijous, 26 de febrer de 2015

CRÒNICA DE LA RUTA A PENYALBA I AL FORAT DEL MONTDÚVER



QUAN ELS INCENDIS NO VAN PODER ESBORRAR LA BELLESA DEL PAISATGE
(PENYALBA - EL FORAT DEL MONTDÚVER)
22 DE FEBRER DE 2015

Flamarades fantasmagòriques. Fumeres tenebroses. Reiterat espectacle descoratjador. Paratge assetjat, assitiat per  forces desconegudes, potser malignes, potser recognoscibles. 
Fortitud extrema. Proesa ciclòpia.  Epidermis cicatritzada. Escorça marcada per cruels combats. Mil incendis, mil victòries. Penyalba, les Foies...Quan les flames no van poder esborrar la bellesa del paisatge.

El paratge  de les Foies no ens era desconegut. En absolut. Quan començàrem a descobrir paisatges ignots sempre ens havíem sentit atrets, com un imant, pel Montdúver. Però sempre hem tingut clar que aquesta icona de la nostra comarca havíem d'anar conquistant-la a poc a poc. Sense pressa. Si el Montdúver és imponent, també ho són els altres cims que l'acompanyen. I això és el que hem fet: petites escaramusses, preparatòries, prèvies a l'atac final.  La senda dels Burros, el Molló de la Creu, Penyalba i... l'escomesa final.



Devíem ser al voltant de les 9 del matí quan aplegàrem a la font de les Foies, després d'un calmat  viatge des de Daimús. Sol, núvols i  vent. Molt a prop, les flames ballaven en una xemeneia d'un proper bar. Flames controlades.
De seguida iniciàrem la marxa per un estret camí alquitranat fins arribar a una caseta deserta. Ens concentràrem i reprenguérem la caminada, ara per un senderol perfectament assenyalat, per davall d'uns isolats pins, supervivents de terribles lluites contra el foc. 




Despullada de vegetació arbòria, el viarany transcorria entre formes rocalloses fantasioses de múltiples formes, com si volgueren substituir-la.  Trajecte sinuós,  moderadament pujant, amb un sòl negrenc, qui sap mestissatge del terreny original i despulles vegetals. De vegades, emperò, la terra es convertia en color roig sang.



Mentre ascendíem acompassadament, el vent prenia força. Desgrenyats, intentàvem pentinar-nos ( qui podia i en tenia) hàbilment. El paisatge era nu. Roques i uns matolls, de vegades escassos, de vegades copiosos, eren l'única decoració. Però resultava preciós, inclús fascinant. 





Després de diversos agrupaments, ens trobàrem als peus de Penyalba. Ara la senda desapareixia, essent substituïda per uns senyals que assenyalàvem el trajecte. Després d'un curta i granítica ascensió ens trobàrem davant un mur petri, decorat amb una insinuant corda. Refusàrem la invitació i prosseguírem la pujada. 




Després de salvar  animosament les darreres dificultats, aconseguírem coronar el cim. El vent bufava bravament fent difícil mantenir l'equilibri. El nostre sojorn  en aquest brau cel fou efímera. Abans de començar a descendir donàrem compte de la nostra estada signant en el llibre de visites d'una lil·liputenca caseta.



Protegits per una mena d'abric, esmorzàrem  despreocupadament. La mistela, dolça, suau, celestial, ens donà ànims per reprendre el descens. De tornada als peus del Penyalba, alçàrem la vista i notàrem una descomunal presència: el Montdúver. 








Ens dirigírem provisionalment cap a ell per la seua cresta, salvatge, sublim.  La vista a dues bandes era increïble. Impressionant. El blau marí de la mar deixava entreveure, entre cortines de núvols, les illes Balears. 







De cop i volta deixàrem el llom del Montdúver, i agafàrem el senderol de l'esquerra que transcorria per un tapís verd format per vegetació baixa. Al cap de poc de temps ens dirigírem novament i provisional, cap a la cresta. De sobte, entre roques, distingírem  un petit buit. Entràrem i, meravella de Diània, el petit esvoranc s'havia convertit en una finestra: el forat del Mondúver. Privilegiadament poguérem contemplar durant una estona una inusual vista de la Drova.





Encegats de tant d'encant, haguérem de refer camí i començar el descens, definitiu, cap a la font de les Foies.
Vorejant un profund barranc, el verd havia desaparegut i el sòl s'havia convertit de color metàl·lic.  Paisatge d'acer, forjat després de durs  embats contra el foc.




En les immediacions de les Foies, un frare  de pedra, potser exclaustrat de Simat,  ens va mostrar el camí cap els cotxes. Recorrérem l'últim tram de la ruta laxament,  paladejant  les últimes impressions d'aquesta brutal ruta que els incendis no han pogut esborrar la seua bellesa.




 Des de la llunyania, el Montduvér ens contemplava.


divendres, 13 de febrer de 2015

ACARONANT EL MONDÚVER. SINOPSI DE LA RUTA A PENYALBA




CONVOCATÒRIA OFICIAL
RUTA A PENYALBA I AL FORAT DEL MONDÚVER
____________________________________

LOCALITAT:                Barx
DATA:                         22 de febrer de 2015
LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud ( Daimús)
HORA:                         8 del matí
DIFICULTAT:                Mitjana/baixa (MIG BAIXA)
DESNIVELL:                 més de 203 metres

QUILÒMETRES:            Uns quants, potser 9
TEMPS ESTIMAT:          4 hores, 13 minuts
INFORMACIÓ:               margegros@gmail.com     

SINOPSI DE LA RUTA

Tornem al lloc dels fets. Cremat, recremat i tornat a cremar. Però en qualsevol indret pot sortir el verd. Sí, tornem al lloc de la nostra comarca que més incendis ha sofert en els darrers anys, les Foies. Març de 2006, març de 2013, setembre de 2014, ... i ja ho tenim bé, veritat que sí?




Malgrat els incendis el paratge de les Foies (o com diuen els vallers, les “Foes”) és una joia a la nostra comarca. De fet el Marge Gros ja el va visitar en el seu dia quan vàrem fer la ruta de la senda dels Burros, al gener de 2010.
La ruta parteix de les la Font de les Foies. Agafem el camí que està senyalitzat entre aquesta i un bar. Comencem a caminar ... i a pujar. En pocs minuts comprovem que la pista asfaltada finalitza a les portes d’un xalet. Reagrupament, mirades a la Vall i relaxació pulmonar. Aleshores cal agafar la senda que hi ha a la dreta de la casa per començar a endinsar-nos en el que en el seu dia va ser una pineda, però on hui, resultat de les imprudències humanes acompanyades de les inclemències atmosfèriques, solament queden cadàvers de troncs enfosquits pel foc. 


Portem poc més de 15 minuts i podem observar perfectament tot el senderol que ens portarà fins al Coll de la Penyalba. No ens espantem, sembla lluny però arribarem en un no-res, mitja horeta. Això sí, no hi ha vegetació que ens lliure del sol, per tant un bon barret s’agrairà. I ja estem al Coll de la Penyalba, cresta que ens permet veure tota la Drova, xalets de Pin i Pon i piscinetes de joguet, també front a nosaltres, el cim d’Aldaia i a l’esquerra, el Mondúver. Relaxació visual i pulmonar (una bona excusa per a dir que cal fer reagrupament).



Ens falta poc, ben poc i, potser, ens trobem una mica desorientats per a pujar al cim perquè no hi una senda nítida que ens marque el camí a seguir. Sentit comú i cap pressa, que tots els camins ens hi conduiran. Senyals blancs i grocs, i alguna corda (no us amoïneu que estan quasi per decoració) i ... ja som dalt. Amb 764 metres, la Penyalba és la major altitud de la Valldigna. Magnífic mirador de la Vall, el cim del Mondúver i la Serra Grossa. 


Toca recuperar forces i gaudir del paisatge. Fotos, conversa, mistela, escriptura i lectura. Cal recordar que podem deixar les nostres signatures i sentiments als quaderns que el Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna diposita a la caseta-bústia ubicada al cim. Però és hora de la baixada. Hui, encara que sempre hi haurà qui no s’ho creurà, no tornem a pujar.


Tornem al Coll de la Penyalba per enfilar-nos, per la cresta, en direcció al Mondúver. La Terra és plana i les crestes de les muntanyes, quasi, quasi. Compte, per favor!!!!! A mesura que anem crestejant i acostant-nos al Mondúver trobarem un senyal que ens dóna l’opció d’arribar al Forat de la Drova per la cresta (camí difícil especialment per aquells que tenen vertigen) o per baix (camí fàcil). You yourself. I en cinc minuts ens trobem davant de la cavitat que travessa la penya, cavitat coneguda amb el nom del Forat de la Drova. Caldrà organitzar-se per accedir-hi, en grupets de tres o quatre persones, la feina la tenim feta, no cal córrer que temps hi ha perquè tothom puga travessar el forat. Per cert, no, no és com el forat de Bèrnia, però té el seu encant.




Pam dalt, pam baix serà migdia i, ara sí, camí avall, seguint el barranc fins que arribem a un senyal que ens marca cap a l’esquerra Les Foies. Ja estem a prop dels cotxes, però abans d’arribar-hi, tot majestuós davant nosaltres ens trobarem amb un frare. Foto, salutació i cap als vehicles, que ens hem guanyat el dinar. Fins i tot, de segur que tenim temps de fer una cervesa reparadora de mals musculars i sequedats bucals. La una i mitja, bona hora, i millor dia.