PELLICER

PELLICER

dimecres, 28 de gener de 2015

CRÒNICA ALS PENYA-SEGATS DE BENITATXELL






ENTRE LA CALA MORAIG I LA CALA LLEBEIG
EL RETORN AL PARADÍS
25 DE GENER DE 2015




Ens haguera agradat ser Ramon Llull per poder ser capaços d'engendrar noves paraules. Haguérem desitjat tenir la seua capacitat de forjar nous mots per poder acostar-nos, encara que fos mínimament, a descriure la inexpressable sensació que vam experimentar durant la ruta als penya-segats de Benitatxell.  Privats d'aquesta capacitat, sols ens aproximarem mesquinament a narrar de forma desdibuixada la impactant impressió que ens va ocasionar el grat passeig entre les cales de Moraig i  Llebeig del Poble Nou de Benitatxell.

Sempre cobegem iniciar un nou repte de la millor manera possible. És admissible que per aquesta raó projectàrem encetar el programa EN RUTA 2015 amb aquest recorregut, coneixedors de l'extrema bellesa del paisatge, però mai ens imaginàrem quina seria la resposta. Inversemblant, increïble, inaudit o esborronador podrien ser adjectius vàlids, tanmateix massa lacònics.
El primer símptoma de què ens esperava un dia portentós fou l'oratge. A diferència dels dies anteriors, la temperatura era delitosa i el sol apareixia triomfant per la mar. I el segon, una colossal gernació concentrada a la Ronda Sud. D'habituals companys de caminades, però d'altres que per primera vegada ens acompanyàvem. 



Meravellats, iniciàrem la marxa cap a Benitatxell. Al voltant de les 9 del matí aplegàrem al pàrquing situat prop de la cala Moraig. Feia un ventijol fresc i predominava el clarobscur. Ordenadament començàrem la marxa per una àmplia carretera fins que ens desviàrem per un quasi invisible senderol a través d'una exigua pujada.




 Impensadament cessà el vent i el clarobscur es transformà en un esclat de colors on les tonalitats rogenques i blavenques de la terra i el cel predominaven, matisades pel verd de la vegetació. El sender, espaiós i pulcre, menava cap a un imponent cingle , intentat  flirtejar amb la mar. Inevitablement aplegàrem a les parets revellides dels penya-segats de la serra Llorença. 




El nostre orador de guàrdia, Francesc Piera, se situà solemnement als peus de la cova Morretes. Al seu voltant, com els atenencs en l'àgora, escoltàrem estupefactes la vida d'aquells pescadors humils, que sense res que posar-se a la boca i al cos foren capaços de construir a base d'esforç i orgull,  aprofitant petites cavitats i esquerdes, rudimentaris habitacles per consagrar-se a allò que únicament els quedava: la pesca.



No seria aquesta cova l'única que observaríem al llarg del trajecte. Altres amb nom i cognom, com les  del Ti Domingo l'Albiar i la de Pepet el Morret, o anònimes mossegaven  les irregulars parets del penya-segat. 







El viarany cada vegada es feia més estret i desigual, intentar salvar els rocs caiguts des del cel. Però era extraordinàriament preciós. Protectors abrics de tant en tant ens protegien d'un sol compassiu que ens acompanyava i ens impedia veure el cim de la serra, conquistada a la força pel formigó. Dos mons diferents. El de dalt, el dels poderosos; el de baix, el dels subjugats. 




Així estant, de sobte el caminoi deixà de planejar i començà a descendir: ens dirigíem cap a la cala Llebeig. La vista era sensacional. Un reduït grup de casetes i covetes s'amuntegaven en un petit racó besotejant la mar. En entrar en aquell lloc idíl·lic tinguérem la percepció que retrocedíem en el temps. Encara podíem ensumar la flaire de peix torrat a les brases, mentre unes senzilles barques s'endinsaven cap a la mar; encara podíem intuir com els carrabiners aguaitaven els contrabandistes que s'arriscaven a desembarcar pels revolts de la costa.





Evidentment la cala Llebeig era l'indret ideal per esmorzar. Cara la mar, menjàrem pensant en illes desèrtiques, paradisíaques, en aventures de nous Robinsons. Una alegre gatzara envaí la cala, com si celebràrem festa major. Érem a la terra de la mistela, i amb fruïció la degustàrem. 








Tornàrem a la realitat. Calia marxar. Abans, tanmateix, realitzàrem una arriscada foto de grup, multitudinària.


La tornada fou relaxada. Amb el permís del penya-segat, ara el centre d'atenció fou la mar. El nostre orador de guàrdia ens delità amb sàvies explicacions sobres aspectes geològics, sobre aquelles terres que havien  estat  sota la mar  feia milers d'anys. Sobre la impressionant falla del riu Blanc, aquell riu d'aigua dolça que cobria d'un color blanquinós, com una lleugera boirina, alguns trams de la costa. 






Regressàrem al punt de partença i ens desviàrem a visitar la falla i, a la seua vora, la Bassenilla, aquella cavitat en la roca en continua ebullició a causa de l'aigua de la mar. Ens trobàvem en les últimes seqüències de la ruta. I la que posava el punt i final era la visita a la coneguda, però sempre sorprenent, cova dels Arcs, a l'amplia cala Moraig.  Magnífica cloenda per a una excursió fantàstica. 







Durant el dinar, satisfets, ens recreàrem a recordar els moments més destacats d'aquesta esplèndida, extraordinària i màgica ruta inaugural de la temporada.

 


 





dimecres, 14 de gener de 2015

ALLÀ ON ES FONEN TERRA, CEL I MAR






CONVOCATÒRIA OFICIAL DE LA RUTA
CALA MORAIG
CALA LLEBEIG
(BENITATXELL)





              

LOCALITAT:                Benitatxell
DATA:                         25 de gener de 2015
LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud ( Daimús)
HORA:                         8 del matí
DIFICULTAT:                Baixa amb algun tram moderat
DESNIVELL:                 100 m.
QUILÒMETRES:            9 km
TEMPS ESTIMAT:          4 hores
INFORMACIÓ:               margegros@gmail.com     


SINOPSI 



Només deixem els cotxes en l’aparcament, rodejats de pins, al davant se’ns obri una pista que porta al mirador des d’on ens situarem (el morro Falquí i el barranc de l’Infern, la encara verge i inaccessible cala Testos, la cala Moraig, i la boca de la cova dels Arcs; la Falla del riu Blanc; i allà on s’ajunta la vegetació amb la roca pura i dura dels penya-segats, el caminoi que condueix a les covetes dels pescadors i a la cala Llebeig).






Desfem camí, i agafem la carretera que puja en direcció a Teulada. A uns 300 metres deixem l’asfalt; una sendeta, gens indicada, s’obri a l’esquerra. Al moment ens veiem en un camí planer, cara a sol, amb la mar turquesa a l’esquerra i a la dreta, rojos de sol, els penya-segats, parets verticals de roca erosionada per l’acció persistent de l’aigua, de l’aire, i del temps. 






La cova Morretes és la primera de les construccions humils de pescadors i contrabandistes que ens hi trobarem: unes escales ens pugen a la cova (s’aprofita el forat de la paret, aquest es tapia amb un mur de pedra seca i ja tenim una cova, un refugi). És molt evocadora la finestreta que s’obri en el breu mur que mira al sol.





Un poc més enllà som a la segona de les covetes dels pescadors, la cova del Ti Domingo l’Albiar. Aquesta cova aprofita un gran roc caigut. El llindar de la seua porta està prou sencer. A uns 700 metres, apareix la cova de Pepet el Morret. La identificarem perquè unes grans roques caigudes dels penya-segats delimiten l’espai.







Seguim cap a la cala Llebeig. La punta de l’Alderà, i la torre de guaita del cap d’Or de Moraira ens fan de guia. És interessant observar les formes capricioses que prenen les roques, i si centrem la vista en elles, de vegades veurem fòssil que ens recorden que en altres temps molt llunys la terra que passegem era un llit marí.



Ja tenim davant nostre la cala Llebeig, cala molt menuda, però preciosa. Solament s’hi pot accedir a peu. Cal baixar els vora 100 metres per arribar al nivell de la mar. És un breu descens que cal fer amb un poc d’atenció. Abans d’aplegar baix, però, trobem altra de les velles construccions dels pescadors, la cova del Morro del Bou.Hem arribat a la cala. Hi esmorzem. Entre les covetes, i casetes per guardar, encara, els aparells de pesca, hi ha un “planton”, punt de vigilància del Reial Cos de Carrabiners de Costes i Fronteres, creat el 1829 per combatre el frau i el contraban. Aquest cos desapareix el 1949 i les seues funcions seran assumides per la Guàrdia Civil.








Després d’haver recuperat forces, tenim dues opcions, bé recórrer un tram del barranc de la Viuda, bé desfer camí. Segons el temps i les ganes, farem. Encara ens queden sorpreses. Tornem per la mateixa senda. Anem ara en direcció nord. El cap de la Nau, amb el seu ben visible far, i el morro del Falquí (coronat tristament per xalets) seran el nostre referent, als quals s’afegirà la cala Moraig, i a la dreta, ran de mar, una roca en forma de punta, que apunta al cel: la Falla del riu Blanc.








Ens queden dues meravelles geològiques: la Falla del riu Blanc i la cova dels Arcs. En arribar novament a l’asfalt, girem a la dreta. Hem de començar a baixar per la carretera asfaltada que du a la cala Moraig. El descens d’uns 600 metres és prou pronunciat, però, com tot allò que paga la pena, costa un poc. (Si algú ho prefereix, pot agafar el cotxe per estalviar-se la baixada, i posterior pujada. Té dues zones d’aparcament, una davant mateix del desviament per anar a la falla, i altra baix, ja en la cala). Per anar a la Falla del riu Blanc, s’obri, a la dreta una sendeta amb barana de fusta que ens separa de la cornisa, malgrat tot cal posar molta atenció, especialment si els sòl està mullat.






Primer veurem, a l’esquerra, la Bassenilla, un forat en la roca que comunica amb la mar. I després ens trobem  davant dela Falla. La roca, gran com un gegant guerrer, és conseqüència de la fractura de la serra Llorença que va provocar els penya-segats que hem recorregut. El que veiem nosaltres és la punta superior del tram que es desprengué i s’enfonsà en  el mar. Cal posar un poc d’atenció, però si mirem cap avall, veurem les aigües del riu Blanc (el major riu subterrani d’aigua dolça de la península, del qual solament se n’han explorat vora 2 km). Hi ha un panell informatiu que ens en dóna informació.



Acabem. Desfem els vora 200 metres. Tornem a l’asfalt i baixem ran de mar. A la dreta es veu clarament el forat de la cova dels Arcs, bell caprici de la natura on mar i roca han construït aquesta cavitat que comunica amb el cabal submarí del riu Blanc.Si voleu més informació sobre la Falla podeu accedira la següent pàgina d’internet:





Sols resta desfer camí. Aproximadament 1 km de costera “costeruda” per arribar als cotxes i anar a buscar el lloc on recuperar forces i parlar de les emocions que ens han regalat la cala Moraig i la cala Llebeig.