INFORME
CONFIDENCIAL DE LA RUTA AL PORTET DE SANT DÍDAC (XÀTIVA)
Diumenge 13 d’abril de 2014
Havia estat preparada escrupolosament. Tres expedicions diferents havien sigut necessàries per dissenyar la ruta a la llegendària Saetabis perquè res hi fallara. Però, malgrat diverses anàlisis rigoroses per evitar qualsevol contrarietat, no se n’adonaren que aquesta tenia un punt feble: tot el pes requeia en una sola persona. I l’hecatombe es produí el dia de la vigília, quan una traïdorenca malaltia deixà desarmat i abatut el cap de l’expedició.
Privats de la seua presència, decapitada l’organització, no podien fer marxa enrere i decidiren dur-la endavant: era l’hora dels gregaris.
♦♦♦
Cooperativa de Gandia, 7,45 del matí. A
poc a poc arriben els parroquians de la confraria de Marge Gros. Dia preciós,
tòpicament primaveral. Cares de son, tanmateix impacients per gaudir d’una ruta
prometedora. Menys dels habituals, no sembla preocupar-los i inicien la marxa
cap a Xàtiva. El viatge és relaxat, calmat, reposat. Estacionen els cotxes prop
del Jardí del Bes. El sol els besoteja els rostres. Inopinadament observen com
una colla de margegrossers vinguts de
tots els racons de la Safor i la Marina els hi està esperant. Exultació, joia, alegrança. Formen un batalló
pacífic a la recerca de la bellesa xativina.
Recorren el bell passeig i passen per
la generosa Font dels 25 Dolls cap als afores de la població. En arribar a un
carreró, una petita tanca sembla barrar-los el pas. Però la superen i, de cop i
volta, viatgen en el temps. Ara caminen al peus de la vella muralla de la
ciutat mentre creuen sentir els estremidors trons dels canons francesos situats
a l’ermita Vella. Ara són als peus de l’ermita de sant Josep i observen,
estupefactes, com el rei Jaume I entra a l’antiga ciutat àrab. Es troben
trasbalsats de tanta bellesa i història condensats en uns pocs metres. Una
invisible força els convida a continuar fins la imponent ermita de sant Feliu.
Sota la seua admirada porxada caminen silenciosament envers la nevera.
Envoltada d’oliveres, encara perceben
la frescor de la neu de la serra Mariola zelosament guardada. De sobte comencen
a aparèixer els primers mals presagis: Les càmeres de l’organització comencen a
fallar: unes es queden sense bateria, altres funcionen intermitentment.
No obstant això, continuen la marxa i
ixen per la porta de ponent i apleguen al barri de la Bola. Després de recórrer
un tram de carrer, es desvien per una camí terrós que aviat es transforma en
una senda. Saben que estan trepitjant història; coneixen que estan transitant,
com les antigues legions , per una calçada romana que encara manté fragmentàriament
el seu paviment. És preciosa, és plaent, és el passat als seus peus.
Lleugerament empinada, no se’ls va fer difícil arribar al portet de Bixquert,
lloc on estableixen un imaginat campament per reposar forces. Allí trauen les
seues viandes i s’alimenten mentre gaudeixen de la vista del Benicadell i
l’Estret de les Aigües.
Una deliciosa mistela anuncia la
fi de la folgança. Continuen avançant per l’antiga calçada, ara
molt còmoda, fins que arriben a un desconcertant i immens bancal de tarongers
situat al bell mig de la muntanya. La penya de Sant Dídac, impotent, ja
s’aguaita.
Però, per arribar-hi, han de fer front a l’última dificultat de la
ruta: la seua ascensió. Una àmplia pista forestal, costeruda, els hi condueix.
El sol, ara vigorós, els va fer suar de valent fins arribar a una petita
esplanada emparada per un robust pi. Moment de fer un recés i contemplar una
contundent vista de la Costera i la Ribera.
Mentre uns s’emmirallen amb el rocam de
sant Dídac, altres comencen a baixar cap a Xàtiva. El grup comença a
disgregar-se i s’enceta la setmana de passió dels conductors de l’expedició. A
l’igual que un got de vidre es fragmenta en mil trossets quan es trenca, la
colla es fracciona en petits conjunts. Els
guies es troben desconcertats, intentant recompondre les unitats disperses. Però
els és impossible evitar la desbandada. Alguns
tenen sort de poder visitar el darrer objectiu de l’excursió, els enterraments
islàmics. Altres es conformen observant les roques esllavissades arran del
terratrèmol del segle XVIII. I els guies
es flagel·len !
A la fi, cadascú pel seu camí, es
troben dins de la ciutat de Xàtiva incorporant-se momentàniament a la processó
dels rams que s’hi celebra.
Esgotats, arriben al lloc on han
aparcat els cotxes i marxen cap a Llocnou de Sant Jeroni a dinar.
Temps hi haurà per reflexionar. Temps
hi haurà per demanar disculpes de la desorganització final.
