FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

dimarts, 28 d’octubre de 2014

CRÒNICA A LES COVATELLES DE LA FONT D'EN CARRÒS



LES COVATELLES, PER FI

Encara no eren les 9 del matí quan aparcàvem els cotxes al poliesportiu de la Font d’en Carròs, a la partida de les Planes. El dia havia eixit esplendorós, lluminós. Lluny quedava el dia en què vam haver d’ajornar aquesta ruta prevista per al mes de setembre a causa, si més no, d’una desacostumada calor.
Amb una temperatura ideal, començàrem a caminar sota els pins del parc de les Planes de la Font. Bon ritme, amb ganes, com si volguérem recuperar el temps perdut. Prompte solcàrem per un camí envoltats de tarongers que mostràvem amb picardia els seus preuats fruits. De seguida iniciàrem la pujada per la cara nord de la serra de Gallinera en direcció al nostre objectiu: el cim de les Covatelles.  




 Sobtadament el paisatge canvià: entre una vegetació frondosa que ens feia oblidar la sequera que continuàvem patint i uns bancals abandonats i recuperats per la natura, no afluixàrem la marxa. El pendent, suau i continu, era fàcilment superat per la protecció dels arbres del bosc que impedien que ens arribaren els potents rajos de sol. La humitat i una quasi imperceptible broma enganyàvem la vista, ja que semblava que ens trobàvem en altra latitud. 



Trobàrem uns joves que baixàvem de buscar esclata-sangs. La cistella era, a simple vista, buida. Però ja sabem que no ens hem de refiar massa dels buscadors de bolets, sempre intentant mantenir en secret el seu tresor. 





A mesura que ascendíem el sol es feia implacable i la vegetació començava a manifestar les primeres mostres  de patiment. En arribar al tallafocs, i ja sense cap mena de protecció, haguérem de salvar un pendent fort però curt. Havíem fet ja la part més dificultosa, però no exempta d’una extraordinària bellesa, i ens aturàrem a esmorzar. El canvi d’hora de la nit anterior encara no l’havia assimilat el nostre estómac.


Sota una mena de talús fruírem de la menja sense compassió, mentre escoltàvem comentaris gratificants de la boniquesa de la ruta, tan a prop de casa i tan desconeguda. 





No obstant això, quan intentàrem cercar en la motxilla el delicat beuratge dels déus, la mistela, ens adonàrem, quin esglai, que ens l’havíem oblidada vés a saber on. La cara se´ns posà més roja que un titot, i no precisament per la calor. Balbucejant, intentàrem articular algunes incomprensibles síl·labes demanant excuses. Després d’aquest incident diplomàtic, parlàrem de la programació del Novembre Cultural. Del seu contingut i de les seues dificultats per organitzar-lo. 


Acabada l’homilia, reprenguérem la marxa per un camí planer, entre les restes d’un antic assegador, record d’un temps passat, tanmateix no massa llunyà, fins que, de cop i volta, entràrem en una clariana del bosc: érem al cim de les Covatelles. Obertes les finestres de bat a bat, ens recreàrem amb una magnífica vista del Montgó, de Segària, de la serra de Mostalla; de la marjal Pego-Oliva, de la Cuta i el Benicadell... de la mar. 




A 358 metres sobre el nivell del mar ens férem l’ acostumada foto de grup i, tot seguit, iniciàrem un vertiginós  descens, amb el Benicadell i la Cuta fent-nos l’ullet. Abans d’arribar al poble, ens aturarem una mica per contemplar una vella i embrionària pedra de molí, la Mola





Envoltats de nou de tarongers, aplegàrem prop del cementeri de la Font d’en Carròs, ja a l’entrada del poble. Ara, trepitjant un carrer guanyat al barranc, ens dirigírem de nou a les Planes, on agafàrem els cotxes. 



Un contundent arròs al forn en un bar de la localitat  posà punt i final a aquesta propera, desconeguda i magnífica ruta.