FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

dimecres, 27 d’agost de 2014

LA VI RUTA PEL MARGE GROS ES TRASLLADA AL RIU VERNISSA



Una passejada pel riu Vernissa

VI Ruta pel Marge Gros
Dissabte, 23 d’agost de 2014


Érem les 12, 30 de la nit. De tornada cap a casa, amb els vidres del cotxe mig abaixats, escoltàvem l’últim disc de La Gossa Sorda. S’estava tan bé!
 Feia 7 hores que  havíem mamprès la marxa des de Daimús envers Llocnou de Sant Jeroni, lloc des d’on havíem previst començar la VIa edició de la Ruta pel Marge Gros. En arribar al poble, puntualment com quasi sempre, i després de penjar-nos les motxilles al coll, ens preparàrem per iniciar la marxa  els prop de 50 participants. Entre d’ells es trobava Jordi Puig, gran coneixedor i amador de les terres del Vernissa, qui ens va explicar els orígens de la població.






 Des de la seua gènesi en el Rafalet de Bonamira, fins el seu assentament definitiu en el lloc on actualment està emplaçat el poble. Ens parlà de l’alqueria islàmica, dels diversos senyors fins arribar, definitivament,  al monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
Tot seguit, vam continuar fins el safareig de Llocnou, on el nostre expert ens va continuar explicant el sistema hidràulic del riu Vernissa i del savi aprofitament de les seues aigües.



El trajecte fins Almiserà fou un sospir i de seguida ens trobàrem trepitjant els seus carrers fins arribar al safareig o llavador de la localitat. Ara calia prendre la drecera que conduïa al camí de Balançat. El camí era planer, suau, bonic. 






Prompte arribàrem al llit del riu. Sec, tristament sense aigua, mostrant amb un cert pudor les seues parts més íntimes. La vegetació que ens acompanyava, tarongers, garrofers, pins; oliveres, romer, esbarzers, baladre, canyars... testificaven el patiment d’aquest any d’extraordinària sequera. La vegetació sofria, i nosaltres també. 


Una petita elevació del terreny, el tossal del Tramús, apareixia sorprenentment verda, resistint audaçment els atacs de la secada.
Caminàvem emparats per l’ombra, protegint-nos de l’implacable sol de finals d’agost, i acaronats per un vent fresc, cosa que feia que la caminada fos molt agradable, com el paisatge per on transcorríem. 

Després de jugar amb el riu Vernissa, creuant-lo diverses vegades, arribàrem a una petita senda, flanquejada a mà esquerra per bancals de tarongers i, per la dreta, per un riu que no es deixava veure a causa dels canyars i de les nogueres. Aquest caminoi  ens va menar novament a un camí asfaltat.  Molt aviat contemplàrem la Penya Roja i la penya del castell de Borró. 


Fou inevitable evocar la segona ruta que vam realitzar, allà pel mes de maig de 2009: el barranc d’Atanasi, el castell, la casa dels Garcia, l’aqüeducte... Una preciositat absoluta arrabassada pel foc. Altrament el foc, sempre el foc....
En passar pel barranc Blanc  celebràrem la fortitud d’un orgullós bassal d’aigua que no havia pogut ser vençut per la sequera. 


 Es feia tard. I ens quedava un darrer objectiu:  visitar el Centre d’Interpretació de la Pansa de Ròtova, raó per la qual el ritme s’accelerà, així coms els batecs del cor. La velocitat de l’ascensió, l’única dificultat orogràfica de la ruta, fins l’edifici fou portentosa. Per tal de dissimular una mica  l’esgotament, ens aturàvem una mica per observar els xiquets jugar en el camp de futbol del poble. Després d’una pujada dura, però sortosament curta, descansàrem una mica abans d’entrar dins de l’edifici, un antic riurau restaurant recentment, on vam poder observar la importància d’aquest conreu tan important en les nostres terres durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX.  



En eixir, ens férem l’obligatòria fotografia de grup, sota una preciosa parra del riurau.

N`érem tant distrets, que no ens vam adonar que el temps havia passat molt apressa i es feia de nit. Es reuní el Comité d’Emergència i decidirem acurtar el trajecte, modificant la ruta inicial, per l’antiga carretera de Ròtova a Llocnou. 

Mentre retornàvem al lloc d’exida, recordàvem la feblesa del nostre territori, sempre amenaçat. Pel foc o per l’actuació de l’home. I desitjàrem que la manifestació en defensa de la platja de l’Auir, del Racó de Tomba i de la Marjal, en definitiva, de tot la Safor haguera sigut un triomf sense pal·liatius. Nosaltres, malgrat no ser físicament allí (tirania de la programació), ho estàvem en sentiment i en ànima. 


Ben fosc arribàrem a Llocnou. Després abillar-nos una mica, començàrem a sopar al restaurant Los Corrales. Sopar apoteòsic que va donar peu a converses molt diverses i a plantejar-nos nous reptes. Moment oportú d’agrair de tot cor a Jordi Puig l’ajuda i les gestions que havia realitzat per dur endavant aquesta ruta. Gràcies!
A la una de la matinada arribàvem a casa. Les primeres notícies informaven d’un èxit aclaparador de la manifestació de la vesprada.  Somriure d’esperança.

dissabte, 16 d’agost de 2014

UNA PASSEJADA PEL VERNISSA (ENTRE LLOCNOU DE SANT JERONI I RÒTOVA)



CONVOCATÒRIA OFICIAL
I
SINOPSI DE LA RUTA

VI RUTA PEL MARGE GROS

PASSEJADA PEL VERNISSA
(ENTRE LLOCNOU DE SANT JERONI I RÒTOVA)




LOCALITAT:                Llocnou, Almiserà i Ròtova

DATA:                         23 d’agost de 2014

LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud ( Daimús)

HORA:                         5,30 de la vesprada

DIFICULTAT:                Molt baixa

DESNIVELL:                 Quasi a ran de mar

QUILÒMETRES:            10,500 

TEMPS ESTIMAT:          3,30 hores
INFORMACIÓ:               margegros@gmail.com     

SINOPSI DE LA RUTA

És estiu i fa calor. Apetix gaudir de la frescor de la brisa marinera, però nosaltres pensem a seguir caminant, també buscant la fresca en les aigües del riu Vernissa. Però la climatologia mediterrània és capriciosa de valent; un estiu corre l’aigua com mai (només heu de veure alguna de les fotos, feta l’agost de l’any passat); altre estiu, com aquest, mostra el Vernissa un llit més sec que un torrat. Tot i això la passejada per la riba de Vernissa no decebrà.



     Eixirem, com de costum, des de la Ronda Sud, davant l’escola de Daimús a les 5:30. I ens retrobarem davant l’església de Llocnou. Començarem la passejada a les 6:00.
     Entre els carrers del poble anirem a buscar el pont que uneix Llocnou amb Almiserà. En passar-lo, la primera casa cantonera a mà dreta ens recorda que a vora riu no faces niu. Hi ha unes manises que diuen així: “Hasta aquí llego el río el día 19 de octubre de 1925 siendo alcalde de este pueblo Salvador Climent Botella”. 




D’això va la ruta d’avui, d’aigua. Al final del carrer trobarem, blanc de calç, el safareig d’Almiserà, llavador que aprofita les aigües del riu. Després caldrà girar a la dreta per tornar a passar per dalt del Vernissa i desviar-nos a l’esquerra. 

     Eixirem del poble. Serem al camí de Borró, que sembla que era l’antic camí de Xàtiva a Dénia, a més d’una via emprada pels ramaders de Castella que baixaven a buscar les pastures de la costa. Uns postes ens indicaran GR-236, La Ruta dels Monestirs, que ix des de Gandia tot visitant els convents de sant Jeroni, de sant Domènec (a Llutxent), de santa Maria de Simat, i finalment, i de la Murta d’Alzira. Girarem a l’esquerra. A partir d’ara sempre anirem resseguint el riu cap a llevant. 


     Davant nostres apareixà el tossal del Tramús, un pujolet d’uns modestos 245 metres i folrat  de verd de pins no devorats pel foc. El camí anirà mostrant-nos bancals de tarongers i la típica vegetació mediterrània: pins, garrofers, alguna olivera, arítjol, llentiscle, romer, baladre, canyar, esbarzers que ens relagaran les seues móres... No veurem xops, però sí alguns tamarius que ens diuen que el sòl rocallós té una certa salinitat. 



     Uns vint minuts després de l’eixida el Vernissa fa un gir de 90 graus, és el primer meandre que deixarem. Passarem un pontet que mostrarà un llit blanquinós i ressec, de lloses esculpides de manera capritxosa pel discórrer de l’aigua. Serem a la riba esquerra. En aquest tram ens faran ombra gegantins pins supervivents d’incendis recents. La pista que haurem pres a l’eixida d’Almiserà, es farà senda. A mà dreta veurem sobreeixint entre el canyar un gegantí nouer amb el seu fruit generós encara verd, i a mà esquerra un bancal amb l’arbre de l’alvocat i algunes pomeres assedegades.




     Un quilòmetre després d’haver passat a la riba esquerra, tornarem a travessar el Vernissa.  De nou serem a la ribera dreta. A un costat s’obri el barranc de la Finestra, o de la Falzia, com vulgueu dir-li. El tossalet verd del Tramús quedarà a la nostra esquena i el riu tornarà a girar cap al sud-est. A un costat la serra socarrada mostrarà la seua part més lletjona; a l’altre costat tornaran a aparèixer tarongers que volen beure.
     A penes mig quilòmetre després, altre meandre. Davant es veu ja la Penya Roja i la penya del castell de Borró. Passarem el camí dels Pegolins on hi ha una altra peça de l’enginyeria hidràulica que recollia les aigües per dur-la al convent de sant Jeroni. 


      Ara, en poc espai el riu farà tres revolts més i nosaltres el creuarem dues voltes més. La primera vegada, a l’esquerra, s’obri el barranc d’Atanasi (principi del PR-V-100), es veu clarament la Penya Roja i la canalització feta amb mur de maçoneria que mena les aigües al cenobi de sant Jeroni. Poc després, la segona vegada que el tornem a passar, comença a mà esquerra el barranc Blanc; i a mà dreta, altre enginy relacionat amb l’aigua, el Molí del Racó de la Cova, o de Fayos



     Una vegada arribats en aquest lloc se’ns planteja un dilema: si ens pogueren obrir el Centre d'Interpretació de la Pansa, el visitaríem. Si no fos possible, tornaríem plàcidament pel mateix camí, sempre acompanyats del Vernissa canviant. Siga com siga, en tornar, Llocnou i Almiserà ens estaran esperant amb les cases obertes, els llums encesos, i al bar Corrales amb la taula parada.


Com que estem fent les gestions per poder visitar el Centre d'Interpretació de la Pansa de Ròtova, cal estar atents a una possible modificació de l’hora d’eixida.

ACTUALITZACIÓ 19 D'AGOST. Finalment, que el podrem visitar. El preu de l'entrada és de 2 euros i es farà efectiu en arribar-hi ( aquelles i aquells qui desitgen visitar-lo).




divendres, 1 d’agost de 2014

DÓNA'M LA MÀ




ELS CONTES DEL MARGE GROS

(DIARI DEL PARADÍS (VIII)

DÓNA’M  LA MÀ
SAG

L’estret senderol, costerut i abrupte, transcorria entre les ombres del dens carrascar del barranc de les Ànimes fins arribar a un abric quasi inaccessible.  Protegit per una ferma estructura metàl·lica per evitar qualsevol espoli, desventuradament tan habitual en la zona,  es  contemplava un grup format per  tres figures de color rogenc   realitzant algun tipus de ball ritual desconegut.
Joan es va sentit captivat des del primer dia que les va descobrir en una excursió guiada,  atrapat pel seu intens realisme. Nítidament s’observaven tres cossos nus: dos, un home i una dona, es trobaven agafats de les extremitats superiors i l’altra, més aïllada i de sexe femení, tenia el braç allargat, com si estigués  esperant que algú li donés  la mà.
Des d’aquell dia, sempre que podia feia una escapada, quasi furtiva, per poder adelitar-se. Assegut, plaentment contemplava aquella escena quotidiana que li resultava extremadament fascinant. Després, com un possés, començava a fotografiar-les amb la seua magnífica càmera des de tots els angles possibles i les emmagatzemava en el seu ordinador.
Així mateix, la seua obsessió per aquella composició prehistòrica l’havia esperonat  a documentar-se. Els especialistes coincidien en què es tractava d’una excel·lent mostra d’art llevantí. Però polemitzaven a l’hora d’interpretar-la. Uns afirmaven que era una pintura inacabada, altres que el pas del temps havia esborrat una quarta figura, altres que simbolitzava la cohesió tribal...
Un xafogós dia de setembre, mentre intentava realitzar a sa casa un muntatge fotogràfic amb totes les instantànies que havia capturat, se n’adonà que entre unes imatges i altres s’observava un inequívoc moviment. Es fregà els ulls i ho tornà a comprovar. Sí, les figures anaven canviant de posició imperceptiblement, com si ballaren al ritme d’una música desconeguda. Això el trasbalsà i, alhora, l’espantà. Sense pensar-s’ho dues vegades, agafà el cotxe en direcció a l’aixopluc. Hi arribà a mitjan vesprada, quan el sol començava a perdre força. Pujà veloçment pel senderol costerut, però aviat s’aturà una mica per descansar. El cor li bategava sense control. Fou en eixe moment quan  sentí un soroll entre el fullam de l’espessa vegetació. No era la primera vegada que l’escoltava, però mai li havia donat importància ja que l’atribuïa a algun desconcertat conill, a un juganer esquirol o a algun porc senglar esglaiat. Inesperadament va entreveure com una dona jove completament despullada, bellament nua, amb un cos rogenc que contrastava amb el verd de l’arbreda, se li  atansava amb el braç allargat, oferint-li la mà.
El sol s’havia gitat a dormir, i la lluna estava de vacances. Tot era obscuritat, fosquedat...confusió.


Uns setmana després, en la primera plana dels diaris  més importants de la zona, apareixia una estranya notícia: en l’abric del barranc de les Ànimes havia aparegut una nova figura donant-li la mà a la figura que, fis aleshores,  es trobava aïllada.  Les primeres informacions parlaven  d’un enigmàtic home amb el tors nu i amb la part inferior del cos cobert per una mena de pantalons obscurs ben estranys, impensables per a l’època. Duia en l’altra extremitat un arc amb fletxes i una espècie  d’artefacte amb una certa ressemblança a una càmera de fotografiar. Alguns especialistes apuntaven a una broma de mal gust,  a una nova agressió contra el patrimoni cultural; altres no s’explicaven  aquest misteriós fet, ja que l’anàlisi dels pigments de la nova figura estaven datats en la mateixa època que les tres figures restants.

Ningú, en canvi,  es va fixar que en la secció de successos apareixia una breu informació sobre la desaparició des de feia 7 dies de JPS, inicials  que corresponien a les d’un jove de la capital de la comarca.