dimarts, 25 de març del 2014

SERRA DE MARIOLA: CRÒNICA D'UNA SEDUCCIÓ

UNA RUTA PLUS
                                                      Diumenge, 23 de març de 2014

El nom Serra de Mariola era suficient per captivar la nostra atenció. Ens suggeria tantes coses! Natura esplendorosa, plantes aromàtiques, herbes medicinals; neu, neveres i nevaters; aigua, abundant i agraïda; pastors, llenyaters... Tots els anys apareixia en els esborranys de la nostra programació, tanmateix mai ens havíem atrevit a dur-la endavant. Ja tocava! 


Amb mil i una possibilitats, ens vam decidir per la més coneguda, potser. Agres seria el punt de partença, a la vora del venerat santuari de la Mare de Déu. Però a alguna ment lúcida se li va ocórrer qualificar-la de dificultat mitjana plus, la qual cosa va suscitar certa temor.
No obstant això, sortosament, va prevaler la idea que podia significar  bellesa extrema, també. 
 Iniciàrem la ruta al rogenc refugi Zamorano. Ens havíem així estalviat un bon tram de pujada, temorencs que les forces ens fallaren. Per una carretereta abillada de pins, ametlers i altres imponents arbres arribarem al santuari de la Mare de Déu. Agres la teníem als nostres peus, ajupida a la falda de la serra. 
Passàrem sigil·losament per la vora dels seus murs i prenguérem una senda espessa i ombradissa. L’ascensió era llarga i calia dosificar forces. De tant en tant, el senderoi planejava per a gratificació dels nostres cossos. Entre el fullam de l’arbreda, uns dolços rajos de sol   dibuixaven mil formes capricioses sobre l’empinat  camí. A poc a poc la samarreta anava mullant-se, mentre que, curiosament, un aire fresc ens acaronava la cara.



Sense donar opció al desànim, molt prompte arribarem a una discreta pista forestal. Alguns respiràvem de satisfacció en creure que la temuda muntada havia finalitzat. Innocents! Quedaven uns tres-cents metres durs, extremadament feixucs per a alguns. Però la nostra ferma disposició i el fet de saber que teníem el guardó a l’abast de les nostres mans, ens va fer traure la poca energia que ens quedava. 
I aplegàrem al refugi del Centre Excursionista d’Alcoi, inusitadament ple de persones que havien optat per descobrir aquest seductor paratge. 




Menjàrem amb gana, fruint del moment, assaborint la victòria. Una energètica mistela ens animà a continuar fins el mirador, passant primer per la modesta nevera de l’Habitació. En un tres i no res ens trobàvem contemplant un paisatge aclaparador, encisador, enlluernador. Serres conegudes i desconegudes s’obrien davant els nostres ulls. A dreta i esquerra, contemplàrem els pantans de Bellús i Beniarrés. I terres blanques i rogenques i verdes. 


El Montcabrer estava a la vora, ansiós que el visitàrem, va restar una mica disgustat perquè li vam dir  que seria en una altra ocasió.
I descendírem envers la cava Arquejada. Ara el camí era planer, fàcil, senzill. El nostre caminar era gojós, sabedors que la part difícil estava superada. 


En acostar-nos a la cava la nostra gaubança era difícil de contenir. Malgrat que l’havíem vista en nombroses fotografies o amb altres tipus de suport, no deixava de meravellar l’espectacularitat de la construcció, obra de genials arquitectes populars.
Refets de l’emoció, continuarem la caminada, desviant-nos una mica a la cava del Buitre, més humil, però no menys orgullosa.


Amb un pas més calmant, començàrem a gaudir de les plantes i herbes, iniciant una mena de joc o cadascú intentava endevinar quina era, per a què servia...
Sense adonar-nos-en, el sender ferm es transforma en un sòl irregular, de formes fantasioses, inconstants, vel·leïtoses. Desprotegits d’arbres que ens cediren una mica d’ombra, caminàvem per un terreny inestable semblant a una pastilla de torró dur trossejat i preparat per ser servit durant els dies de Nadal. Gastronomia visual.



Aquesta onírica singladura muntanyenca acabà. El terra recuperà la seua forma habitual. De cop i volta descobrírem, a la llunyania, una construcció singular que rememorava bastiments d’altres cultures, d’altres civilitzacions. En arribar-hi, observàrem, atònits, una mena de castell de neu, amb els seus contraforts potents: es tractava d’una cava extremadament original, obra de titans, de ciclops , amb un murs descomunals: la cava Gran o de don Miguel.





Era l’extasi definitiu !
Recuperats d’un nou xoc emocional, haguérem de continuar. Ara, després de caminar per una efímera senda, aplegàrem a una pista forestal que menava al lloc de departiment, afable, modesta i senzilla, però elegant.

La Serra de Mariola ens havia seduït, corprès, ullprès, encisat.
I ho vam celebrar en un restaurant d’Agres, on ens vam delectar de la gastronomia local, assaborint, segons els gustos, bajoques farcides, olleta, paella, arròs al forn i gaspatxo. Excel·lent punt i final  d’una ruta inesborrable.

dijous, 13 de març del 2014

SINOPSI SERRA DE MARIOLA




SERRA DE MARIOLA
AGRES
Data:                     23  de març de 2014
Lloc de trobada:  Cooperativa de Gandia
Hora:                      7,30 del matí
Localitat:               Agres
Quilòmetres:       10,7
Temps estimat:   5 hores aprox.
Desnivell:              586 m.
Dificultat:              Mitja plus.
Reserva dinar:      margegros@gmail.com    fins  dilluns 17 de març.
SINOPSI
La Mariola està molt ocupada
amb la seua fillada de fonts que corren
muntanya avall i rodolen per terra
s’aixequen i canten amb la boca plena de terra.

La Mariola està molt ocupada
fent el dinar del seu marit
o fent el llit per a les nits canòniques
plenes d’arraps i epitalamis foscos.

La Mariola està molt ocupada
i canta a les finestres les seues cançons
que parlen de les seues floretes.

La Mariola està molt ocupada
fent el sopar enllestint les fustes del llit
no siga que es trenquen com la darrera nit.

(Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià

Mariola: pinedes, teixos, ginebrers i savines; espígol, timó i pebrella; la cava Arquejada, la del Buitre, la de l’Habitació i la imponent de don Miguel; als peus, Agres, Alfafara, Bocairent o Muro; fonts, el pantà de Beniarrés o el de Bellús; i el cim del Benicadell, la Safor, i a tocar el Montcabrer; allà la Font Roja d’Alcoi i la Carrasqueta, i l’Aitana, i la Serrella, i Alfaro i Almudaina... Mariola: extens massís muntanyós de la serralada prebètica. Mariola, que rep la influència càlida i humida de la mar i la més seca i freda de la meseta. Mariola, rica vegetació, d’aigües i paisatge.   




     Tot això i més ofereix la ruta de les neveres, de les caves, o dels pous de la Mariola que aquest cap de setmana visitarem. Cal alçar-se matí, tenim una hora de carretera ans d’arribar a Agres. Així que eixirem de Daimús, de la cooperativa a les 7:45. Cap a les 9 deixarem els cotxes a 1 km després d’Agres, al refugi de Zamorano, roig de fusta en un paratge verd de pineda.


Per carretera asfaltada, entre ametlers i oliveres anirem a buscar, a menys d’un quilòmetre, el santuari de la Mare de Déu (visitable els diumenges d’11 a 14 hores). Als peus del santuari, pel costat esquerre, i passant per una de tantes fonts comença el PR-CV 27,  que arriba a Cocentaina. Aquesta senda frondosa i ombrívola ens du al refugi de Mariola, a les primeres caves i al mirador. 


L’ascensió és llarga i un poc dura, són uns 3,1 km de pujada continuada per zona frondosa, ombrívola, que travessa una pineda adulta, ben conservada i esquitxada de ginebre, amb algun coixinet de monja dispers. Creuarem la pista que mena a la teixera.




Al poc ja arribarem al refugi del Centre Excursionista d’Alcoi (construït sobre l’antiga casa dels nevaters). Haurem arribat al cim de la zona d’ombria. Les vistes, el mirador i les quatre primeres neveres ens diran si ha pagat la pena l’esforç.

     Per la pista que s’obri a l’esquerra buscarem la primera, i més menuda, de les neveres, la de l’Habitació, d’uns 10 metres de fondària, construïda el segle XVIII. Uns metres més avant hi ha el mirador. Som a 1250 metres sobre el nivell de la mar, hi veurem, si el dia acompanya, moltes de les serralades i muntanyes de les comarques centrals (Benicadell, serra Grossa, Mondúver i Penyalba, serra de Corbera, Safor, Almudaina, Serrella i Alfaro, Aitana, Carrasqueta, Menejador...). I davant nostre, senyorial, el Montcabrer, 1389 metres d’alt.



     Desfarem camí, i en arribar al creuament del refugi, girarem a l’esquerra. Al poc haurem arribat a un dels paisatges més representatius de la Mariola, la cava Arquejada. Segons Pellicer al seu Meravelles de Diània, aquesta cava proporcionà neu a Xàtiva fins l’any 1906. En “l’amable pratell que l’envolta” prendrem forces, i ens regalarem una vegada més un gotet de mistela. Ja portarem recorreguda aproximadament la meitat de la ruta. 


     Una vegada descansats cal decidir. Aquelles persones que preferesquen una baixada fàcil podran desfer camí pel mateix lloc per on hem pujat. Els més agosarats, inquiets,  inconformistes i amb esperit de sacrifici tindrem per davant 3 km de ruta dura, dura pel sòl, un sòl erosionat per l’aigua i que de vegades fa difícil la passa; i sense arbres que ens defensen de l’astre sol. Però si ens hi decidim visitarem, prop de la nevera Arquejada, a uns 700 metres, mig amagada del camí, com si tinguera vergonya, la tercera de les caves,  la del Buitre, menuda, modesta, però ben conservada. 




Seguirem camí, sempre cap a ponent, per l’Alt de la Cava, i tenint davant la silueta de Bocairent; anirem sobre roca nua, però de vegades preciosa, amb formes capricioses, com si les hi haguera col·locades un geni gegant. Si ens hi fixem podrem veure algun que altre fòssil. I ací i allà, les herbes de Mariola, amb què fer el tradicional “herbero”. A la dreta, baix, hi ha Agres, Alfafara i Bocairent. A l’esquerra les foies interiors de la Mariola amb els masos, en altres temps plens de vida. Ja veurem, com una colossal fortalesa gràcies als seus contraforts, la cava de Don Miguel, o cava Gran, construïda aprofitant un desnivell del terreny. Estem a 1057 metres sobre la mar, i en terme d’Alfafara. 





 Començarem a baixar pel PR-CV 104-370. Deixarem la vegetació baixa i escassa, deixarem la senda pètria. El caminet, cosa d’agrair, es farà pista, i apareixeran les pinedes, i el sol ja no ens castigarà, i uns 3 km després d’haver abandonat l’última de les caves arribarem al nostre punt de partença, al refugi de Zamorano, roig de fusta en un paratge verd de pineda.