PELLICER

PELLICER

dissabte, 28 de desembre de 2013

ELS PAPERS SECRETS DE MARGE GROS



Misteriosament ens ha arribat a les nostres mans, a través de les xarxes socials, aquest document redactat maldestrament en un tovalló de paper. Sembla ser un esborrany d’alguna cosa referent a Marge Gros. El Servei d’Espionatge de Marge Gros (SEMAGRO) ha iniciat una investigació per tal de determinar l’autoria d’allò que en l’expedient MG/Daimús/28122013/1 apareix classificat com  ELS PAPERS SECRETS DE MARGE GROS. Seríeu capaços/capaces de facilitar-nos alguna dada per resoldre aquest enigma? Us prometem confidencialitat
PROVA NÚM 1 DEL DELICTE

dimecres, 18 de desembre de 2013

L'ALT DELS SERRELLARS: LA RUTA DESITJADA



L’ALT DELS SERRELLARS: UNA RUTA A LES PALPENTES
                                                    Diumenge 15 de desembre de 2013                                      

És un fet inusual que ajornem una excursió, però de vegades les circumstàncies fan que allò que mai ha ocorregut s’esdevinga no un cop, sinó dos. I això és el que va succeir en la ruta a l’alt dels Serrallars. Després d’haver sigut ajornada la caminada en dues ocasions, diumenge 15 de desembre a les 7,50 del matí es trobaven a la Ronda Sud de Daimús, quasi a les fosques.
Així mateix, és molt desacostumat que els organitzadors estiguen malats o  altres quefers, tanmateix això va succeir igualment. En definitiva, sols va sobreviure un d’ells, amb l’agreujant que sols coneixia la ruta virtualment, però allò no anava a ser cap obstacle. La ruta, un híbrid entre una excursió ordinària i la ruta sorpresa, s’havia convertit de cop i volta en una ruta a les palpentes.

Amb les primeres llums del dia es van encaminar cap a Gata de Gorgos i aparcaren prop de l’entrada del poble. Una vegada agrupats, caminaren pels carrers de la població envers l’església. En arribar-hi tocaren les campanes i arreplegaren un grup d’excursionistes que els hi esperaven. Tot seguit emprengueren el recorregut pel passeig del parc del Raval, a la riba del riu Gorgos. Mentre caminaven per la vora del descarnat llit del riu notaren fred, però aviat el sol els va rebre amorosidament i els va prometre que els acompanyaria durant la ruta. Tot un detall! 

De moment l’improvisat guia no tenia cap dificultat per seguir el camí programat. Passaren per les penyes Roges, abans d’aplegar a un caminal que menava al llit del riu. Moment crític, sàviament resolt per la informació diferida, i per moments telepàtica, que havia rebut i rebia per part de l’explorador indisposat. 

Un assegador perfectament delimitat per marges de pedra aciençadament  disposats per mans sàvies, categòricament instruïdes en aquesta art ancestral, els indicava nítidament el rumb a seguir. 





Aviat arribaren a una carretera, estreta i bufona, flanquejada per una apoteòsica vegetació. La rosada havia deixat el paisatge ben mullat i les pedres dels marges semblaven que estigueren plorant: era magnífic, era bell.
Molt prompte aplegaren a la casa dels Xaparrundos,  antic mas del segle XIX on es feia la pansa. Mig enderrocat, conservava altivament la seua magnificència. Al costat, un aljub encara es mantenia dempeus, resistint el pas del temps i les malifetes dels humans. 



Molt a prop es trobava la font islàmica de la Mata,  als peus d’un centenari llentiscle. Les piques, plenes d’aigua, completaven l’escena d’aquest singular paratge: semblava que el temps s’havia aturat.



Havien de continuar, però, cap a l’objectiu final. Ara es dirigiren per una senda espectacularment sublim, amb una esclatant vegetació que sobreixia amb els rajos del sol. El conductor de la ruta dubtà. La cobertura telepàtica i diferida amb l’ànima de l’excursió feia fallida. Foren moments de tensió, feliçment dissipats en observar la casa de Canela. 

Sota les seues parets, i a la vora d’una vella mola de fer oli, esmorzaren i prengueren un gotet de mistela. Els pastissos de nadal, tan típics en la darrera excursió de l’any, no s’havien acabat de coure, però des de la malmesa organització es va informar que serien sobradament recompensats en la ruta d’abril: gratificats amb mones i altres llepolies pasqüeres. 
 


Quedava l’objectiu final: l’ascensió a l’alt dels Serrellars. Aquesta carena no era elevada, però calia fer 800 metres d’un senderol fortament empinat. Els qui tingueren ànims per afrontar l’últim repte iniciaren l’ascensió calmadament, però amb pas ferm.

 Prompte arribaren al vèrtex geodèsic i se n’adonaren que l’esforç havia pagat la pena. Davant seu apareixia, majestuosament, el golf de València, el Mondúver, Segària, Bèrnia; el penyal d’Ifac, el Puigcampana... Inclús alguns, malgrat que hi havia una tènue boirina abraçant la mar, deien que havien vist les cales d’Eivissa. 
Amb l’objectiu acomplert, iniciaren la tornada envers Gata gaudint del paisatge i conversant animadament, fins l’extrem que alguns decidiren fer un recorregut més llarg per gaudir més del panorama que tenien davant els ulls.

Malgrat totes les dificultats i problemes d’última hora, la ruta a les palpentes a l’alt dels Serrellars va acabar plàcidament. I els organitzadors van poder descansar, uns des del tàlem de sa casa, altres assaborint un plat d’arròs a banda. 

dissabte, 7 de desembre de 2013

PAU ALABAJOS: IMPRESSIONS I SATISFACCIONS



PAU ALABAJOS:
UN CONCERT RECONFORTANT




Divendres 29 de novembre,  dia del concert de Pau Alabajos,  potser un dels actes més arriscats que mai ens havíem proposat. Però havíem treballat de valent  per intentar que tinguera l’èxit que es mereixia. Així mateix, tots els mitjans de comunicació s’havien fet ressò de l’esdeveniment prolíficament. La xarxes socials treien fum, accepteu la hipèrbole,  comentant la nostra aventura. Era la nostra cloenda, era la fi del V Novembre Cultura, era, a més, un acte solidari amb aquelles persones necessitades del nostre poble. Entendreu, doncs, que estiguéssem nerviosos. 
Malgrat que els indicis eren positius, volíem pronosticar, predir, vaticinar el nombre d’assistents, però teníem una mica de paüra. Alternàvem entre l’eufòria i el pessimisme: érem bipolars.
A migdia, la notícia del tancament de RTVV ens va entristir: el dia s’havia posat dol i imperava el pessimisme. Impotents, ja sols calia esperar la nit, més negra que mai.
I la nit arribà. Les nostres cabòries prompte es dissiparen en comprovar un  moviment inusual pels voltants de la Casa de Cultura. Aquest moviment  desacostumat aviat es personificà en una polifonia de veus que demanaven entrades i preguntaven on podien sopar. En breu instants, l’auditori començà a omplir-se de persones que anaven dipositant bosses de menjar. 

Quin goig quan hi entràrem i veiérem que era plena d’un públic que volia gaudir de les cançons de Pau Alabajos, de la seua música i, especialment, de les seues lletres de denúncia d’injustícies, de defensa dels indefensos, d’empara dels oblidats i  dels marginats. De vindicació de la nostra terra, de la nostra llengua. Una autèntica crida perquè no renunciem a lluitar i defendre per allò que es diuen causes perdudes. 


El concert, íntim, emotiu, càlid, transcorregué entre incessants aplaudiments d’un públic entregat, vençut pel poder de la música i la paraula. Fou, en definitiva, una nit reconfortant, un antídot contra el desànim, contra el desesper, contra la resignació. 


Dues-centes persones,  dos-cents quilos de menjar  i tres milions cent quaranta-huit  mil gràcies a aquelles persones, empreses i institucions que amb la vostra presència, ajuda i col·laboració heu fet possible aquest acte impensable fa tan sols 5 anys. I  3. 148.000 agraïments per la vostra aportació solidària.