CRÒNICA DE LA RUTA A LES PINTURES RUPESTRES DE BENIALÍ

L’ANCESTRAL VALL DE GALLINERA

Diumenge 27 d’octubre

                                          

Diumenge 27 d’octubre. Ens trobàvem a les acaballes del mes i la calor encara es resistia abdicar. La nit anterior havíem entrat en l’horari d’hivern - qui ho anava a dir! – , però tothom, negligentment, havia fet el canvi oportú en el seu despertador per no faltar a la cita, esperada, que teníem amb la Vall de Gallinera. La Vall de Gallinera, tantes vegades visitada i sempre plena de sorpreses, sempre disposada a deixar-nos estupefactes.

En aquesta ocasió havíem programat una ruta a les pintures rupestres de Benialí, al cor de la Vall. Concentrats a la Ronda Sud de Daimús, emprenguérem la marxa cap a Benissivà passades les 8,30 del matí. Ja feia sol i s’albirava un dia assolellat i xafogós. El trajecte fou amable, tranquil. En arribar a la Cooperativa de Benissivà aparcàrem els cotxes. Allí ens esperaven Juanjo Ortolà i Vicent Morera, els nostres amfitrions, i una considerable gentada.

Aviat iniciàrem la marxa pel camí vell que menava a Benialí. Sense adonar-nos-en , de seguida  estàvem recorrent els carrers de la població i refrescant-nos en la bella font del poble.  

Deixàrem ràpidament la localitat i ens dirigírem cap a la Costera dels Victorinos. El riu Gallinera, sec, ens mostrava la seua pell, íntima, solcada pels plecs i rugositats  ocasionats per l’erosió de l’aigua. 

El sender, lleugerament empinat, transcorria entre una tímida vegetació. No tardàrem gaire en arribar a les parets del corral del tio Alberto del Reino. Recentment restaurat, encara mantenia la seua dignitat.

 A la seua vora, l’era, aquella on en temps no molt llunyans es trillava el blat conreat en aquelles aspres terres. Les restes de marges de pedra, on encara es palpava la suor, eren el resum d’una història de treball i patiment per aconseguir un pam de terra d’on extraure l’aliment per sobreviure.

I aquest fou el lloc on decidírem esmorzar. Uns  sota el sol que començava a imposar la seua autoritat, altres arrecerats sota els escassos arbres, vam traure de les nostres modernes coixineres la vianda. Era temps de contrastar les primeres impressions mentre  ens cruspíem els entrepans. El gotet de mistela va ser l’avís que repreníem la marxa. 

A l’era estant, Vicent Morera ens va explicar la història geològica de la vall. Plegaments, erosió; transformació de l’espai natural. Vegetació. 

Després de l’excel·lent narració, menàrem cap a les pintures rupestres. Una mica abans d’aplegar-hi,  la gran munió de persones que érem ens va fer aconsellar dividir-nos en dos grups. 

Mentre uns escoltàvem bocabadats Juanjo Ortolà parlar de la importància de l’abric, de les característiques dels estils macroesquemàtic, esquemàtic i llevantí; de possibles interpretacions d’aquelles ancestrals i enigmàtiques pintures, altres contemplàvem extasiats el barranc de les Basses del Racó. 

Fou aleshores quan es va per palès l’esperit aventurer dels margegrossers i de les margegrosseres: malgrat la dificultat del descens per l’esmentat fondal, hi decidírem baixar, sempre amb una exquisida precaució.  I tant que va valdre la pena! 

Un abric que acollia un espectacular gravat, el reguer, les restes d’antics abancalaments... foren alguns dels nombrosos ingredients que oferia aquesta variant. 

Ràpidament arribàrem a Benialí. Feia calor, molta calor. Estàvem assedegats, però la font del poble ens va oferir la seua aigua fresquíssima... I no la rebutjàrem.

En eixir de la localitat,  vam prendre un senderol a la vora del barranc de Benissivà. Caminàrem pel costat de les restes d’un antic molí i d’un pantanet simpàtic i per damunt d’un aqüeducte cobert per la vegetació. Ara el viarany s’havia convertit en una canalització d’aigua que s’amagava sota una frondosa i espectacular vegetació . 

Després d’aquest breu trajecte per un paisatge quasi tropical, arribàrem a Benissivà. Allí ens esperava el sucós dinar que tan merescudament ens havíem guanyat.

La Vall de Gallinera, tantes vegades visitada i sempre plena de sorpreses, sempre disposada a deixar-nos estupefactes.