FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

dimecres, 30 d’octubre de 2013

CRÒNICA DE LA RUTA A LES PINTURES RUPESTRES DE BENIALÍ

L’ANCESTRAL VALL DE GALLINERA
Diumenge 27 d’octubre
                                          

Diumenge 27 d’octubre. Ens trobàvem a les acaballes del mes i la calor encara es resistia abdicar. La nit anterior havíem entrat en l’horari d’hivern - qui ho anava a dir! – , però tothom, negligentment, havia fet el canvi oportú en el seu despertador per no faltar a la cita, esperada, que teníem amb la Vall de Gallinera. La Vall de Gallinera, tantes vegades visitada i sempre plena de sorpreses, sempre disposada a deixar-nos estupefactes.
En aquesta ocasió havíem programat una ruta a les pintures rupestres de Benialí, al cor de la Vall. Concentrats a la Ronda Sud de Daimús, emprenguérem la marxa cap a Benissivà passades les 8,30 del matí. Ja feia sol i s’albirava un dia assolellat i xafogós. El trajecte fou amable, tranquil. En arribar a la Cooperativa de Benissivà aparcàrem els cotxes. Allí ens esperaven Juanjo Ortolà i Vicent Morera, els nostres amfitrions, i una considerable gentada.
Aviat iniciàrem la marxa pel camí vell que menava a Benialí. Sense adonar-nos-en , de seguida  estàvem recorrent els carrers de la població i refrescant-nos en la bella font del poble.  
Deixàrem ràpidament la localitat i ens dirigírem cap a la Costera dels Victorinos. El riu Gallinera, sec, ens mostrava la seua pell, íntima, solcada pels plecs i rugositats  ocasionats per l’erosió de l’aigua. 







El sender, lleugerament empinat, transcorria entre una tímida vegetació. No tardàrem gaire en arribar a les parets del corral del tio Alberto del Reino. Recentment restaurat, encara mantenia la seua dignitat.



 A la seua vora, l’era, aquella on en temps no molt llunyans es trillava el blat conreat en aquelles aspres terres. Les restes de marges de pedra, on encara es palpava la suor, eren el resum d’una història de treball i patiment per aconseguir un pam de terra d’on extraure l’aliment per sobreviure.
I aquest fou el lloc on decidírem esmorzar. Uns  sota el sol que començava a imposar la seua autoritat, altres arrecerats sota els escassos arbres, vam traure de les nostres modernes coixineres la vianda. Era temps de contrastar les primeres impressions mentre  ens cruspíem els entrepans. El gotet de mistela va ser l’avís que repreníem la marxa. 
A l’era estant, Vicent Morera ens va explicar la història geològica de la vall. Plegaments, erosió; transformació de l’espai natural. Vegetació. 

Després de l’excel·lent narració, menàrem cap a les pintures rupestres. Una mica abans d’aplegar-hi,  la gran munió de persones que érem ens va fer aconsellar dividir-nos en dos grups. 


Mentre uns escoltàvem bocabadats Juanjo Ortolà parlar de la importància de l’abric, de les característiques dels estils macroesquemàtic, esquemàtic i llevantí; de possibles interpretacions d’aquelles ancestrals i enigmàtiques pintures, altres contemplàvem extasiats el barranc de les Basses del Racó. 



Fou aleshores quan es va per palès l’esperit aventurer dels margegrossers i de les margegrosseres: malgrat la dificultat del descens per l’esmentat fondal, hi decidírem baixar, sempre amb una exquisida precaució.  I tant que va valdre la pena! 


Un abric que acollia un espectacular gravat, el reguer, les restes d’antics abancalaments... foren alguns dels nombrosos ingredients que oferia aquesta variant. 

Ràpidament arribàrem a Benialí. Feia calor, molta calor. Estàvem assedegats, però la font del poble ens va oferir la seua aigua fresquíssima... I no la rebutjàrem.
En eixir de la localitat,  vam prendre un senderol a la vora del barranc de Benissivà. Caminàrem pel costat de les restes d’un antic molí i d’un pantanet simpàtic i per damunt d’un aqüeducte cobert per la vegetació. Ara el viarany s’havia convertit en una canalització d’aigua que s’amagava sota una frondosa i espectacular vegetació . 



Després d’aquest breu trajecte per un paisatge quasi tropical, arribàrem a Benissivà. Allí ens esperava el sucós dinar que tan merescudament ens havíem guanyat.
La Vall de Gallinera, tantes vegades visitada i sempre plena de sorpreses, sempre disposada a deixar-nos estupefactes. 

dilluns, 14 d’octubre de 2013

TORNEM A LA VALL DE GALLINERA



LES PINTURES RUPESTRES DE BENIALÍ

BENIALÍ (LA VALL DE GALLINERA)
Data:                      27  d’octubre 2013
Lloc de trobada:  Ronda Sud Daimús
Hora:                      8,30 del matí
Localitat:               Benissivà - Benialí
Quilòmetres:         6
Temps estimat:     4 hores aprox.
Desnivell:              150 m. aprox
Dificultat:              Mitjana.
Reserva dinar:      margegros@gmail.com o benimataix.cultura@gmail.com   fins  diumenge 20 d’octubre.
                                

SINOPSI

Us proposem retrocedir en el temps, visitar un abrics d’art rupestre en el terme de Benialí. Estem parlant de la ruta 10 que ofereix La Vall de Gallinera, per camins de moriscos i mallorquins, de Vicent Morera i Juanjo Ortolà.

Deixem els cotxes a l’entrada de Benissivà, darrere de la cooperativa. Si el temps ho permet, farem una de les variants de la ruta dels 8 pobles. Per a anar a Benialí, baixarem a buscar el barranc de Benissivà, on podrem trobar les restes fèrries d’una sénia solitària i les petjades que ha deixat l’home per aprofitar les aigües (pantanet, aqüeducte i molinet).


 En aquest tram l’aigua contribueix que la vegetació se’ns mostre pletòrica (cua de cavall gran, arbocers, ginjolers, garrofers, figueres, esbarzers, heura...). A la part de la Solana, ja es veu la nostra destinació, el barranc dels abrics, i a la dreta, al capdamunt del turó, els murs del corral del tio Alberto del Reino. 




A la mitja hora aproximadament haurem entrat a Benialí pel carrer la Font. Més aigua: el llavador del poble i la font de la Concepció que ens ofereixen aigua fresquíssima. 



Resseguim els carrers del poble per buscar el riu Gallinera. Ja veiem els senyals en blanc i morat que ens indiquen el sender d’Art rupestre de Benialí

Només passem el riu (si no porta les aigües de la tardor,  veurem la blanca terra del seu llit), agafem el camí de la dreta, al costat d’un antic magatzem de draps. Al poc d’anar muntant, entre un camp d’oliveres i un altre de tarongers, els senyals blanc i morats ens van acompanyant cap amunt.


 En arribar a la bifurcació podem pujar, o per l’esquerra, pel barranc de les Basses del Racó, o per la dreta, per la costera dels Victorinos. Alguns margegrossers i benimataixers  ja s’han atrevit a pujar per la ruta accidentada, per dins del barranc, i han vist els abrics de lluny, i han vist el reguer picat a la pedra i...s’han perdut. Per això optarem, el dia de la ruta,  per la menys difícil: la costera dels Victorinos


Anem poc a poc agafant altura a través de la costera dels Victorinos, un vell camí que abans les persones feien servir per anar a Vilallonga. Tal volta hi sentirem històries de perruqueries, de venedors de fideus, i d’imatges religioses que s’amaguen de la bogeria de la Guerra Civil. 




Passarem pel costat del que queda del corral del tio Alberto del Reino i la seua gran era per a batre. Des del magatzem fins ací haurem tardat uns 45 minuts. 



Cal detenir-se a contemplar les vistes de la vall i de la seua zona d’Ombria: a llevant, Benirrama, el seu castell i el majestuós Gelibre; al davant, la penya Foradà i la del Pinyol Gros; i cap a ponent el final de la vall i el Montcabrer, ja al Comtat. Ens queda menys d’un quilòmetre, uns quinze minuts aproximadament, per arribar a l’objectiu final. 


La costera empedrada poc a poc va fent-se senda, comença a baixar, i en cert moment s’ajunta amb la que ens hi pujava pel barranc de les Basses del Racó. Fixem-nos en el barranc, observem les restes dels marges de pedra que algú hagué d’anar construint per aprofitar cada pam de terra. Finalment, després d’una hora de pujada des que hem creuat la rambla de la Gallinera, arribem a l’abric núm, IV. 




Figures mil·lenàries, misterioses, d’un roig fosc i d’un traç bast i primitiu. I en un racó, la cabreta. Què representen? Què ens volien transmetre els seus autors? 




Per explicar-nos tots els paratges que visitarem durant la ruta i, especialment, l’abric, tindrem el goig de gaudir de la grata companyia, una vegada més,  de Vicent Morera  i Juanjo Ortolà, autors del llibre abans esmentat, autèntica guia per conèixer els racons més màgics i sorprenents d’aquest autèntic paradís miraculosament conservat i que és urgent  preservar.
Després d’aquest viatge en el temps, desfarem camí per on hem pujat fins  arribar de nou al punt de partença: Benissivà. Allí, qui haja optat per quedar-se a dinar podrà exercir el dret a decidir entre una saborosa olleta de blat picat o un excel.lent arròs al forn. L'èxit està assegurat,