UN MATÍ A CARRÍCOLA
CRÒNICA DE LA RUTA
Diumenge
22 de setembre de 2013
Era el dia
en el qual l’estiu donava el testimoni a la tardor. Era diumenge. Les 8,30 del
matí semblava l’hora adequada per trobar-nos a la Cooperativa de Gandia i
iniciar la marxa cap a Carrícola, a la bella comarca de la Vall d’Albaida, on
celebraríem aquest esdeveniment.
Fins
arribar a Carrícola, el trànsit per la carretera va ser molt fluid, però en
entrar al poble vam observar molta activitat: se celebrava l’Aplec Ecologista
del País Valencià. Una vegada més constatàrem que les coincidències no
existeixen.
Amb un
aire de festa verd, començàrem la marxa cap al barranc del Castell. El cel es
trobava emboirat, fet que li donava una certa aureola màgica a la ruta. Prompte
començarem a pujar el calvari, curt, blanc, formós, impol·lut, fins arribar on U és. I allí érem contemplant una pedra
vencent la gravetat ( amb un poc de truc, és cert.).
La pujada
envers la torre de Carrícola tenia poc desnivell, però constant. Un inquietant
ull vigilava la nostra marxa, mentre que els nostres quedaven sorpresos davant
les originals i magnífiques escultures que , en el lloc menys esperat, sorgien com si foren obra d’un encanteri.
Les aturades es feren obligades per gaudir de
tanta bellesa, moment que era aprofitat també per fer un dissimulat descans. La
fusió entre art i natura era perfecta. Pausadament, però, anàvem ascendint fins
la torre.
L’últim tram es va fer una mica feixuc, tanmateix l’allau de prodigis
que contemplàvem ens atordia constantment.
Si Ramon Llull haguera viscut, de segur que haguera escrit una nova versió del
seu Llibre de meravelles.
En arribar
a la reconstruïda torre, contemplàrem, ara amb el triomf del sol, un paisatge
lluminós, amb tots els pobles de la vall blanca custodiats pel Benicadell.
Després
d’una breu explicació sobre aquesta torre de guaita, arribàrem a una pista
forestal. El camí era planer, cosa que aprofitàrem per arribar, en un tres i no
res, a un revolt on esmorzàrem i descansarem.
El gotet de mistela i la imprescindible
fotografia de tota la colla, foren el preludi de la baixada cap al poble, ara
per una bufona senda on, de nou, reapareixien màgiques figures en els indrets
més impensats.
Des de
Carrícola estant, emprenguérem la ruta dels camins de l’aigua. Entre bancals
abandonats i altres on se segueix una agricultura biològica, anàrem a la
recerca del barranc de l’Arcada, on un immens arc vigilat per una prehistòrica
libèl·lula, ens va recordar l’ancestral aprofitament de l’aigua que s’ha fet
sempre en les nostres terres.
Aprofitament i reciclatge. Cabres, ceps fent
volantins , perdius estavellades a les roques, peixos immortals fets de ferro,
fantasia en estat pur. Un autèntic parc temàtic natural, ecològic, respectuós
amb el medi ambient, tan allunyat d’altres tan inconsiderats, forassenyats, que
s’han construït en la nostra terra, on , fins i tot, vam haver de superar
proves d’un elevat grau de dificultat.
El sol ja
calfava, però bufava un vent fresc, gratificant, que ens va conduir de nou fins a Carrícola,
on continuava la festa de color verd. Amb un munt d’emocions i sensacions,
haguérem de marxar amb la certesa que un altre dia tornaríem de nou a gaudir
d’aquesta esplèndida meravella: Carri-cola, la “xispa” de la vall, l’espurna
que ens va encendre el cor, l’esperança d’un futur millor per als nostres
pobles.
