PELLICER

PELLICER

dilluns, 15 de juliol de 2013

CRÒNICA DE LA CELESTIAL RUTA NOCTURNA A LLUTXENT



RUTA NOCTURNA A LLUTXENT
UNA JOIA IMPENSADA
Dissabte 13 de juliol de 2013

Veritablement a les 6 de la vesprada feia calor davant la Cooperativa de Gandia. Indeliberadament havíem triat la vesprada més canicular del que portàvem d’estiu, tanmateix açò no anava a ser cap entrebanc per dur endavant la nostra IV Ruta Nocturna, que aquest any realitzaríem a Llutxent, a l’estimada Vall d’Albaida.
Després de vèncer l’intens trànsit pels voltants de Gandia, en agafar l’autovia la circulació  va ser més fluida i, cap a les 6, 30 de la vesprada érem a l’entrada de Llutxent, lloc de concentració, on ens esperava la nostra guia que ens anava a revelar els encants i tresors de la contrada.


Després d’unes explicacions preliminars, ens encaminarem pels costeruts carrers de la vila fins al castell – palau dels Pròxita. En acostar-nos, ràpidament notarem el paregut amb una altra edificació ben estimada per nosaltres, el castell de Forna, però amb la diferència que un se situa dalt d’un petit turó i l’altre dins la població. Míriam, la nostra cicerone, ens  glossà la història de l’obra. 




Com arribaren els Pròxita, família de nissaga italiana; com passà per diverses mans fins la desaparició de l’antic règim i com posteriorment la construcció fou destinada a vivendes particulars. Gràcies a açò s’ha conservat el palau s’ha conservat bastant bé. Ja ens imaginem els seus inquilins  quan els preguntaven on vius i responien al castell de Llutxent.



Seguidament hi entràrem i inspeccionàrem les diferents dependències, unes reformades, altres en fase de renovació, on intuíem i percebíem nítidament la seua bellesa.




Prosseguírem després envers el Mont Sant. 


Per accedir-hi, però, havíem de superar una petita dificultat, l’única de la jornada: la pujada pel calvari o la Costa, com és coneix a Llutxent. Es tracta d’un camí empedrat en línia recta, flanquejat d’arbres, que condueix a la porta del convent de Sant Doménec. 


La nostra conductora ens explicà la llegenda de la seua construcció, la d’aquell frare que pedra a pedra anà bastint la calçada. La pujada, curta però intensa, ens va fer regalimar abundants gotes de suor, però aviat arribàrem davant l’ humil ermita de la Verge de la Consolació, la qual  tenia com a sentinella un màgic lledoner, però de moment la deixarem de costat, ja que seria el punt i final del recorregut. 



Seguirem caminant cap al convent. Ara l’ombra potent d’uns enormes pins ens facilitaven la nostra marxa. En aplegar a l’esplanada del cenobi, un altre portentós lledoner emparava l’entrada. Amb la seua autorització i vist – i- plau travessàrem la porta i hi penetràrem.




 Un claustre espectacular, bell, sublim, ens va donar la benvinguda. No sols ell, sinó també un grup de música clàssica que estava assajant l’actuació que tindria lloc unes hores més tard. Casualitat? Atzar? 


Fórem informats dels seus orígens, de la seua destrucció, tanmateix també de la seua recuperació. La sopa bova, la biblioteca, la universitat, les cel·les dels frares amb escenes de dones mig nues per facilitar l’oració... Una a una les paraules de la nostra guia anaven fascinant-nos més, i més, i més...



Eixirem del monestir i ens dirigírem a l’església del Corpus Cristi. Un vell i  enigmàtic  garrofer, propi d’un conte de fades, ens mirava una mica desconfiat. El temple, diu el mite, fou construït on tingué lloc el miracle dels corporals i sota l’altar hi ha la pedra fosca del cim del Mont Sant, causa de culte, devoció i romeries. De bellesa singular, dins l’edifici es palpava una atmosfera mística, religiosa, pagana.



Novament impressionats, eixirem a l’exterior. Un bosquet de pins emparava una solitària capella. 




Ara calia tornar a l’ermita, cosa que realitzàrem en un tres  i no res. Abans que l’ermità ens obrira les portes , ens férem la foto oficial de la ruta. El lledoner, ben bufó, també s’hi acostà al grup.


En entrar a l’ermita, petita però formosa, quedàrem enlluernats. Tanta bellesa en uns pocs metres quadrats! Ens sorprengué veure el miracle dels corporals contats a través d’unes manises, a la manera d’un còmic, amb uns personatges estranyament caracteritzats. Impactant també fou veure la petita mostra d’exvots que deixaven els creients pels favors que se’ls havia concedit. 







Ja era de nit. Era hora de sopar. Abans, però, guaitàrem el castell de Xió, altre lloc que paga la pena visitar.  Anotàrem en el nostre quadern de bitàcola unes ratlles: pendent de visitar. Magnífica fortalesa.




Era hora d’acomiadar-nos de la nostra cicerone, cosa que férem efusivament, i començar el sopar. 



 Ho férem  enfront de l’entrada a l’església del Corpus, als peus d’una imponent creu i envoltats d’una feréstega pineda. Un cotxe de l’organització, discretament, descarregava a les fosques una polida taula que prompte s’omplí d’ampolles  de vi, mistela de Xaló i coques dolces. 




Mentre, místicament, eucarísticament, devoràrem els entrepans, a l’hora que s’encetaren animades converses al voltant de l’extraordinària ruta. De fons, els primers compassos musicals començaren a sentir-se procedents del claustre del convent. Música divina, glòria celestial... La nit no podia acabar millor. La ruta havia sigut redona, perfecta... una jornada impensada.





dimarts, 2 de juliol de 2013

Llutxent, “ruta rica en curioses troballes i nobles deixalles”




CONVOCATÒRIA OFICIAL
IV RUTA NOCTURNA
LLUTXENT


LOCALITAT:                LLUTXENT
DATA:                         13 de juliol de 2013
LLOC DE TROBADA:     Cooperativa de Gandia
HORA:                         5,45 de la vesprada
DIFICULTAT:                BAIXA, GENEROSAMENT BAIXA
DESNIVELL:                 85 metres
QUILÒMETRES:            3,5
TEMPS ESTIMAT:          5 hores
RUTA NOCTURNA GUIADA

SINOPSI DE LA RUTA


Llutxent, “ruta rica en curioses troballes i nobles deixalles” com deia Joan Pellicer.  Com que les calors estivals ens esgoten, per a l’excursió nocturna de Marge Gros oferim una “passejada” molt curta i fàcil: un recorregut pels edificis més emblemàtics de Llutxent.  
     Deixem els cotxes a l’entrada del poble. Només passem el semàfor, ja ho indica, a mà dreta, Pinet i el Mont Sant. Girem doncs, a la dreta i hi deixem els cotxes.

      
Ens enfilem cap al palau dels Pròxita, edifici d’estil gòtic civil de recent restauració. Fou construït en el segle XIV per substituir el castell de Xió. El model de construcció és semblant al que es veu en edificis com el del palau de Cocentaina, el d'Ontinyent, o el castell de Forna. L’edifici fou lloc de refugi en la Guerra de la Unió, i sobretot, durant les Germanies.


  

Després de la visita, busquem als afores del poble la Costa, calçada feta amb un mosaic de milers de pedres que enllaça el poble amb el Mont Sant. Una de les històries populars diu que el frare responsable de la construcció d’aquesta via està soterrat a mitjan recorregut, sota una de les lloses, la més gran. Reforcen la idea de camí sagrat el fet que al llarg del seu traçat hi ha cinc creus (dos al començament, una a la meitat, altra davant l’ermita i una última davant l’església del convent).





      


En acabar l’ascens (vora 600 metres de pujada) hi ha el primer edifici religiós, l’humil ermita de la Verge de la Consolació. Al seu davant veurem un imponent i centenari lledoner (arbre considerat màgic que se sol plantar al davant de moltes ermites i convents). Fou construïda al segle XVIII davant d'una de les cinc creus a iniciativa particular d'un matrimoni que freqüentava el convent, els Serra-Rius. Del seu interior cal destacar les manises que conten el miracle dels corporals.










En deixar l’ermitori, fem els últim metres. Veurem que l’asfalt ha estat alçat en la part dreta del camí per mostrar, amb molt bon criteri, les restes de l’empedrat del camí primitiu. La vegetació ha canviat. Arrere han quedat oliveres i ametlers. Abraçant l’esplanada del convent de sant Doménec ens trobem un bosquet de pins adults. El paratge es troba enclavat en la ruta dels Monestirs de València. Ans d’entrar cal  contemplar el garrofer monumental que hi ha a l’esquerra del convent. Es diu que té uns 200 anys.



I cal recrear-se amb les vistes: la Cuta, el Morquí, el castell de Salem, el majestuós Benicadell, el port d’Albaida (i al seu darrere el Montcabrer), la serra d’Agullent, i la serra Grossa. S’hi pot veure també el pantà de Bellús, i Xàtiva. Menys imponent, però igual d’encisador seria veure els esquirols baixar a beure, o anar botant de branca en branca.
  

Tornem al convent. Al davant de la porta hi ha altre lledoner. Hi entrem. El Monestir del Corpus Christi té els seus orígens en una ermita del segle XIII,  ampliada i renovada en segles posteriors. El conjunt monacal té un claustre, l'aula capitular, les cel·les i el refectori


  

Finalment accedim a l’església gòtica del Corpus Christi, incrustada al convent, però amb l’accés exterior. Fou construïda on es diu que tingué lloc el miracle dels corporals. Sota l’altar sembla que hi ha la pedra fosca del cim del Mont Sant, causa de culte, devoció i romeries. Al seu davant, en la pinada del convent, trobem la capella de Sant Lluís Beltran, en un templet quadrangular.

 





     Per si encara no en tenim prou, al darrere del convent, en direcció a llevant, i al costat de la carretera que mena a Pinet tenim el castell de Xió, als peus de la serra del Buixcarró. Tant el castell com l'entorn natural estan estretament units a una de les llegendes i tradicions més populars de la comarca, l'anomenat Miracle dels Corporals (batalla de Llutxent, Al-azraq, Aben-Bazel, Jaume I ja moribund, Daroca, gotes de sang, miracles...). 


La vesprada ha donat pas a la nit. Atabalats per tantes històries ara cal sopar i compartir un gotet de mistela i contemplar el cel ple d’estrelles.
 

   

     La vesprada ha donat pas a la nit. Atabalats per tantes històries ara cal sopar i compartir un gotet de mistela i contemplar el cel ple d’estrelles.