UNA RUTA ENCANTADORA ( II )

EL BARRANC DE L’ENCANTADA

CRÒNICA D’UN ÈXTASI

 18 de maig de 2013

Ens havíem alçat de bon matí, encara entendrit el cor en recordar la vesprada anterior on havíem participat en les Trobades d’Escoles en Valencià celebrades a Guardamar de la Safor. Així que, amb els ulls una mica lleganyosos, ens vam dirigir a Planes de la Baronia, terra del Comtat, on ens esperava una d’aquelles rutes que sempre havíem tingut en el nostre quadern de bitàcola, però que mai ens havíem decidit a realitzar-la: el barranc de l’Encantada.

L’amable i sinuosa carretera, tranquil·la a aqueixes hores del matí, ens conduí sense gaire dificultats a Planes. Concentrats a la petita plaça, iniciàrem la prometedora ruta. De seguida comprovàrem  que aquell trajecte seria especial: la font de llavar i un esclatant aqüeducte ens obrí les portes d’aquell soberg recorregut. 

En arribar a la carrereta de Beniarrés, trencarem a mà  esquerre per seguir un camí , ara pla, ara amb graons: era la pujada al calvari i a l’ermita. 

Tot premi necessita, diuen, una mica d’esforç. I a gosades que ens el vàrem merèixer! Comptàvem amb fruïció les diferents capelles, mentre unes minúscules llàgrimes suraven pel nostre cos. 

 

Aviat, emperò, ens trobàrem davant el santuari. Malgrat que  cap anacoreta ens va rebre,  en canvi  tinguérem davant els nostre ulls  una autèntica postal : Benialfaquí, el pantà de Beniarrés, Planes (d’on diuen que els burros guaiten  per les finestres ) i el seu castell, Catamarruc (on es comenta que cada carrer té una església), Gaianes, Margarida... 

A continuació continuarem la marxa, primer per un camí alquitranat, després per un terrer. Els bancals d’ametlers, oliveres, algun cirerer i altres arbres fruiters, es trobaven categòricament treballats. Seguidament  d’una ziga-zaga de caminals, decidirem esmorzar, sota l’ombra d’uns solemnes arbres.

Feia bo, amb alternança de sol i tímids núvols. Havent  reposat cos i ànima i havent fet una glopada de mistela, ens dirigírem cap al barranc de l’Encantada. 

En entrar pel fondal de les Calderes, aviat vam notar la presència de l’aigua. Primer suaument, més tard amb contundència. Uns enormes i frondosos arbres ens indicaven que ja érem prop... 

I com qui no vol la cosa, de sobte ens trobàrem al gorg del Salt, una cala de muntanya veritablement encisadora. 

Embadalits per la seua prestança, baixàrem a tocar amb les mans les seues límpides i diàfanes aigües. Sojorn dels déus, el paratge era encantador, és clar, amb l’espectacular cascada impensable en aquelles contrades de l’interior. 

Era inevitable parlar de la llegenda del barranc de l’Encantada. D’aquella jove que, en les nits de lluna plena unes vegades, altres amb les més absoluta obscuritat, s’apareix al desconcertant caminant que per aquells viaranys trepitja.  Encanteris i cobdícia en diverses variants: sembla l’actualitat! 

 Nosaltres, íntegres, continuàrem  el trajecte. Després d’una petita travessia per un inexistent desert, entràrem en un bosc embruixat, fins arribar a un antic, vell i desmarxat molí presoner de l’heura, lloc on vivia un dels fantasiosos protagonistes de la llegenda.

 

Però el trasbals no acaba. Quasi a la vora, copsa contemplar el toll Blau, encaixonat entre pètries roques. L’èxtasi és ja complet.

Desgraciadament, havíem de marxar. I férem  per un sender empinat, tanmateix atractiu. Deixàrem que el petit rierol, que pren múltiples colors, que continuara el seu curs  fins besar el riu d’Alcoi.

Ens allunyàrem d’aquest seductor lloc amb compunció fins arribar al pla. Ara el pantà de Beniarrés reapareixia apoteòsicament, glorificat amb una decoració luxosa: bancals de cirerers primfilats, amb els seus provocadors fruits, i mil·lenàries oliveres que, a mena de consol, ens escortaren en el camí de tornada a Planes. Planes de la Baronia. 

Certament, la bellesa d’aquesta ruta pel barranc de l’Encantada no és obra d’un prestidigitador, d’un il·lusionista, és la més pura versió d’una meravellosa i prodigiosa  natura que ens ha fet aquest  regal i que nosaltres, que ens diem persones civilitzades, hem de saber protegir de forma imperativa.