FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

dissabte, 25 de maig de 2013

UNA RUTA ENCANTADORA ( II )



EL BARRANC DE L’ENCANTADA
CRÒNICA D’UN ÈXTASI
 18 de maig de 2013
Ens havíem alçat de bon matí, encara entendrit el cor en recordar la vesprada anterior on havíem participat en les Trobades d’Escoles en Valencià celebrades a Guardamar de la Safor. Així que, amb els ulls una mica lleganyosos, ens vam dirigir a Planes de la Baronia, terra del Comtat, on ens esperava una d’aquelles rutes que sempre havíem tingut en el nostre quadern de bitàcola, però que mai ens havíem decidit a realitzar-la: el barranc de l’Encantada.
L’amable i sinuosa carretera, tranquil·la a aqueixes hores del matí, ens conduí sense gaire dificultats a Planes. Concentrats a la petita plaça, iniciàrem la prometedora ruta. De seguida comprovàrem  que aquell trajecte seria especial: la font de llavar i un esclatant aqüeducte ens obrí les portes d’aquell soberg recorregut. 








En arribar a la carrereta de Beniarrés, trencarem a mà  esquerre per seguir un camí , ara pla, ara amb graons: era la pujada al calvari i a l’ermita. 



Tot premi necessita, diuen, una mica d’esforç. I a gosades que ens el vàrem merèixer! Comptàvem amb fruïció les diferents capelles, mentre unes minúscules llàgrimes suraven pel nostre cos. 



Aviat, emperò, ens trobàrem davant el santuari. Malgrat que  cap anacoreta ens va rebre,  en canvi  tinguérem davant els nostre ulls  una autèntica postal : Benialfaquí, el pantà de Beniarrés, Planes (d’on diuen que els burros guaiten  per les finestres ) i el seu castell, Catamarruc (on es comenta que cada carrer té una església), Gaianes, Margarida... 




A continuació continuarem la marxa, primer per un camí alquitranat, després per un terrer. Els bancals d’ametlers, oliveres, algun cirerer i altres arbres fruiters, es trobaven categòricament treballats. Seguidament  d’una ziga-zaga de caminals, decidirem esmorzar, sota l’ombra d’uns solemnes arbres.






Feia bo, amb alternança de sol i tímids núvols. Havent  reposat cos i ànima i havent fet una glopada de mistela, ens dirigírem cap al barranc de l’Encantada. 










En entrar pel fondal de les Calderes, aviat vam notar la presència de l’aigua. Primer suaument, més tard amb contundència. Uns enormes i frondosos arbres ens indicaven que ja érem prop... 


I com qui no vol la cosa, de sobte ens trobàrem al gorg del Salt, una cala de muntanya veritablement encisadora. 




Embadalits per la seua prestança, baixàrem a tocar amb les mans les seues límpides i diàfanes aigües. Sojorn dels déus, el paratge era encantador, és clar, amb l’espectacular cascada impensable en aquelles contrades de l’interior. 



Era inevitable parlar de la llegenda del barranc de l’Encantada. D’aquella jove que, en les nits de lluna plena unes vegades, altres amb les més absoluta obscuritat, s’apareix al desconcertant caminant que per aquells viaranys trepitja.  Encanteris i cobdícia en diverses variants: sembla l’actualitat! 

 Nosaltres, íntegres, continuàrem  el trajecte. Després d’una petita travessia per un inexistent desert, entràrem en un bosc embruixat, fins arribar a un antic, vell i desmarxat molí presoner de l’heura, lloc on vivia un dels fantasiosos protagonistes de la llegenda.




 

Però el trasbals no acaba. Quasi a la vora, copsa contemplar el toll Blau, encaixonat entre pètries roques. L’èxtasi és ja complet.



Desgraciadament, havíem de marxar. I férem  per un sender empinat, tanmateix atractiu. Deixàrem que el petit rierol, que pren múltiples colors, que continuara el seu curs  fins besar el riu d’Alcoi.
Ens allunyàrem d’aquest seductor lloc amb compunció fins arribar al pla. Ara el pantà de Beniarrés reapareixia apoteòsicament, glorificat amb una decoració luxosa: bancals de cirerers primfilats, amb els seus provocadors fruits, i mil·lenàries oliveres que, a mena de consol, ens escortaren en el camí de tornada a Planes. Planes de la Baronia. 


Certament, la bellesa d’aquesta ruta pel barranc de l’Encantada no és obra d’un prestidigitador, d’un il·lusionista, és la més pura versió d’una meravellosa i prodigiosa  natura que ens ha fet aquest  regal i que nosaltres, que ens diem persones civilitzades, hem de saber protegir de forma imperativa.

dilluns, 20 de maig de 2013

ENS TROBÀREM A GUARDAMAR DE LA SAFOR



FES-LI LA VOLTA A L’EMBOTIT
MARGE GROS A LA TROBADA D’ESCOLES EN VALENCIÀ DE GUARDAMAR DE LA SAFOR
18 de maig de 2013

Dissabte 18 de maig va ser un dia excepcional per a Marge Gros. No, no era la primera vegada que participàvem en les Trobades d’Escoles en Valencià. La primera  fou, lògicament, en 2009 quan se celebraren a Daimús i ara ho hem fet a Guardamar de la Safor. Motius hi ha massa. De fet, en els nostre estatuts tenim, entre altres  finalitats...

Defensar i treballar per l’ús social de la llengua pròpia dels valencians que, des del punt de vista de la filologia, es també la que comparteixen les  comunitats autònomes de Catalunya, i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals).


Raons en sobren, com ben bé vosaltres coneixeu. A més s’afig un altre element : Guardamar també forma part dels pobles del Marge Gros.
Així que Marge Gros, en el seu cinquè aniversari, va decidir fer de nou un altre esforç i... allí vam estar presents amb un taller  gastronòmic i al·legòric: FES-LI LA VOLTA A L’EMBOTIT. Perquè d’embotits en trobem una variada i àmplia gamma: llonganisses, botifarres, blanquets, fuets, bufes, sobrassades, xoriços...
Anàrem preparats per a l’ocasió perpetrats amb barbacoes de tecnologia puntera, carbó ecològic i una única navalla, però valenta.



Després de participar en la desfilada, ens anàrem corrents al lloc assignat. El vent de ponent va posar, de bell antuvi, les coses una mica difícils, però al final la perseverança va triomfar i les brases començaren a emergir sobre el negre carbó, tal i com la nostra llengua emergirà d’aquest present obscur. Ho aconseguiren els nostres avantpassats i nosaltres, els seus hereus, també ho farem.


El fum i l’apetitosa aroma que emanava del taller aviat van omplir els carrers del poble (d’acord, és una hipèrbole!) i una autèntica gentada hi va acudir. 


Una llesca de pa, un bocí d’embotit i un gotet de vi, Le Vélo,  que el nostre company Joan Calatayud ens va facilitar (gràcies Joan !) feren de la nostra paradeta lloc de trobada de gent diversa, disposada a enraonar sobre temes variats. 

De tan en tan se sentia una potent veu, semblant a la d’un muetzí: “Vi de Fontanars, xoriços de pica i sent”. Llàstima que el suposat muetzí no en va poder tastar, almenys això és el que diuen!


I perquè conste que no es cap contarella ho podeu comprovar amb les imatges que acompanyen aquestes ratlles. 

Guardamar de la Safor fou una festa del valencià, dels valencians. I Marge Gros hi va estar.


dissabte, 11 de maig de 2013

UNA RUTA ENCANTADORA





CONVOCATÒRIA OFICIAL
EL BARRANC DE L’ENCANTADA
(PLANES DE LA BARONIA)

LOCALITAT:                 PLANES DE LA BARONIA
DATA:                             19 de maig de 2013
LLOC DE TROBADA:  Ronda Sud de Daimús
HORA:                              7,45 del matí
DIFICULTAT:                BAIXA/MITJANA
DESNIVELL:                   340 metres
QUILÒMETRES:            11 aprox.
TEMPS ESTIMAT:          4 hores
RESERVA DINAR:          margegros@gmail.com  fins   
                                             dimecres 15 de maig

 COMENTARI DE LA RUTA



Dubtem si anar per Castelló de Rugat, la Vall d’Albaida, o la Vall de Gallinera, Marina Alta. Tan a prop i sembla que tan lluny! Com que feia temps que no passàvem per Beniarrés no ens ho pensem i ens decidim per la Vall d’Albaida. Iniciat el camí per la CV-705, carretera que ens du de Castelló fins a Beniarrés, ben prompte ens adonem que millor serà tornar per la Vall de Gallinera. Una hora de cotxe i estem aparcant en la plaça de Planes. Tranquil·litat, pau, algun pardalet piulant, frescoreta i tres forasters arribats de Daimús tancant portes de cotxe i preguntant-se quin carrer han d’enfilar per començar el via crucis.

Cap broma! Comencem a caminar pel calvari, tots els calvaris, tots el via crucis són això, calvaris i via crucis de costeres amunt. També, però, com tot calvari, una vegada passat, magnífica recuperació de l’esperit, l’ànima i, sobretot, de la capacitat pulmonar. 









Paga la pena: des de l’ermita de Sant Crist el Comtat se’ns mostra amb tota la seua plenitud. Portem mitja hora escassa de camí, donem un glop d’aigua, fem algunes fotos i, entre ametlers i cirerers, ens dirigim camí del barranc de l’Encantà. Comencem a ascendir de nou. Pujada fàcil, senzilla, aigua que brolla per tot arreu, no endebades acabem de passar uns dies de pluja abundant. I fang, molt de fang.  Mirem el terra per no empastifar-nos, no fitem l’horitzó i ... el camí no està senyalitzat, per tant, les errades i els equívocs poden ser abundants, de ben segur. 
 

És clar,  sobren les paraules i els relats. Sortosament com a Roma, quasi tots els camins condueixen al Barranc de l’Encantà. Aigua, brogit d’aigua, molt de soroll, d’aigua. Dues hores de ruta, incloent l’aturada per esmorzar. Corpresos, emocionats, embadalits ... el gorg del Salt, el paradís (primera part) davant nostre. Parada, fotos, somriures, admiracions. Però el temps als paradisos terrenals és indefugible, hem de marxar, ens queda encara poc més d’hora i mitja i la segona part de l’edèn.


Villa Mònica és la pròxima referència per fer la ruta circular i trobar-nos ... amb el Molí de l’Encantà i, si tenim un molí, serà perquè tenim aigua, a dojo. Aquesta, cristal·lina, no ha deixat d’acompanyar-nos i ara, a més, es manifesta amb un bramul ensordidor en caure a un encaixonat, menut, però impressionant congost. Compte, molt de compte perquè una caiguda pot resultar  letal. La força de l’aigua, l’aigua que mou molins i dóna vida ací està. En efecte,  a pocs metres, trobem el  molí de l’Encantà, envaït per l’heura, envaït per la deixadesa d’un patrimoni en extinció. Una llàstima que determinats responsables de la política patrimonial i mediambiental no entren també en vies d’extinció. Bé, millor ho deixem i continuem caminant



Conforme va enfilant-se la senda  anem deixant el barranc a la dreta, poc a poc més llunyà, poc a poc més a prop del riu Serpis. Deu minuts de pujada fins tornar a la civilització (¿?), fins recuperar l’amable vista dels  camps de cirerers i ametlers. Així mateix, reapareixen el pantà de Beniarrés, el Benicadell, el Montcabrer ... 


Camí asfaltat, camps de cireres, camps de conreu; agricultura i llauradors; oratge i sol; pedra, aigua, terra i treball, molt de treball gens agraït pels deus dels segle XXI: els mercats. El mercat no vol cirera menuda, el mercat no vol cirera esclatada, el mercat no vol cirera ..., ni taronges, ni mandarines, ni llimes, ni pomelos ... El mercat vol silenci, submissió i, sobretot, obediència. Tancarem els punys, girarem el cap i continuarem caminant fins a Planes. Un arròs al forn ens espera per oblidar els mercats i assaborir millor els records de l’Encantada. De tornada cap a casa pels bafles del cotxe Quimi Portet, ex Último de la Fila, canta: “La terra és plana, ho sap tothom, però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons”.


Fins  diumenge  19. Bona ruta, millor oratge... i bona collita!