PELLICER

PELLICER

dijous, 25 d’abril de 2013

CAPAIMONA DES DE LA NOSTÀLGIA



RUTA ALS MASOS   DE CAPAIMONA
UNA CRÒNICA DIFERIDA...
21 d’abril de 2013




Havíem quedat més prompte que mai. La ruta era llarga i  volíem assaborir cadascun dels racons d’aquest recorregut  que ens portaria als Masos de Capa, allà per Tollos, terra del Comtat. Però el punt de partença seria Alcalà de la Jovada. Sol i núvols. Temps variable, però temperatura idònia.
El viatge cap a la vall d’Alcalà va ser tranquil. Uns matiners ciclistes foren pràcticament les úniques persones que ens trobarem durant el trajecte. En arribar al poble ens concentràrem davant la piscina municipal una bona colla d’ànimes àvides de fruir, de conèixer, de descobrir nous paratges.


Transitàrem ràpidament pels carrers del poble, encara mig adormits, amb un lleuger xiuxiueig, atemorits d’alterar la placidesa i serenitat en què s’hi trobava. De cop i volta, el petit carreró es va transformar en un sender quasi imperceptible que ens va conduir, en un tres i no res, davant un espectacular i sorprenent aqüeducte, ben conservat, que antany portava aigua a la font del poble.




 Solemne, impactant, impertèrrit davant els pas dels anys. Exquisidament plàstica era la imatge en veure´ls passar per sobre, ignorant que, en creuar-lo, abandonaven el seu món quotidià, no sempre massa gratificant, i penetraven en una altra realitat, màgica, fantàstica, quasi onírica, simbolitzada per la lleugera boirina que els acompanyava.


Una àmplia i silenciosa pista forestal els esperava. Ametlers amb els seus fruits tendrals i cirerers a punt de parir els seus, sempre tan temptadors, eren la tarja de presentació d’una contrada excepcional. Un anacrònic  cartell anunciant el conegut tractat del Pouet es va fer aturar-se una mica, tot i sabent que en realitat, aquest fet es va produir a l’altra banda del terme d’Alcalà de la Jovada, a la vora de la seua malmesa fortalesa.

Bancals abandonats, despoblats assolats, feren de transició cap a un regne sagrat, on els pins i un inacabable mantell de coixinets de monja i de romer  beneïen el seu pas. 



L’assossec era solemne, quasi cerimonial, amb un inevitable embadaliment causat per la bellesa del paisatge. Mentre  caminaven, observaren com els núvols i el sol no paraven de jugar: ara s’amagava, ara apareixia amb força produint en els viatgers una divertida inquietud pel canvi de sensacions que experimentaven veloçment.


Després d’aquesta inaudita experiència sensorial arribaren a un lloc infreqüent que mai havien vist: una pista d’aterratge, senzilla, però eficaç per combatre el gran enemic: el foc. 


I a la seua vora, discretament, quasi   avergonyida, descobriren la nevera de Dalt i la casa del Nevater, lloc adient per descansar i esmorzar. 






Mentre ho feien, continuaven enjogassats els núvols i el sol. Aquest s’havia esgotat i no volia eixir. I els senderistes perceberen com el seus cossos, una mica suats per la caminada, es refredaven, moment en què la salvadora mistela començà a circular. Així que optaren per posar-se en marxa, conscients que encara els quedava un bon tros que recórrer. 


El camí continuava essent planer. La vegetació, a trams frondosa, a trams molt escadussera,  persistia en voler captivar-los. I elles i ells no s’hi resistien. Molt prompte aplegaren a la font del Paet la qual els va oferir aigua pura, cristal·lina: eren al terme de Tollos. 




La contrada convidava a seure i descansar, a reflexionar. Però el seu objectiu final el tenien a un tir de pedra i passaren endavant. Ara la dolça pista forestal es feia més costeruda, però no se n’adonaven en contemplar la serra d’Alfaro i el prodigiós barranc de Malafí. A poc estant començaren a ser presents, primer de forma poruga, més tard de manera més agosarada, les primeres carrasques. 
El cel estava redó, cosa que sols permetia contemplar de forma difuminada les imponents agulles de la Serrella. D’improvís, emperò, distingiren els masos. El ritme s’accelerà com els batecs del cor. A mesura que s’hi acostaven, les carrasques, joves,  es feien omnipresents fins que, de cop sobte, els tingueren al seu abast.
Erigits sobre antics bancals, els masos encara reivindicaven la seua senyoria, el seu passat esplendorós. No era treballós imaginar aquella pastoral  contrada plena de vida. Mudèjars, moriscos, mitjancers i masovers treballant aquells fredes però fèrtils terres. Mesquites, ermites, almàsseres, cups... 


No era costós intuir aquells moments  d’esforçat treball, però també de felicitat. Allí estant, estava cantat que anaven a recordar a aquells successos escabrosos que van ocórrer en la primera meitat del segle XX: els luctuosos fets de Capaimona, més tràgics, dramàtics i injustificats del que es podien pensar. Pura manifestació d’una època de repressió, violència, misèria i vexacions. 



Passejaren per aquells verals encuriosits per descobrir tot el que amagaven aquells terrers: mesquites i ermites; petroglifs, enderrocs, almàsseres, cups...
El moment esplendorós havia passat. Ara els masos de Baix i de Dalt eren una grotesca caricatura d’allò que van arribar a ser: s’havien convertit en majestuoses ruïnes. L’espoli, emperò, no va afectar sols a les edificacions. La inconsciència no té límits i, en 2007, es va realitzar una tala massiva de carrasques adultes. Capaimona havia perdut la carn i els ossos. 

Amb un sabor agredolç abandonaren el despoblat envers Alcalà de la Jovada, cansats per la llarga caminada i una mica entristits, però joiosos d’haver redescobert aquest bell i mític paratge. Un merescut dinar els hi esperava i el blat picat no els va defraudar. 




dimarts, 9 d’abril de 2013

MARXEM A CAPAIMONA

CONVOCATÒRIA OFICIAL
ELS MASOS DE CAPAIMONA
(VALL D’ALCALÀ-TOLLOS)


LOCALITAT:                ALCALÀ DE LA JOVADA
DATA:                         21 d’abril de 2013
LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud de Daimús
HORA:                         7,45 del matí
DIFICULTAT:                BAIXA.
DESNIVELL:                 400 metres acumulats
QUILÒMETRES:            15 aprox.
TEMPS ESTIMAT:          4,30 / 4,45 hores
RESERVA DINAR:          margegros@gmail.com  fins   
                                        dimecres 17 d’abril



En aquest mes d’abril hem preparat una ruta força interessant. Caminarem per la zona limítrof entre la Vall d’Alcalà i la Vall de Seta amb l’objectiu visitar els famosos masos de Capaimona. Per aquest motiu, ens trobarem a la Ronda Sud de Daimús a les 7,45 del matí, amb l’objectiu de partir cap a Alcalà de la Jovada a les 8 en punt.
Una vegada arribem al poble, aparcarem els cotxes i ens concentrarem enfront de la piscina municipal, des d’on ens dirigirem a la plaça de la localitat per tal d’agafar el carrer de la Torre, al final del qual comença un sender que ens portarà en menys de 5 minuts a un espectacular aqüeducte de pedra que antany  portava l’aigua a la població.






De seguida, després de creuar per la vora d’un bancal i del dipòsit d’aigua del municipi, enllaçarem amb una pista forestal. De seguida ens trobarem amb una placa que ens recorda que ací fou signat, diu la tradició, el conegut Tractat del Pouet en 1245 entre Alfons d’Aragó, fill de Jaume I, i Al-Azraq, malgrat que les darreres investigacions el situen prop del castell d’Alcalà.

La pista és àmplia, amb trossos malmesos per les pluges, però sense cap problema. Anem pujant dolçament fins que, en un revolt, en 15 minuts, ens trobem davant les restes del despoblat de Saltes, que el deixem a mà esquerra.



Prosseguim la marxa i, 10 minuts més tard, trobem la desviació cap els masos de Capaimona. Nosaltres, no obstant això, l’obviem, ja que l’objectiu és esmorzar a la nevera de Dalt, tot just al costat d’una pista d’aterratge que s’utilitza en cas d’incendis. La pista continua ascendint suament, escortada per pins a ambdós costats.


Observem la costa mediterrània i el Benicadell.  En 15 minuts trobem una cruïlla, però nosaltres seguim la que ens mena al lloc indicat. Després d’haver passat una hora des de la partença, ja som a la nevera de Dalt i a l’esmentada pista d’aterratge, tot just al tossal de Manuel. Per la banda esquerra, visitem la nevera de Dalt i la casa restaurada del nevater, lloc idoni per descansar i fer un mosset.


Tot seguit, podem recórrer la pista d’aterratge, des d’on s’albira la mar i es distingeix perfectament el Gelibre.


Retrocedim per on havíem vingut fins que ens 15 minuts agafem la pista que abans havíem deixat a mà esquerre. Ara anem baixant  sempre embolcallats per un bosc poc espès de pins i de vegetació baixa, però atractiu. En 10 minuts passem per la vora d’un corral, que deixem a mà dreta, i continuem sense abandonar la pista, fins que en 25 minuts apleguem a la font del Paet, ja en terme de Tollos.


A partir d’ací la pista es fa una mica més costeruda, però sense excés. Aviat tenim, als peus de la serra d’Alfaro, una excepcional vista del barranc del Malafí, que, potser, algun dia recorrerem.



Fa acte de presència, de forma impressionant, la serra de Serrella, amb les seues espectaculars agulles. Després d’uns 25 minuts observem les primeres carrasques i, tot seguit, en una fondalada,  els masos de Capaimona. Però abans hem de caminar uns metres per desviar-nos a mà dreta cap aquest antic llogaret.


Progressivament la carrasca guanya protagonisme, i en 15 minuts hi som. En aquesta petita vall sembla que el temps no ha passat, si no fos pels edificis mig enderrocats. És temps d’esplai. Després de contemplar aquest mític indret, continuem per la pista en direcció a la  que ens havia menat a la nevera de dalt, cosa de  25 minuts.







Ara trenquem a mà esquerra, travessant de nou pel despoblat de Saltes i l’aqüeducte. En 25 minuts ens trobem novament a Alcalà de la Jovada. Hem tardat 4,30 minuts durant un trajecte de 15 quilòmetres, fàcils i gratificants i, per què no, colpidors.


Ara bé, aquelles persones que no desitgen fer el recorregut complet, els oferim una altra possibilitat: després d’esmorzar tots junts, poden anar directament als masos i, d’aquesta manera, escurçar un bon bocí del recorregut. Diversificació curricular apta per aquells/es excursionistes que tinguen una mica de pressa o preferesquen gaudir amb més de temps de la bellesa de Capaimona, sempre sense perdre l’encant de aquesta esplèndida ruta.

divendres, 5 d’abril de 2013

CAPAIMONA: EL DESENLLAÇ

ELS MASOS DE CAPAIMONA
 EL DESENLLAÇ

La llegenda dels masos de Capaimona ens havia despertar la curiositat. Ens remetia a uns temps mítics, llegendaris, fabulosos, que ja havien desaparegut. Què hi havia de cert en ella? Què hi havia de fantasia? Sense més aspiració que conèixer una mica més què va passar en realitat, però també com vivien i qui hi habitava, vam contactar amb tres persones perquè ens ajudaren en la seua recerca. Així, i no de forma casual, en vam cercar tres. Dues d’un poble molt pròxim a Capaimona ( de 86  i  53 anys respectivament), i una altra ( de 78 anys) que va residir durant un temps a Beniaia, a un tro d’escopeta dels masos. Malgrat que la memòria de vegades juga males passades, ens van proporcionar una informació molt sucosa, de la qual hem fet ús.
 Heu de disculpar-nos si no citem noms, ja que  que el tema que toquem és molt delicat, i malgrat que ja han passat bastants anys, encara està molt tendre, com diuen per ací.
Els masos eren comunitats autàrquiques capaços de produir tots els aliments i productes necessaris per a la seua subsistència: tenien la seua petita horta que destinaven al consum propi, però també obtenien cereals, fruites , raïm, olives... sense descomptar animals de corral i ramats. En el cas de Capaimona, els nostres informants ens indiquen que pertanyia a unes monges, sense indicar-nos d’on eren ni a quina orde, i les terres i cases les cedien als colons ( els masovers o “maseros”), generalment en règim de parceria ( en el qual el camperol que tenia arrendat el terreny havia de donar una part de la collita al propietari, i les despeses eren a càrrec dels dos), però també podia ser que foren arrendats ( a canvi d’una quantitat de diners a l’any). Però això no ho tenen molt clar els testimonis. A més les cases disposaven d’almàssera, cup, cisterna, forn, corral, colomer, celler...
Sembla que abans de la guerra civil van arribar a viure a Capaimona 3 famílies que provenien de llocs més o menys pròxims. En finalitzar el contracte podien renovar-lo o abandonar el lloc, com sembla que va ocórrer habitualment. Així, abans de la guerra civil coneixem el cas d’una  família que després deixar Capaimona, s’espargiren per  diferents pobles:  Margarida, Alcalà de la Jovada, Benàmer i l’Atzúbia. De fet, en aquest poble encara existeix el sobrenom dels “maseros”, fent esment a aquells que van hi van viure.
Les nostres fonts no tenen molt clara la cronologia, i ens indiquen que la darrera família que hi va residir allí fou els pares d’una tal Enriqueta, naturals de la vall d’Ebo, que en casar-se amb Modesto de Tollos, sembla que deixaren el lloc i es traslladaren a viure a Gandia. Això ocorria després d’acabar-se la guerra.
Durant un temps indeterminat va restar aquest antic llogaret abandonat, fins que s’hi assentaren una família de castellans que es dedicaven fonamentalment a la cria de vaques i bous, però per poc de temps, ja que aviat marxaren cap a Alcoi. Les seus propietàries, les monges, el van vendre a un important comerciant de la Font d’En Carròs. En l’actualitat pertany a una societat d’Oliva. En ser abandonat, començà la seua descurança i espoli que hui en dia observem.
Però, i què passa amb la llegenda? En el capítol  anterior havíem parlat d’una d’aquestes famílies que hi residia: la del tio Sebastià. En aquella informació se`l presentava com una persona amb un caràcter molt fort, un autèntic dictador, que amb el seu comportament feia la vida impossible tant a la seua dona com els seus fills. La seua esposa va morir dels disgustos, el fill abandonà el lloc i la filla, no podent suportar-lo, acabà penjant-se d’una biga de la casa.
Però en sabem més. Coneixem que el tio Sebastià va tenir quatre fills i una filla. Malgrat que estem al corrent dels nom d’ells, evitarem esmentar-los, mentre que el de la xica l’ignorem. Sí que ens diuen els informants que era molt guapa i tenia molts pretendents, fins que es va decidir a festejar. I ara comença l’autèntica tragèdia. Son pare, ens manifesta el declarant més major, va abusar d’ella i la va deixar embarassada. En assabentar-se el pare, i per evitar que fos descobert, la va matar i després la va penjar d’una biga del mas.  Però el fet no va estar demostrat i, malgrat que per tota la contrada en corria el rumor, aquest delicte  es va tapar.
Fou així com va ocórrer? Fou un simple rumor? Nosaltres simplement afegim una nova versió d’allò que s’ha anomenat la trista llegenda dels masos de Capaimona.
Més bonic i gratificant hagués sigut un final com el de l’antic poblat de la Queirola, dalt de Beniaia, com ens conta José Manuel Almerich[1]:

El tío Blanc de Planes y su familia fueron los últimos habitantes de la Queirola. Se marcharon tras acabar la guerra, justo el día que su hija, Roseta del Cel, bajó a pie de la aldea, vestida de novia para casarse en la iglesia de Beniaia, configurando una viva estampa del mejor cine de Berlanga. Roseta del Cel, recogiendo su cola blanca y el pelo envuelto por el viento, dejó atrás con lágrimas en los ojos, parte de su vida y su juventud, pero también un mundo de miserias y carencias que ya nadie quería recordar".