PELLICER

PELLICER

dissabte, 30 de març de 2013

CAPAIMONA AMATENT



ELS MASOS DE CAPAIMONA
LA LUCTUOSA LLEGENDA

Va ser cap a la dècada dels anys 40 del segle passat quan el mas de Capaimona va ser definitivament abandonat. A partir d’aquesta època va començar el lent però progressiu assolament d’aquest petit caseriu poblat durant fins aleshores per dos o tres famílies, ruïna afavorida pel continu espoli de part de les seues dependències. Una bona mostra de l’estat en què es trobava el lloc el podem comprovar a partir d’una visita realitzada en començar la dècada dels anys 80 del segle passat[1]. Si el viatger ja constatava la situació de degradació dels masos, a hores d’ara s’hi troba pitjor. Però deixem a l’autor que ens conte com va trobar els masos i ens relate  el que s’ha anomenat la llegenda de Capaimona. Ens diu Arturo Moreno...

Corrían los primeros años de la década de 1980, cuando un sábado brumoso dirigí mis pasos hacia un barranco recóndito, dentro de la Vall de Alcalá (Alcalá de la Jovada).
Por aquel entonces, solo había acceso desde Vall del Seta (Balones, Benimasot, Tollos) o desde la Baronía de Planes a través de Margarida. Iba en busca de unos massos abandonados hace cuarenta años y que había leído en algún sitio que eran un buen ejemplo de lo que había sido en el pasado una explotación agrícola autárquica (autosuficiente). Cuando llevaba unos tres kilómetros de caminata desde el pueblo (percibiendo el perfume del romero, tomillo y salvia), me salió al encuentro un pequeño pero denso carrascal. Casi de inmediato, nada más salir del bosquecillo y con el fondo de la Sierra de Alfaro, aparecieron los altivos (a pesar de su abandono) Massos de Capaimona.

Se componían de dos casas de campo y de una capilla pequeña o ermita. Entré en la finca por una gran puerta con su arco estilo romano. Casi todas las piedras de sillería han sido robadas. El tamaño de la puerta se debía a que animales (mulos, caballos), carros y personas entraban por el mismo lugar.
Una vez en el patio principal, vi a mi izquierda los establos y a la derecha el lugar donde se depositan los racimos de uva (aún quedaban pequeñas líneas en la argamasa, indicando cada trazo un cántaro sacado del depósito). Al fondo estaba el corral y en la parte más alta estaba el palomar. Aún resistía una vieja higuera y un aljibe que recogía el agua de lluvia.
Admirando los arcos de la ruina se podían imaginar fácilmente la belleza caduca de este edificio. Era una gran masía... en la que podían vivir fácilmente dos familias con hijos y abuelos. El tiempo ha pasado fugazmente y ya llevaba más de una hora en el lugar. Cuando ya pensaba en irme, observé unas formaciones rocosas planas con unos dibujos, como petroglifos, de formas redondas y con oquedades.

En ese momento, me sobresaltó un relámpago y al levantar la mirada descubrí junto a la puerta de la masia a un hombre mayor, de unos setenta años. Me dirijí hacia él (el camino de salida no me dejaba otra solución) y nos saludamos en mi mal valenciano (lo entiendo, pero no lo practico).

El agricultor me indicó que era de un pueblo cercano, que estaba jubilado y que de vez en cuando solía venir por aquí. Al decirme su nombre y apellidos, le indiqué que debia ser descendiente de los mallorquines que poblaron esta tierras, después de la expulsión de los moriscos. Se quedó sorprendido y enseguida me preguntó algunas cosas... hasta que cogimos un poco más de confianza. En ese momento, la lluvia arreció y nos resguardamos dentro de una sala de la casa, cigarrillos en mano y haciendo honor a la bota de vino. En ese momento, me preguntó si conocía la historia de estos massos y, al darle mi respuesta negativa, me la contó:

"Yo conocí a la última familia que vivió aquí; el padre se llamaba Tío Sebastián y dominaba a su familia como un verdadero dictador. Su palabra era ley y sus hijos le tenían un miedo atroz. Falleció su mujer, dicen de la mala vida que la daba, y el hijo mayor abandono la hacienda, quedándose solo con su hija. A ella no la dejaba salir de la masía, ni que tuviera tratos con nadie. Esta tiranía se hizo finalmente insoportable para la hija que un día se colgó de una viga. Aún queda gente mayor en los pueblos de la contornada que se acuerda de este suicidio".

Se quedo callado de una forma extraña, como si aún no hubiera concluído su relato. Yo sólo acerté a decir "¡qué triste historia!"
A todo esto había parado de llover, nos levantamos, salimos al campo, nos despedimos y antes de iniciar su camino giró varias veces la cabeza a derecha e izquierda, como asegurándose de que estábamos solos y me dijo bajando la voz:

La història no és trista, és pitjor: Se li va a penjar un fill, però en va perdre dos!

Apenas había salido de mi asombro, cuando mi buen amigo ya desaparecía por el barranco, dejándome solo ante la viga de la entrada.


Però la informació a la qual ha tingut accés MARGE GROS, si bé coincideix en part amb aquesta narració, aporta una sorprenent novetat, més trista si cap que la relatada. Però això, amb altres dades de Capaimona, ho deixarem per al darrer lliurament.


[1] ARTURO MORENO, La leyenda de los massos de Capaimona, en Asociación Cultural Alicante Vivo (www.alicantevivo.org/  )



dilluns, 25 de març de 2013

CAPAIMONA ENS ESPERA.



ELS MASOS DE CAPAIMONA

A) UNA APROXIMACIÓ FINS EL  SEGLE XVII

Capaimona: el mas de dalt.

Capaimona era una alqueria del terme de Xeroles, situada a les planes entre la Vall d'Alcalà i la vessant del barranc de Malafí, és a dir, entre els actuals termes de la Vall d’Alcalà i Tollos.
FRAGMENT DE LES TROBES DE MOSSÈN FENOLLAR
Els seus orígens són indeterminats. Segons les Trobes de mossèn Jaume Febrer, el rei Jaume I va repartir després de la conquesta cases i terres de Capaimona  a Bernat Monredó i a Guillem Belenguer. Però el problema és que aquesta obra és un clar exemple de falsificació literària que no està, en absolut, redactada al segle XIII, així que el primer esment realment documentat  és de 1409, i el trobem grafiat de forma molt diversa: Capaymona, Copomona, Capamona, Capellamaymon o Capellamaymona.
Potser una de les primeres coses que ens sorprenga és el nom del lloc, és a dir, el significat del topònim. En aquesta qüestió, com en altres, els estudiosos no es posen d’acord.
Així per a l’insigne romanista Joan Coromines, provindria de l’hispanoàrab qapaimuna, diminutiu de quabman, campus magnus. En canvi, Carme Barceló el documenta en 1455 com Castell Maymona, i evolucionaria de CA (castell, casa) MAYMONA, essent Maimona la feminització del nom de persona d’origen àrab Maimó (Maimun). 

Restes de l'antiga mesquita i ermita
Aquest llogaret, primer mudèjar, després morisc, tenia 4 cases en 1563 i 13 en 1602. Segons alguns estudis, disposava d’una mesquita, després reconvertida en una ermita dedicada a sant Lluís Beltrán. En decretar-se l’expulsió dels moriscos en 1609, Capaimona deixa d’aparèixer com a lloc ( no el trobem en el cens de 1646) i, sembla, es transforma en una explotació agropecuària.

FONT: ISAAC DONOSO


B) CAPAIMONA AL SEGLE XVIII

Del segle XVIII disposem un document, creiem que inèdit, que ens parla d’aquest llogaret en començar el segle XVIII, si bé de manera fragmentària.
Es tracta d’un capbreu atorgat per Lluís Andrés Sales, veí de la vila de Planes, a favor de l’Almirall d’Aragó el 21 de juliol de 1717. Conforme al seu contingut, comprovem com moltes de les antigues cases morisques havien estat reduïdes a corrals de ramats, molts d’ells derruïts, restant-ne sols dempeus dues. També es força interessant la referència a la casa de neu, a més de l’enorme propietat de la hisenda del seu propietari: 100 jornals de terra ( unes 600 fanecades).
El reproduïm textualment, llevat d’alguna petita modificació:

Llois Andres, Generos de la Villa de Planes, y per ell Don Joan de Orduña, son Nebot, Cabreva =
-         Primo, una casa situada en lo Lloch de Capa y Mona, que afronta ab corrals derrohits de dit Lloch, y ab Asagador de la Font, tenguda a cens de quatre sous, ab Lloysme y fadiga...
-         Ytem, altra casa en dit Lloch ab un corral contiguo en dit Llog, que afronta ab la Montaña de la Señoria, ab terra del confesant y camí que ba a la Casa de Neu, tenguda a cens de cinch sous de Lloysme y fadiga...
-         Ytem una Casa de Neu situada en dita Montaña y territori de Capa y Mona, a cosa de unes cinquanta pases de la Casa antigua, que afronta per totes parts en la Montaña, tenguda a cens de quatre diners cada un any.
-         Ytem cent jornals de terra forana situats en dit terme de la Vall de Seta territori de Capa y Mona o aquells que seran, que afronta en terme de Alcalà, en terme de Gallinera y en terme de Ebo, y en terme de Castells, y en la Serra del Faro y Territori de Tollos, y en les terres de Miquel Nadal, y en territori de Benimasot, y en terme de Beniaya, tengua a sis diners per jornal, ab Loysme y fadiga... y particions de Grans a la setena...
( Arxiu Històric Nacional. Secció Osuna, Caixa 1370, Document 20)




Plànol de finals del segle XVIII on apareix Capaimona. FONT. AHN.OSUNA.




C) DADES DEL SEGLE XIX

Pel que fa al segle XIX, Pascual Madoz ens subministra una sucosa informació en el Dicccionario geografico-estadistico de España y  sus posesiones de Ultramar ( 1846):

CAPAIMONA: pequeña ald. de la provincia de Alicante, partido judicial de Conceitayna, term. jurisd. de Tollos : Situación al N. de este pueblo á la dist. de 1 leguas con 2 Casas , á propósito para las labores del campo , y una ermita arruinada bajo la advocacion de San Luís Beltran. El Terreno que la circunda forma un pequeño y frondoso valle , todo de secano y de regular calidad, que Prod. trigo, cebada y vino: se sostiene algún poco de ganado lanar, y hay caza de perdices, conejos y liebres. Pobl. : 2 vec. 12 almas, dependiendo de lo ecl. de Facheca.

Finalment, en el Nomenclátor de los pueblos de España (1858), se’ns diu que era una partida rural de Tollos amb dos cases on vivien 12 persones.

divendres, 22 de març de 2013

LA LÍNIA DE L'HORITZÓ



ELS CONTES DEL MARGE GROS
DIARI DEL PARADÍS(III) 


Després de diversos relats en què sempre es tenia com a punt de referència el Marge Gros o els llocs on anàvem a visitar, prompte aquests van adquirir vida pròpia. D’ençà, la narració va esdevenir  en un acte més o menys afortunat d’un modest fet creatiu, sense més pretensions. S’encetava així una nova fase dels contes del Marge Gros, etapa en la qual en l’actualitat proseguim.  
Ara i ací els presentem el que vam publicar amb motiu de la ruta Vilallonga-Forna, celebrada el 10 d'abril de 2011. 







LA LÍNIA DE L’HORITZÓ.
SAG

    Primavera obscura. Sol descolorit. Els núvols corren a gran velocitat pel cel. Porten dol. A terra, regna el desconcert. Una sacsejada de records somou el seu pensament. Ell s’amaga darrere d’un imponent finestral d’on observa un majestuós sol que esquitxa de llum tot el paisatge que albira. Llum freda, sense calor. Però ell sua i pensa...


    La séquia travessa els bancals de tarongers. Porta aigua transparent. Les granotetes juguen a amagar-se per davall les fulles que naveguen pel seu considerable cabdal. Dalt, els xiquets  llancen a l’aigua petites canyes amb les quals emulen una competició nàutica. Fa un sol de bandera. Suen, riuen i es diverteixen. El més petit de tots aixeca la vista i observa l’horitzó. Es troba tan lluny que pensa que mai hi arribarà. És el confí de la distància, és el límit del temps. A ell li agradaria arribar- hi i poder tocar-lo, encara que fos amb la punteta dels dits. Ho intenta i es descoratja.
        En casa estant, sa mare percep la seua tristesa. Ell li conta el perquè, i ella el consola. Li  explica amb veu suau, aquella que sols saben fer les mares, que no tinga pressa, que a poc a poc ho aconseguirà.

          El temps s’escola ràpidament. El xiquet ja no juga a la séquia. El xiquet és un home. És a casa dels seus pares, de visita. És ell ara qui percep trista sa mare, i s’hi acosta. Amb veu suau, aquella que sols saben fer els fills, li pregunta què li passa.  Ella li recorda aquell llunyà dia en què li va dir que volia palpar l’horitzó. Ara, afegeix, ja el tenia a tocar de mans. El fill s’esglaia. On estava? La mare, amb un filet de veu quasi imperceptible, pronuncia  la paraula final. Final de trajecte. I ara ho entén: no hem de fer res per trobar-lo. De forma irremeiable, viatgem cap a ell.

       S’aproxima al finestral. Obri els bastidors. Observa l’horitzó. Un castell quasi de joguet destaca sobre la suau muntanya. Creu veure que la porta s’obri. I ixen sis cavallers sobre cavalls negres amb elms que porten com a distintiu una crinera negra. I desapareixen en un revolt del turó. Qui són? 

              Pensa en els genets de l’apocalipsi, però sap que no, perquè aquells en són set. El sol s’amaga. Fa fred. Sent el renillar dels cavalls. Però ell sua i pensa... séquies, granotes, canyes, rialles, lluentors, carícies, gemecs, criatures, besos... 

          En arribar a sa casa troba el seu fill assegut a taula. Està dibuixant un vaixell que sobresurt sobre el confí. El fill s’alça i li dóna uns bes celestial. I li demana que l’acompanye fins aquella línia que separa el que es veu i del que no es veu. El pare, amb una veu suau, aquella que sols saben fer els pares, li contesta que no tinga pressa, que l’horitzó ja vindrà cap a ells. I plora.
 


divendres, 15 de març de 2013

UN CERCLE PERFECTE


BREU CRÒNICA DE LA RUTA CIRCULAR 
L'ATZÚBIA-PEGO-L'ATZÚBIA PEL MISERÀ I LA COMA
Diumenge, 10 de març de 2013

Matí assolellat. Algun núvol i una mica de vent. Les 8,30 del matí, el cantó de la Font de l’Atzúbia comença a omplir-se de gent. Porten motxilles i bastons, bon calcer i roba d’abric. Qüestió preventiva. Els senderistes de Benimataix. Espai de Cultura de l’Atzúbia i Forna esperen impacients els companys de Marge Gros de Daimús. No és la primera vegada que coincideixen fent una caminada, però és la primera vegada que ho fan oficialment, conjuntament. Com la primera vegada que el nuvi  anava a ca la núvia.
Salutacions, presentacions i animació. 


Comença aviat la caminada. Passen pel popular carrer de les Portelles direcció al camí Fondo, altrament dit de Cocentaina, i es dirigeixen a l’antiga era de la Creu. Es realitza la necessària foto oficial. Es palpa satisfacció, gresca, exultació. Reinicien la marxa pel camí de les Forques envers la senda de l’Asmeita. El trajecte és conegut, no debades ja l’han trepitjat en altres ocasions. Però el contrast entre bancals de tarongers  i de secà sempre resulta encisador. 


En iniciar la suau ascensió cap a l’Ombria el paisatge canvia dràsticament: pins, matollars i bancals abandonats de garrofer i oliveres decoren un preciós sender de pedra seca en altres temps molt transitat pels camperols del poble. Ara és quasi una relíquia miraculosament conservada. 

En arribar al camí de l’Ombria recorden de nou que són a les proximitats d’on es va trobar, fa ja més de mig segle,  un tresoret format per un centenar de monedes.


Després de rememorar aquest fet, prossegueixen el passeig. El recorregut continua essent magnífic. El Gelibre vetlla per ells dolçament. 


 L’alternança de núvols i sol i amb una temperatura agradable fa que la marxa siga agradívola. Molt prompte arribem a l’Asmeita i decideixen donar-se una treva: és hora de pegar un mos. Sota els ametlers d’un ampli bancal, benimataixers i margegrossers conversen mentre assaboreixen la vianda. És temps també de conversar, de canviar impressions, d’enraonar. 


Després de gustejar l’ambrosíaca mistela, continuen la caminada per un sender costerut que els mena dalt del Tossal Gros. La pebrella els aromatitza la suau i breu ascensió.

 
En arribar dalt, agafen el camí asfaltat que puja de l’Atzúbia al pla del Miserà. En l’altiplà, entre casetes aïllades i terra rogenca, es percep un ambient delectable: són a una espècie de reialme on el seu sobirà és l’assossec i la seua reina la placidesa.

A partir d’ací els senderistes comencen a fragmentar-se. Uns decideixen fer camí, mentre que altres, aquells qui trepitgen  per primera vegada aquest indret, queden presos de la seua bellesa i resten quasi immòbils: requereixen temps per a paladejar el paisatge.


 Amb parsimònia, aviat agafen la senda de la Coma. La vista de la vall de Pego és impressionant. I els commou! 





Entre una densa vegetació, cada revolt és una grata sorpresa. En arribar a una petita clariana protegida per uns esvelts pins, s’aturen. I escolten històries de bandolers pegolins, de crims passionals, de revenges, d’aquells temps no tan llunyans on la vida d’una persona no valia un bocí de pa. Es produeix una mena de catarsi col·lectiva. Però prompte desperten d’aquest món oníric que s’havia creat i reprenen amb ganes el descens cap a Pego. 


Travessen el Calvari i es dirigeixen cap al camí de la Salamona, antic camí vell entre l’Atzúbia i Pego. 



Han deixat enrere la muntanya i de nou el protagonisme és del taronger. Travessen per partides el nom de les quals es remunten a l’època àrab: el Massil, l’Atzaïla...


En un tres i no res arriben a l’Algepsar. L’Atzúbia es troba a un feble tir de pedra, cosa que fan per la font de Llavar.
El recorregut ha acabat. I sembla que el nuviatge ha collat, potser acabe en matrimoni, però això ja és un altre tema.  

divendres, 1 de març de 2013

CIRCULAR PER LA VALL DE PEGO




CONVOCATÒRIA OFICIAL
CIRCULAR L'ATZÚBIA-PEGO-L'ATZÚBIA
PEL MISERÀ I LA COMA
(L'ATZÚBIA)


LOCALITAT:                L'ATZÚBIA
DATA:                         10 de març de 2013
LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud de Daimús
HORA:                         8 del matí
DIFICULTAT:                MITJANA
DESNIVELL:                 400 metres
QUILÒMETRES:            12
TEMPS ESTIMAT:          4-4,30 hores
RESERVA DINAR:          margegros@gmail.com  fins   
                                        dimecres 6 de març.



SINOPSI DE LA RUTA




Ens trobarem a les  8 del matí a la Ronda Sud de Daimús per dirigir-nos cap a l’Atzúbia. En arribar-hi ens agruparem a la plaça del poble, carrer del Pont (popularment el Cantó la Font), enfront de l’Ajuntament. Passarem pel carrer Principal, deixarem a la nostra esquena l’imponent campanar de l’església, dedicada a sant Vicent Ferrer, i podrem contemplar algun exemple de l’arquitectura popular, com el color blau amb què durant molt de temps es pintaven els llindars de les portes i finestres. Arribem a un creuament: a mà dreta hi ha l’antic camí de Cocentaina, i a l’esquerra el camí  de les Forques, el qual seguirem durant uns 15 minuts per una pista flanquejada d’horta i sempre tenint com a referència el Gelibre al davant. Hi veurem el senyal que indica cap al castell de Gallinera, o Benirrama (PRCV 58) i Asmeites (SL), prendrem aquest camí. Caminem uns 10 minuts entre bancals de tarongers fins que veiem el senyal que indica, novament a l’esquerra, l’ascens per la senda de l’Asmeita, senda que no té res que envejar a la famosa “Catedral del Senderisme”, en el barranc de l’Infern: escalons de pedra desgastada pel pas del temps i del bestiar ens faciliten la pujada, entre oliveres, garrofers, pins i matollar. 
Després d’haver ascendir suaument per la senda empedrada i per l’obaga al camí de l’Ombria. Haurem tardat uns 40 minuts. Si girem la vista, tenim a la nostra esquena el castell de Forna. Agafem el camí a l’esquerra i en uns 10 minuts ja ens trobem en el pla de la partida de l’Asmeita. Tot seguit agafarem el camí que trobem a mà dreta i que, ràpidament, es transforma en un sender costerut que, en uns 20 minuts, ens porta quasi al final de la camí que puja de l’Atzúbia al Miserà. Ara sols cal seguir-lo i, en un tres i no res, ens trobarem dalt de l’altiplà. 
Seguirem la carretereta, ara tota plana, fins un creuament de camins. Deixem a mà dreta el que mena a les valls d’Alcalà i Ebo, i prenem el de l’esquerra, cap a Pego. Ara ens trobem en una zona on alternen les zones de cultiu i la muntanya, amb alguna caseta dispersa. 

La vista és increïble. Anem baixant fins que passem pel Camp de Tir de Pego, zona on esmorzarem. Després d’haver descansat, continuarem descendint fins que, en un revolt, observarem un senyal que indica camí de la Coma. L’agafem i, abans d’arribar a un lloc que hi ha ruscos, trenquem a l’esquerra. Ara el camí es transforma en sender. 

Entre matolls, pins i altra vegetació típicament mediterrània, anem descendint mentre els nostres ulls agraeixen el paisatge. Aviat arribem a un camí que seguirem a mà dreta i ens portarà al Calvari de Pego. El prenem i, abans d’entrar dins del poble, continuem per un altre vial que ens portarà al barranc de l’Horta, darrere del camp de futbol del Pujol. Passem el pont i ens trobem amb l’antic camí vell de l’Atzúbia, altrament dit de la Salamona. Ara el tarongerar és el protagonista. Travessem velles partides com les Mitjanes, l’Atzaïla, la Salamona, el Massil i l’Alter. Durant el trajecte observarem les possibles restes d’una antiga calçada. De seguida arribem, després d’una pronunciada però breu baixada, a l’Algepsar. Ens trobem en el barranc de Miquel, dit mès endavant de Mostalla). Ja som a l’entrada de l’Atzúbia, cosa que farem per la font de Llavar.
Després de l'ardu viatge, un excepcional putxero de polp ens ajudarà a refer l'esfoç i comentar detingudament els detalls de la ruta.