FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

diumenge, 30 de desembre de 2012

CINC ANYS VAGAREJANT PEL NOSTRE ENTORN



  FEM CINC ANYS!

Complim 5 anys. Ara ja sabem caminar de forma autònoma. Abans de parir-nos, érem sols consciència dispersa, però no sabem si resultat d’alguna alineació estel·lar o d’alguna antiga profecia, aquella idea esparsa es va aglutinar i va collar en un ens feble, nu, desprotegit: Marge Gros. No vam tenir padrins que ens regalaren res, sols alguna ànima caritativa ens va donar la mà per ensenyar-nos a caminar, primer  a les palpentes, sense rumb fix, però aviat  vam aprendre a fer-ho de forma més o menys desimbolta.
Casa nostra era un desert, un desert d’il·lusions. Començàrem a observar que tot girava al voltant d’una consigna: tenir més, més, més. Gens no importava el preu que s’havia de pagar. Sí, el camí , la nostra ruta, no seria gens fàcil. Érem una cosa estranya: ens agradava passejar per les muntanyes, escoltar el cantar dels ocells, contemplar, fascinats, els mils colors que prenia la natura. Fruíem d’escoltar música, de ser espectadors d’una obra teatral, de sentir el bell ritme d’un poema o sentir parlar d’altres èpoques, d’altres móns. Tot això ens feia feliços.
 Però també coneguérem el dolor, el patiment i la frustració en observar com la nostra natura era destruïda inconscientment, o no, per vés a saber quins interessos. (Feu un clic suau)

 I decidírem crear el nostre  paradís. Voluntat, constància, perseverança i treball  no ens faltava.  Fou així com, al cap d’un temps,  va venir la pluja i l’àrid entorn va començar a canviar.
Ja han passat 5 anys. Ja caminem de forma autònoma i, el més bell de tots, no anem tot sols. Ens sentim sempre acompanyants d’una munió de persones que amb la seua fidelitat, dia rere dia, ens donen el seu suport i  ens impulsen a mantenir-nos en el camí que hem encetat. No sabem si arribarem mai a tenir el nostre paradís, tanmateix per ell lluitarem.
 Per molts anys!
(Feu un tendre clic)

dijous, 20 de desembre de 2012

DE VEGADES TENIM BONES SORPRESES



LA DESCONCERTANT RUTA SORPRESA A L’OMBRA DEL GELIBRE [1]
16 de desembre de 2012

Semblava que el fet d’haver descobert el lloc on anava a transcórrer la pretesa ruta sorpresa li havia llevat part de l’encant. Però no, aquella no era més que una estratagema per despertar entre els participants un cert desassossec, perquè sabíem que encara en quedaven més.
A les 9,15 del matí iniciàvem la ruta unes setanta persones des del Cantó la Font,  al bell mig de l’Atzúbia. Caminant per l’antic camí reial, ens dirigírem a l’antiga era de la Creu, tot travessant pel nucli originari de l’Atzúbia, el popular carrer de Dalt. Des de l’era observàrem la imponent mola del campanar de l’església. Era moment de parlar una mica d’història, del poble i d'antigues denominacions de diferents camins que el recorrien. Aprofitant l’avinentesa, ens férem la fotografia de grup on es podia comprovar en els ulls dels participants una certa impaciència per saber quina seria la sorpresa definitiva. 

Però encara no era el moment. Així que vam mamprendre la marxa pel camí de les Forques, envoltats de bancals de tarongers. La bufona Milotxa ens mirava amb recel en saber que no anava a ser el centre d’atenció del viatge. Més complagut es trobava el Gelibre, devanit en conèixer  que anàvem a besar-li els peus. 

Pausadament, arribàrem al camí del Través envers la recerca de la senda de l’Asmeita. Els tarongers continuaven omnipresents, però s’endevinava que el seu protagonisme estava a punt de finir. En travessar per l’antic barranc de Benimataix, vam ser conscients que l’espectacle anava a començar.

Una breu aturada per agrupar els excursionistes i explicar-los l’origen d’aquest antic topònim, fou el prolegomen de l’ascensió per una senda entapissada  per pedres pacientment col·locades feia centenars d’anys. Trajecte esplèndid, goigs dels sentits.

  Aviat, però, arribàrem al camí de l’Ombria on escoltàrem històries de tresors amagats i de descobertes casuals. Després d’oir parlar del temps de Jaume I,  de monedes i velles cassoles de fang, continuàrem per l’encisador viarany, redescobert fa pocs anys. Entre arbres i matolls que ens embolcallaven, el gaudi fou quasi absolut en contemplar aquell paratge tan desconegut, que la natura havia protegit sàviament. I com en vam fruir!

L’adorable senda ens va menar a la partida de l’Asmeita, a l’ombra del Gelibre. Era el moment ideal per esmorzar, entre ametlers i cirerers,  i contemplar la imponent vista que ens oferia aquell indret.

 Era, també, l’hora de la primera sorpresa de la jornada: pastissets de moniato i ametles, dàtils i figues seques, acompanyades de l’omnipresent mistela de Xaló, cosa que ens recordava que les festes de Nadal estaven a tocar de mans.


Després de l’àpat, calia retornar envers l’Atzúbia, però abans se’ns va parlar d’aquella estratègica partida origen de litigis limítrofs ancestrals i que sempre es pretenia solucionar enraonant al voltant del mil·lenari pou de l’Asmeita.
La davallada cap al poble no fou menys espectacular. La mar, la immensa mar blava, ens oferia una imatge de postal i, com una minúscula taqueta, divisàrem l’illa d’Eivissa, sense menysprear la idíl·lica marjal de Pego-Oliva. 


En arribar a l’entrada del poble, a la ja coneguda era de la Creu, era el moment d’iniciar l’última sorpresa, la definitiva. Ara el camí s’empinava, breument, fins arribar al cementeri. Després va planejar fins aplegar al Tossal del Llop. Inopinadament, sota  xalets de recent construcció, se’ns va desvetllar l’encobert secret: visitaríem la cova de Canelobres. Aparentment semblava una broma, però en arribar a una porta de ferro que cloïa un accés que conduïa  no se sap on, la sorpresa fou majúscula quan l’obrírem i començàrem a penetrar en la cavitat.  


 Una seductora barreja de llum i obscuritat va posar la màgia final de la ruta. Atònits en contemplar aquella desconeguda cavitat, les ninetes dels ulls dels caminats eren una mostra palpable del desconcert que els havia produït. Sí, no som imparcials, però  la nostra impressió va ser que havíem aconseguit el nostre propòsit: tres sorpreses al preu d’una


[1] Agraïm a l’ajuntament de l’Atzúbia-Forna la seua desinteressada col·laboració en la realització d’aquesta ruta. Gràcies de tot cor.

dissabte, 8 de desembre de 2012

A L'OMBRA DEL GELIBRE



CONVOCATÒRIA OFICIAL
II RUTA SORPRESA:
A L’OMBRA DEL GELIBRE
(L’ATZÚBIA)


LOCALITAT:                L’Atzúbia.
DATA:                         16 de desembre de 2012.
LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud de Daimús.
HORA:                         8,30 del matí.
DIFICULTAT:                BAIXA, relativament.
DESNIVELL:                 Menys de 150 metres.
QUILÒMETRES:            4, pam dalt, pam baix.
TEMPS ESTIMAT:          2,30 hores, però sense comptar
                                              amb la sorpresa final.
RESERVA DINAR:          margegros@gmail.com  fins   
                                        dimecres 12 de desembre.



SINOPSI DE LA RUTA

A les 8’30 cal estar a la Ronda Sud de Daimús per dirigir-nos cap a l’Atzúbia. En arribar-hi ens agruparem a la plaça del poble, carrer del Pont (popularment el Cantó la Font), enfront de l’Ajuntament. Passarem pel carrer Principal, deixarem a la nostra esquena l’imponent campanar de l’església, dedicada a sant Vicent Ferrer, i podrem contemplar algun exemple de l’arquitectura popular, com el color blau amb què durant molt de temps es pintaven els llindars de les portes i finestres. Arribem a un creuament: a mà dreta hi ha l’antic camí de Cocentaina, i a l’esquerra el camí  de les Forques, el qual seguirem durant uns 15 minuts per una pista flanquejada d’horta i sempre tenint com a referència el Gelibre al davant. Hi veurem el senyal que indica cap al castell de Gallinera, o Benirrama (PRCV 58) i Asmeites (SL), prendrem aquest camí. 
Senda de l'Asmeita
Caminem uns 10 minuts entre bancals de tarongers fins que veiem el senyal que indica, novament a l’esquerra, l’ascens per la senda de les Asmeites, senda que no té res que envejar a la famosa “Catedral del Senderisme”, en el barranc de l’Infern: escalons de pedra desgastada pel pas del temps i del bestiar ens faciliten la pujada, entre oliveres, garrofers, pins i matollar. A mig camí, en un creuament amb el camí de l’Ombria, ens detindrem per escoltar la història del descobriment que féu el 1950 Ricardo Costa de l’anomenat tresor de l’Ombria.

 
     Després d’haver ascendir suaument per la senda empedrada i per l’obaga, i haver reposat mentre escoltàvem la contarella del tresor, arribem  al camí de l’Ombria. Haurem tardat uns 40 minuts. Si girem la vista, tenim a la nostra esquena el castell de Forna. Agafem el camí a l’esquerra i en uns 10 minuts ja ens trobem en el pla de la partida de l’Asmeita, on reposarem forces. És el punt on durant generacions els pegolins, i després els atzubians, han tingut conflictes de terme amb els veïns de Benirrama. Podrem contemplar la marjal, Pego, l’Atzúbia i el Gelibre imponent.  
L'ATZÚBIA ANY 1982
    Des que hem eixit del poble hem estat caminant durant una hora i un quart aproximadament.
     La baixada, suau, fins al poble suposarà una hora més o menys. Baixarem sempre pel camí que mena a les Forques. No agafarem la senda de pujada que s’obria a la dreta, seguirem recte i en uns 10 minuts arribarem a un nou creuament ben indicat. Si ens fixem a la dreta hi ha una carrasca centenària. El senyal indica, a l’esquerra el castell i a la dreta, per on anirem descendint nosaltres, Asmeites. Començarem a trobar-nos algun bancal de cireres i novament els tarongers. Al fondo hi ha la mar, la marjal, Pego, Segària, el cim del Montgó, i, si el dia és clar, Eivissa.


En arribar a l’entrada del poble, torcerem pel costat d’unes escales, l’antiga era de la Creu, per un camí costerut que mena al cementeri, que deixarem a mà dreta, i al tossal del Llop, lloc on hi ha una urbanització: les Bassetes. És el moment de trobar-nos amb la cirereta final de la ruta:  كيف هيل الذئب, la sorpresa dins la sorpresa. I com hem emprat el model de les nines russes en aquesta marxa, en aquesta llengua volem dir-vos que  us esperem el 16 декабря в ознаменование второй сюрприз маршрута.
I després, a dinar una, potser, desconeguda fideuà de muntanya, al mateix poble. Que vaja de gust.

dimecres, 5 de desembre de 2012

EL JOC DE LA SORPRESA



UNA SORPRESA RELATIVA

Diumenge 16 de desembre és el dia escollit per celebrar la segona edició de la Ruta Sorpresa. Aquesta vegada hem pensat emprar el model de les nines russes: una sorpresa dins d’una altra. La principal, el lloc on iniciarem la ruta, serà pràcticament desvetllat en la convocatòria oficial i en la corresponent sinopsi. Ara, però, mentre arriba eixe dia, juguem una mica. Us direm una sèrie de pistes a través de les quals tindreu els elements suficients per encertar el lloc de partença. Però la sorpresa dins la sorpresa volem que siga un secret que no descobrirem  fins el dia de la marxa.

Juguem doncs:
Pista 1. Es tracta d’un lloc de les Comarques Centrals Valencianes.
Pista 2. El lloc de partença és un poble que forma municipi amb una altra localitat.
Pista 3. La imatge de capçalera d’aquesta ruta és una esplèndida vista de l’indret en qüestió.
Pista 4. A la coca dolça li diuen cubana.
Pista 5. Un poble veí, gran, diu d’ells que són pocs i nanos, a la qual cosa els habitants d’aquest lloc els repliquen que ells són molts i roïns, sempre amb un sentit amable, gens pejoratiu.
Pista 6. Allí diuen bric en lloc de rajola, pol en lloc de quitrà, congrí en lloc de formigó...
Pista 7. Esta protegit per una enorme talaia que rep diferents noms, segons pobles.
Pista 8. En àrab significa “el clot”, encara que altres el tradueixen com a “l’ermita” o “el pont de pedra”, però atribuint-li una altra etimologia.
Pista 9. Tenen una associació cultural de recent creació: Benimataix. Espai de Cultura de...
Pista 10. Diumenge 16 de desembre hi anirem i ens menjarem una fabulosa fideuà de muntanya.
Fàcil, no? Molt aviat se us confirmarà la resposta correcta. Però recordeu, dins la sorpresa n’hi ha una altra, quina?