FONT DE LLORET

FONT DE LLORET

dimarts, 27 de març de 2012

RUTA AL COLL DE RATES

DE XALÓ AL COLL DE RATES.
CRÒNICA D'UNA RUTA EMOTIVA
25 de març de 2012

A la memòria de Natxo Guillem

Són les 8 del matí. Es nota el canvi horari. És fosc, però s’endevina un dia extraordinari. Malgrat tot, es percep una atmosfera una mica estranya. Els ocells són misteriosament muts. Els caminants van arribant. Fan cara de son. Res, però, impedeix mamprendre la ruta cap a Xaló, el paradís de la mistela.
El camí es fa agradable mentre observen el sol triomfar sobre el firmament. I en tot això que arriben al poble. Tranquil·litat quasi absoluta, alterada pel traginar dels margegrossers mentre aparelles les seues motxilles.

Es concentren per donar les primeres indicacions de la jornada. És aleshores quan es produeix allò que Pere Calders diria el fet trasbalsador. Un company  de marxes, de viatges per camins, sendes, viaranys; per plans i muntanyes, per rius i barrancs, els ha deixat: Natxo Guillem. Un nus en la gola impedeix  articular paraula als congregats. Saben, però, que  resta entre ells i que vol que comencen a caminar, a gaudir de la natura, del paisatge, de la terra... de la vida. I inicien la ruta. Senten que ell els acompanya , discretament, però els acompanya.



De seguida ixen  del poble pel camí Passules, i inicien una plàcida marxa entre bancals d’oliveres i ametlers, però també de ceps i algun solitari garrofer. Se sent cantussejar allò de “...mistela de Xalo, cireres de la Vall, les xiques de la Marina...” Un tímid rierol ornamenta breument el camí. La música aquàtica els acompanya en aquest començ de trajecte. I així caminen, rítmicament, fins que travessen el barranc Negre. Allí, sota l’ombra d’unes protectores oliveres, escolten  parlar de moriscos i mallorquins. D’aquelles persones injustament foragitades i d’aquelles altres que, fugint de la fam, busquen la seua terra promesa. Tàrbena, les valls de Gallinera i Ebo; la de Laguar, l’ Atzúbia, Xaló, Parcent i Alcalalí. Dels seus costums i de la seua llengua, la nostra, que parlen de forma tan característica.


Quan inicien l’ascensió al Coll de Rates se n’adonen dels patiments i sofriments que van passar aquelles persones que, deixant casa, terra, família i tots els éssers estimats, van iniciar una gran aventura, el resultat de la qual són ells, som nosaltres.


El camí és feixuc, però el paisatge que deixen a les seues espatlles és preciós, la qual cosa compensa l’esforç que realitzen. A meitat de l’ascensió, decideixen fer un recés. Que bo està tot quan hi ha gana!



Després de la necessària mistela, reprenen el senderol  fins arribar al Mirador. Però no s’ aturen fins ser  al punt més alt de la ruta. La vista és enlluernadora: el Montgó, la Talaia i la serra Devesa; la serra del Ferrer, el Puig Campana, la serra d’ Aixortà, les valls de Pop i Xaló...

Dalt del Coll de Rates,  rememoren Natxo Guillem. I li lligen un  versos d’un poema de Narcís Comadira, que comencen dient:

Mig en somnis un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema...



I li donen les gràcies a Natxo per haver-los acompanyat a la descoberta de noves rutes i nous camins. Ells  sabem que ara n’ha escollit una altra, però també saben que sempre que puga anirà amb ells a gaudir de nous paradisos i els acompanyarà a l’hora de l’esmorzar; riurà mentre es beuen el gotet de mistela, i intentarà arreglar el món després de dinar.


Després de la lectura del poema i d’altres paraules que el recordaven, el silenci silenciós va ser interromput per aplaudiments plens d’emoció. Amb el sentiment a flor de pell, començaren a baixar cap al lloc de partença, amb l’omnipresent vall de Xaló davant els seu ulls. 


No sense massa contratemps, aplegaren al lloc d’aparcament dels cotxes. Des d’allí, els que havien decidit quedar-se a dinar, es van dirigir al restaurant Riurau, nom adequat pel lloc on estaven. 



Mandonguilles, coquetes de mullador, tabollat, pilotes; un exuberant cuscús i unes postres delicioses posaren punt i final a la ruta, no sense riure’s de debò entre exercicis de màgia que un nou margegrosser els va oferir. Entre rialla i rialla, van creure sentir també la de Natxo que, com era d’esperar , els acompanyava.
Natxo, bona ruta i millor oratge.





dimecres, 14 de març de 2012

RUTA AL COLL DE RATES

CONVOCATÒRIA OFICIAL
 RUTA  XALÓ- COLL DE RATES

    LOCALITAT:             Xaló
    DATA:                      25 de març de 2012
    LLOC DE TROBADA: Ronda Sud de
                                     Daimús
    HORA:                       8 del matí.
    DIFICULTAT:             MITJA.
    DESNIVELL:              400 metres.
    QUILÒMETRES:         10
    TEMPS ESTIMAT:       4 hores.
    RESERVA DINAR:       Fins dimecres
                                      21 de març a  
                               margegros@gmail.com



SINOPSI DE LA RUTA



XALÓ – COLL DE RATES

La ruta que proposem s’inicia a l’esplanada vora el riu Gorgos que hi ha a l’entrada de Xaló, on fan el mercat dels dissabtes. Està ben senyalitzada, amb les ratlles verdes i blanques. És l’antic camí de Xaló a Tàrbena, que s’obri entre el Centre comercial la Teulera i el bar Aleluya. Comencem a caminar a les 9:00 pel camí Passules. A només uns 100 metres ens trobem a mà dreta el pou de l’Assegador que abastia d’aigua la población. Sempre recte pel camí, en dirección sud-oest i tenint a mà esquerra la serra Devesa veiem al nostre davant el que serà el nostre objectiu, la Talaia, el Coll de Rates i el Carrascar de Parcent. És un recorregut plàcid i molt agradable, entre marges de pedra, vinyes, ametlers, i alguns garrofers i oliveres centenaris. Cal anar amb compte: aplegarem a un creament on hi ha un cartell (“Refugium de los burros”) que indica cap a l’esquerra; nosaltres ens desvíem a la dreta, travessem el barranc del Negre, i girem novament a l’esquerra. Seguim el caminal i al poc trobem el senyal de la ruta SL CV 119 (que ens indica que la pujada al Coll de Rates és de 1’9 km i dura 1h 28’. Nosaltres hem arribat dalt a les 10:45, per tant no és l’hora i mitja que hi posa sinó d’una hora). El camí des de Xaló fins a la base de la pista d’ascensió té vora 3km, i hi arribem a les 9:50. Ascendim sempre resseguint el barranc de la Penya. La pujada és un poc dura, però anem per la zona d’ombria, als peus de la Talaia. La vista sobre les valls de Pop, de Xalo i les serres veïnes va obrint-se’ns. Poc abans d’arribar dalt, tenim el Mirador, on trobarem un mapa en relleu de les serralades i pobles més destacats. Travessem la carretera que mena de Parcent a Tàrbena, compte,  i seguim pujant per un senderol uns 5 minuts més per arribar a les 10:45 al punt més alt de la ruta: el Coll de Rates, a uns 600 metres sobre el nivell del mar. La vista paga la pena: al nord, Segària, les valls de Pop i Xaló; a l’est, el Montgó, la Talaia i la serra Devesa; al sud, la serra del Ferrer; el Puig Campana, la serra d’Aixortà...
La baixada la farem pel mateix camí: la zona d’ombria de la Talaia, girar a la dreta per buscar el barranc del Negre i, en passar-lo, voltar a l’esquerra. I novament sempre recte, sense desviar-nos del camí, entre bancals, casetes de camps i vegetació mediterrània acabarem a Xaló. Haurem fet uns 10 km.

dissabte, 10 de març de 2012

DE XALÓ AL COLL DE RATES PER L'ANTIC CAMÍ DE TÀRBENA


DE XALÓ AL COLL DE RATES.
UNA RUTA, DUES ETAPES.

Són les 8 del matí de dissabte 4 de febrer de 2012. Fred siberià que no entrebanca la determinació de fer la prèvia a la Penya de la Talaia. Prenen un café en un bar del poble, cal entendre Daimús, i inicien la marxa envers un punt intermedi entre Xaló i Parcent. En el cotxe van escoltant música del grup Lilit i Dionís , mentre recorren diversos pobles de la Marina. En arribar a Alcalalí, agafen la direcció de Parcent i, després de passar el pont, es desvien a l’esquerra. El seu objectiu és la Casa del Mestre, lloc de començ de la ruta. Un lleuger malentès provoca que  es despisten per un altre camí, però paga la pena, ja que transiten per uns vials flanquejats per marges de pedra seca, superba mostra d’una ancestral arquitectura popular. Però tots els camins condueixen a la Casa del Mestre i allí aparquen entre unes abandonades oliveres. Baixen del cotxe i es preparen per començar el trajecte. El termòmetre marca dos graus sota zero. S’abriguen fins les idees, però sembla que no tots.

De seguida troben l’indicador que assenyala el sender SL-CV-119, el que ascendeix al Mirador i al Coll de Rates, antic camí de Tàrbena. I comencen a caminar sobre un viarany ample i esgarrat per les pluges. El trajecte és costerut, pel flanc d’un barranc, i decorat amb bassals d’aigua congelada. El vent comença a bufar amb força. Entre els caminants, alguns comencen a  plantejar-se interrogants, ja que algú d’ells  s’ havia  llegit la ruta en l’esplèndid llibre  Fent Camí, de Joan Elies Andrés i Serer, i els llocs pels quals havien de transcórrer no apareixen enlloc. Fa 50 minuts que van fent ruta i arriben al Mirador, al costat de la carretera del Coll de Rates.



Miren l’extraordinari paisatge durant una estona, la que el geliu vent els deixa. Continuen, ara travessen la carretera i segueixen el sender que els porta de nou a la carretera i a una pista, la qual, després, se n’assabenten que és la que porta al carrascar de Parcent. Allí, al costat d’un solitari bar, esmorzen amb rapidesa, a mercè del vent polar. Temperatura sota zero. Els interrogants sorgeixen de nou, i ara cap on van? Creuen que la continuació de la ruta es troba en algun lloc amagat pels voltants del Mirador. Miratge, perquè quan tornen a baixar se n’adonen, valga´m déu, que han fet la ruta a l’inrevés. Ara tot té explicació. Tornen a pujar en direcció al bar, des d’on s’observa una reposada pista forestal. L’agafen i van descendint. L’alè es calma. Els batecs del cor també, a l’igual que el vent. De sobte es troben amb una petitona vall, bucòlica, envoltada de bancals pulcrament treballats. 
 
Es tracta d’El Massil. Si haguessen sigut trobadors, haurien composat allí estant una pastorel·la. Ara els cal trobar el sender que els torne al punt d’origen. Vacil·len durant uns instants fins que intueixen el viarany a seguir. Aquest es troba discretament indicat mitjançant unes quasi invisibles marques de color rogenc. Ara caminen per una senda que voreja el barranc Negre, la qual presenta algunes dificultats. Durant el trajecte, descarten fer-la el dia de la marxa amb un grup tan nombrós com els sol acompanyar. Però continuen, i en mitja hora es troben a la partida de Les Murtes,  indret quasi tan pastorívol com El Massil. Arribem a un camí forestal que trepitgen durant  uns instants fins que troben el sender, preciós, ben endreçat, que els condueix de nou al punt de partida d’aquesta rocambolesca ruta. Analitzen la causa d’aquesta inaudita equivocació, que atribueixen al fet que el director de l’expedició no s’havia abrigat suficientment, especialment les idees. Confessa, ell, el mea culpa i la resta, fent ús de la seua exquisida compassió, el beneixen amb les seues amorosides mirades. Després d’haver fet  creu i ratlla, creuen que el més oportú serà principiar la ruta des de Xaló, i evitar així el tram que voreja el barranc Negre, perillós en gran comité. 

Dies després, com a penitència, el director de l’expedició torna a lloc dels fets. Ara refà de forma definitiva la ruta, adaptada a les circumstàncies. Eixiran des de Xaló, entre esplendorosos ametlers, fins la Casa del Mestre. Després, l’itinerari a seguir serà fins dalt del Mirador, a través d’una ruta linial . La bucòlica valleta del Massil i el feréstec barranc Negre els deixaran, a contracor, per una altra ocasió, per desventura de trobadors, joglars i ministrils. Cal, ara,rebatejar la ruta: la del Coll de Rates. Una ruta, dues etapes.

dilluns, 5 de març de 2012

HOMENATGE A JOAN PELLICER I TONI MASCARELL

MARGE GROS
PARTICIPA EN L'HOMENATGE QUE LA PLATAFORMA  PELS POBLES DE LA SAFOR RET A 
JOAN PELLICER I TONI MASCARELL

Un any més, MARGE GROS s'ha sumat a l'homenatge que des de la Plataforma dels Pobles de la Safor es va fer ahir diumenge 4 de març a Joan Pellicer a la Font dels Madallars. Aquesta vegada, però, s'ha volgut,  també  recordar Toni Mascarell, important membre de la Plataforma i un dels seus membres fundadors, amant de la natura i, sobretot, un bon home i incansable defensor de les causes justes. En aquest sentit, pròxima a la placa recordatori de Joan Pellicer, se n'ha obrat una altra en memòria de Toni Mascarell, també feta amb pedra de riu per Jesús Vilaplana. El bon oratge ha acompanyat en tot moment a les prop d'un centenar de persones que han iniciat la caminada des de la Font Nova de Les Foies, al terme de Simat, fins a la Font dels Malladars. A la fi dels parlaments s'han plantat alguns pins i carrasques pels voltants de la font, amb música, mistela i coca, tal com esperem els hi hagués agradat celebrar-ho a ells.