CAMINADA A L'OUET I LA COVA DE LA GALERA (26-II-2012)
Quan ens aplegàrem a la Cooperativa de Gandia, essent les 8 del matí d’un espectacular diumenge 26 de febrer, la temperatura era ideal per aventurar-se per qualsevol paratge del nostre País. Nuvolosos el dia i els ulls, després de les salutacions de rigor, iniciàrem la marxa cap al paratge de la Casella, a la localitat riberenca d’ Alzira. La carretera es trobava tranquil·la, cosa habitual per a aquelles hores del matí. En arribar al bar de la Casella, aparcàrem els cotxes i ens preparàrem per començar a caminar. La temperatura continuava essent idònia. En eixir, i sense cap tipus de treva, la pista forestal que agafàrem anà fent-se discretament costeruda. La cinquantena de persones que formàvem el seguici, cadascuna al seu ritme particular, gaudia de la bella ascensió fins arribar a la reserva de cérvols. Una petita aturada per contemplar-los i fer-los algunes fotos. Ells, peresosos, continuaven indolentment fent les seues coses.
Tot seguit, represa de la caminada per l’ample camí que continuava ascendint delicadament. A mà dreta, imponent, la serra de les Agulles mostrava el seu curiós relleu. Deixàrem la Casa Forestal enrere, amb ritme cadenciós, fins arribar a la indicació que ens conduiria a l’objectiu de la nostra ruta: l’ Ouet i la Cova de la Galera. Ara el camí anava fent-se més estret fins esdevenir, al cap d’una estona, en una pulcra senda. A través d’una vegetació baixa, típicament mediterrània, la corrua de margegrossers/es trepitja un viarany pràcticament pla, amb alguna modesta elevació.
Aviat, a mà esquerra, observàrem l’Ouet, construït dissimuladament dalt la muntanya. Però ara no era el moment d’anar-hi. Continuàrem en busca de la cova de la Galera. Després d’un breu, però intens descens, ens trobàrem davant les ruïnes d’una orgullosa caseta, víctima del pas del temps. Pocs metres més endavant, tres petulants pins, guardians dels despistats senderistes, ens assenyalen que, als seus peus sorgeix, sempre a l’esquerra, la senda cap a la cova de la Galera.
Lleu inclinació del terreny que, en arribar a la carena, ens descobreix unes espectaculars i precioses vistes de la plana litoral on s’alça, altiva, la muntanya de Cullera. Recuperats del sotrac, continuem fins aplegar a la cova.
Aquesta té unes dimensions espectaculars, traspuant una dolça humitat, i abillada amb estalactites i estalagmites. Amablement ens dóna caliu per esmorzar. Emulant pastors d’altres èpoques, parlem, comentem i raonem. Històries d’altres temps, de moriscos i de soldats, de fets luctuosos, preludi de la represa de la caminada.
Refem camí per dirigir-nos a l’ Ouet. En arribar als seus peus s’albira que la pujada no serà massa fàcil. Però res no importa. Amb bon ritme, amb alguna gota de suor i algun símptoma de cansament, arribem. L’Ouet, aquesta delicada forma que allotjava un antic observatori, ens mostra una completa vista panoràmica de la zona. Ens parlen de muntanyes i de cims que ens remunten al món animal: el Llom del Matxo Flac, les Orelles de l’ Ase, el Cavall Bernat...
Toca baixar, amb pas més còmode. Continuem refent camí. Els núvols s’han esvaït. Calor triomfal. Encara tenim temps de desviar-nos una mica al Mirador, amb vistes esplèndides de la vall de la Casella. Però hem de tornar al punt de partença. Allí , tots plegat, s’acomiaden els uns dels altres. Uns perquè se’n van a les seues cases, i els altres perquè es deturaran pel camí a dinar en un restaurant. L’Ouet i la Galera quedarà per sempre en el record dels caminants, qui sap si per retornar per Pasqua a menjar-se la mona i trencar-se ...
