VOLTA CIRCULAR A SEGÀRIA

Diumenge 23 d'octubre de 2011.

LES VALENTES I VALENTS DE SEGÀRIA

Carrers mullats. Amenaça de pluja. Però allí estaven les margegrosseres i els margegrossers  decidits a no deixar escapar l’oportunitat de trepitjar la Serra de Segària. Dubtes ràpidament resolts amb la ferma determinació d’iniciar l’aventura. Eixida de Daimús. Intervals de núvols, però sol en la ment. Arribada al Parc de Segària. Voluntat determinada de caminar. Els temps ens fa l’ullet. I comencem a caminar en una dèbil ascensió fins arribar a una àmplia canalització que farà de sender. Anem en fila índia, observant extasiats la silueta de Segària. Aquesta s’ha posat un vestit clar obscur. Preciós. En pocs minuts abandonem l’improvisada senda i abaixem uns metres. Ara el camí és pla. Ens uns minuts reconeixem la ruta que hem de seguir, entrebancada entre grans còdols. Cap problema. Per un desdibuixar caminoi , comencem a pujar. Cada vegada la vegetació es fa més densa. I el cel més tapat. El paisatge pren un color especial. Un petit esforç i som davant una gran planícia, lloc idoni per esmorzar. La pluja decideix acompanyar-nos. Però allí som, sense descoratjar-nos. Hem recuperat l’ànim i les forces, i mamprenem la pujada cap al Mirador de Segària. A les nostres esquenes deixem una bufona vista de la Rectoria. Anem ascendint entre pedres que comencen a dificultat la marxa. Però cap problema. L’itinerari continua. De sobte estem al Mirador. Magnífica vista de la marjal i de la costa. Enlluernador, com els primers rajos de sol que comencen a vèncer els núvols. Petita aturada, i petita homilia margegrossera. Reprenem el camí cap el repetidor. Els ulls agraïts de tot allò que veuen. Ara caminem per una zona plana, entre les ruïnes de l’antic poblat iber. Parets de desolació, parets d’esplendor d’altres temps. I comencem a descendir. Ara el trajecte es complica.  Perill de relliscar entre pedres mullades i el sòl fangós. Cap problema. Alentim el ritme, fet que ens permet gaudir encara més de la frondositat  de la vegetació. I apleguem als voltants de la font de Català. Agrupament. El sol és aclaparador. Reprenem una suau pujada, per la part nord de la serra. Progressivament sentim una remor i, aviat, descobrim el seu origen: l’autopista. Malgrat tot, les vistes són espectaculars. El camí , malgrat que és de baixada, es complica una mica pel sòl que trepitgem. Comencem a sentir símptomes d’esgotament. Cap problema. Continuem. Observem el Morro de les Coves i la Cova Fosca. Fa molta calor. Passen de les dues del migdia, més de cinc hores des de l’inici de l’excursió. Alguna mostra de feblesa. Cap problema. Avancem, esgotats, però decidits. I en uns minuts som al lloc de partida. Triomf de la voluntat i la determinació d’aquelles prop de cent persones que, cadascuna al seu ritme, han gaudit d’aquesta extraordinària caminada per aquesta quasi desconeguda ruta. I a dinar. Uns a casa i els altres a la Xara. Ara reconeguem que, una vegada més, l’esforç ha pagat la pena. Són les tres de la vesprada de diumenge 23 d’octubre, el dia de les valentes i valents de Segària.

VOLTA CIRCULAR A SEGÀRIA

CONVOCATÒRIA OFICIAL DE LA  VOLTA CIRCULAR A SEGÀRIA.

DIUMENGE  23 D’OCTUBRE

Lloc de trobada: Avinguda Ronda Sud de Daimús

Hora de trobada: 8 del matí.

Des de Daimús ens dirigirem al Parc de Segària (Ondara), lloc des d’on iniciarem la marxa amb un recorregut de 8,800 km i amb una durada prevista d’aproximadament 4 hores, havent de salvar un desnivell de 400 metres.

En començar la ruta, pujarem suament fins arribar a una canalització d’aigua que farem servir de sender. Cap problema, ja que tot és pla i sols hem de vigilar un poc on posem els peus, ja que aquesta canalització està deteriorada en algun tram. Poc després iniciarem un descens per, en poc temps, reprendre una ascensió suau, però constant. Aviat ens trobarem envoltats de vegetació i, quans ens n’adonem, estarem davant una gran planura , des d’on divisarem una bonica panoràmica de la Rectoria. És hora de dirigir-se cap al Mirador de Segària. Caminarem entre pedres. No passa res, sembla més difícil del que realment és. I ràpidament...sorpresa. Unes impressionants  vistes de la marjal i de la costa ens reconfortaran de l’esforç, difícil de mesurar, que hem realitzat. Serà l’hora d’esmorzar i , tot seguit, ens dirigirem cap al repetidor. Rampa forta, però molt curta. Una vegada allí, passarem tocant les seues parets i iniciant un descens, molt suau, fins trobar-nos el poblat ibèric. Compte ací. La baixada ara és més pronunciada, i el sender es complica. No hem de tindre pressa, i assegurar-nos sempre on posem els peus. Ràpidament, entre una frondosa vegetació, arribarem als voltants de la font de Català, a la qual no hi anirem, per tornar a iniciar una ascensió molt suau que ens portarà cap al Morro de la Cova i la cova Fosca. Anirem trepitjant per un camí bastant rocallòs, però, sempre amb compte, sense cap problema.  Poc després serem a un camí, el qual resseguirem fins una antiga pedrera, ja a les immediacions del lloc d’aparcament.  Una vegada allí, podem rememorar el recorregut, que ens recordarà de forma vague la serra de Bèrnia. I a dinar, que l’esforç ha pagat la pena!