RÒTOVA

RÒTOVA

dijous, 21 de desembre de 2017

CRÒNICA DE LA RUTA A RÒTOVA, EL CASTELL DE BORRÓ I LA CASA DELS GARCIES

L'ÚLTIMA VOLTA


Vaig  baixar del cotxe, vaig agafar la motxilla i em vaig abrigar, potser exageradament.  Intentí acostar-me a parlar amb els meus companys, però no vaig tenir  ànims ni forces per fer-ho. Em sentia cansat i vaig romandre en silenci.  

El matí era fred mentre caminàvem pels carrers de Ròtova. La gent s'hi refugiava a casa a eixes hores del matí, confortablement asseguts a la taula de la cuina, esperant l'aromàtic café.


Ben abillats i protegits, ens dirigírem als afores de Ròtova, cercant el riu Vernissa. En aplegar-hi, un verdós bassal era l'únic que restava de l'última vegada que l'havia vist. Impetuós, cridaner i vigorós, corria buscant la mar. Nou anys feia, nou anys, des que havíem recorregut aquell paratge. Aleshores el verd i l'ombra vestien el còmode sender. Aleshores. Ara era nu i el blanc del sòl feia joc amb els meus cabells.





Mentre caminava, vaig notar com el sol, un sol de diumenge, havia eixit reposat, disposat a alegrar-los el matí. El vent havia decidit quedar-se a casa.
Malgrat sentir-me sense forces, no em trobava cansat. O almenys com la primera vegada que vaig recórrer aquell barranc, una vesprada calorosa de maig.



Els records  van impedir adonar-me que ja érem  a les muralles del robust castell de Borró, imponent mola aixecada estratègicament.



Amb una empenta desconeguda i inversemblant, penetrí a l'interior de la fortalesa sense sentir-me  força invasora. No, no havíem vingut per conquistar ni imposar res, no. Havíem vingut per gaudir i respectar un passat que ja mai tornaria.


Feia un estar agradabilíssim, tant com la plàstica imatge dels meus companys i companyes espargits pel vell recinte contemplant el paisatge; gaudint del present, evocant el passat i imaginant el futur. 




Vaig menjar un humil entrepà de cuixot i formatge mullat amb oli de la terra. Sense forces, vaig ser capaç d'esbossar un instintiu somriure que em va sorprendre quan, des d'aquella  privilegiada terrassa, vaig assaborir una vista diversa, esplèndida i meravellosa, acompanyat pel delicat sabor de mistela, sang de la terra.



Vaig tancar els ulls i  vaig veure com recorria a les palpentes un túnel cobert  de teranyines darrere les quals s'insinuaven musculosos arbres, verds arbusts i tendres llavis. Marxava sense caminar; em desplaçava sense moure les cames. Però el cert és que en obrir els ulls em vaig trobar davant la casa dels Garcies: tot era igual, com nou anys enrere: la casa estava oberta i uns excursionistes prenien café sota un garrofer. Res havia canviat.





Resultava complicat endevinar què era passat i què era present. Però aquest dilema va quedar resolt desgraciadament quan va sonar el mòbil. Una coneguda companyia telefònica m'oferia uns delitosos i quimèrics avantatges que em facilitarien la completa felicitat, m'assegurava una metàl·lica veu.
El present havia tornat obrint-se pas a colzades sense resistència. Sense forces per oposar-m'hi.



Abandonàrem el bucòlic refugi i , com un pesat fantasma, vaig seguir els meus companys mentre pujaven al penyal de l'Estruca, crec recordar. Vaig identificar els coneguts relleus del Picaio i el Picaiet. De la penya de l'Àliga. Del mític Montgó, de l'essencial Gelibre. Per segona vegada vaig somriure. I per última.



La baixada pel barranc d'Atanasi, encara esplendorosa malgrat les enormes ferides causades pels incendis, no em va poder extirpar l'espantosa tristesa que duia. Ni les canalitzacions perfectament dissenyades; ni els grandiosos arcs alçats per conduir sense esforços l'aigua al monestir de sant Jeroni de Cotalba. Res podia evitar que em sentira sense forces.





Després de creuar el Vernissa sense aigua; després de travessar un espés bosc de canyes, vaig arribar al caminal que conduïa a Ròtova. A la seua vora vaig  descobrir un piló i em vaig asseure, totalment esgotat. Allí estant vaig veure com anaven passant  contents els meus companys: allí estant vaig veure com anaven perdent-se darrere d´'un suau revolt.



Vaig tardar hores en recuperar-me i, quan ho vaig aconseguir, vaig decidir agafar el camí en sentit contrari. Abans, però, vaig deixar la motxilla vora el riu, embolcallada amb fulles tardorenques. 

Abans adéu...ara adeu

                                                                Daimús, 21 de desembre de 2017

divendres, 8 de desembre de 2017

CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI RUTA SORPRESA




Ròtova, el castell de Borró 

la casa dels Garcies



LOCALITAT:               Ròtova
DATA:                       17 de desembre de 2017

LLOC DE TROBADA:  Ronda Sud ( Daimús)

HORA:                      8,25 del matí. Eixida 8,30.

                              (9 h. aparcament Ròtova enfront església)

DIFICULTAT:             BAIXA, fonamentalment

DESNIVELL:             200 metres

QUILÒMETRES:        7,600

TEMPS ESTIMAT:      4 h.  
   
INSCRIPCIÓ:            margegros@gmail.com
            

SINOPSI DE LA RUTA

 
Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.

(Maria Josep Escrivà, “Barranc d’Atanasi”, Enllà del foc. La Safor se’ns crema.)



Fou la segona ruta de Marge Gros: Ròtova, el castell de Borró i la casa dels Garcies. Ascendírem pel barranc Blanc i desférem camí pel d’Atanasi. Fou l’any 2009. Després, el foc, la cendra i la desolació no ens deixaven tornar-hi. Finalment, però, ens hem encoratjat. Calia tornar a les terres del Vernissa. I ho fem animats per les belles paraules del poema que encapçala aquesta sinopsi, belles paraules de Maria Josep Escrivà. Tornem perquè “sempre venç el verd”.



     I per a què fer una nova sinopsi si podem reproduir aquella primera? Recuperem el díptic de paper en què redactàrem la descripció del recorregut i el copiem. Al cap i a la fi, tot és el mateix. Bé, tot, tot, no. El Vernissa està sec. Per tant, si no plou prompte, no “ens podrem refredar els peus”. 







  L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2017.Si la voleu tenir en aquesta excursió, el cost serà de 5€.    



dimecres, 29 de novembre de 2017

CRÒNICA DE LA RUTA A L'ALT DEL GELIBRE



Plural perdut

Tinc els peus gelats. Refugiat sota les faldes d'un tendur espere l'escomesa de l'hivern. He perdut el plural i tinc fred. Fred del present, fred del futur.



Diumenge passat vaig anar d'excursió a la terra que potser més estime,  no estic segur. Vaig pujar de nou al Gelibre. 




Diumenge vaig eixir  ben acompanyat, immerescudament. Recorria els carrers de les arrels en direcció als afores del poble. Les oliveres, els ametlers, els garrofers de la infantesa havien desaparegut. Tarongers de tota mena de varietats, la majoria desconegudes per a mi, flanquejaven un còmode camí fins arribar a la partida de les Vinyetes, l'ancestral Benimataix. 









He de reconèixer que la senda que mena a les Ombries i l'Asmeita havia sigut una grata descoberta de feia uns pocs anys, un bell camí entapissat de pedres admirablement col·locades per facilitar el camí dels traginers, encara que oferia una remota imatge d'aquell salvatge paisatge del passat recent.





Entre restes de pinedes cremades i en procés de recuperació aplegàrem a l'Asmeita. Coneguda, agraïda i disputada Asmeita. Els meus acompanyants marxaven còmodes sense mostrar cap senyal de cansament. Millor.







L'ascens al pla del Miserà fou ràpid, amb els primers rajos de sol que m'acaronaven la cara. Feia calor però tenia fred. Em vaig recolzar sota la soca d'una descuidada olivera mentre ens agrupàvem. He de reconèixer que la contrada era bucòl·lica, amb pedregosos i rogencs bancals treballats a consciència.






El Gelibre, Xelibre, Xillibre o El Miserat eren diverses maneres d'anomenar aquella sagrada muntanya. Sagrada pels qui vivíem a la seua vora. Era la diversa manera d'anomenar allò que estimes. En els sentiments no compten les fites.



Pel destrossat camí que comunica la vila de Pego i la Vall d'Alcalà, marxava protegit pels meus companys, destapant pretèrits records i comprovant com el camí s'empinava sense vergonya. 









El cansament era difícilment computable. Les cames em feien figa mentre intentava articular una incomprensible paraula amb la companya que se situava al meu costat. Sols els records feren el miracle. Sols els records m'ajudaren a superar aquella extremada dificultat.













Amb la jersei mullat de suor i el cos ben fred, vaig aconseguir aplegar a casa, a l'alt del Gelibre. Allí dalt, ben sol, ben acompanyat, em vaig recuperar prodigiosament en contemplar la immensitat del paisatge: l'estimada Vall de Gallinera, el poderós Benicadell i la volguda Vall d'Albaida; l'astuta Segària, el vell Montgó i l'heroic Puig Campana...







Unes nous, uns mots i un glop de mistela foren suficients per reconciliar-me amb el present. M'alegrà, cosa insòlita, veure deambular els meus companys i companyes,  observar les seus cares en descobrir secrets insospitats.
Fou una efímera eternitat.







Vaig baixar amb el cap cot, desentonant amb l'alegre caminar dels meus amics. Em vaig girar i vaig fer una foto al Gelibre. Possiblement l'última.
- Ulls eixuts i ànima plorosa, vaig pensar mentre mirava el mòbil.









En aplegar a l'entrada del poble vaig demanar recuperar el plural i done les gràcies no sé a qui que, en passar per l'era de la Creu, el vaig trobar ajupit en una barana de l'escala.







Diumenge passat vam anar d'excursió. Ara, reunits al voltant d'una taula vestida amb una estampada flassada, esperem l'hivern. Hem posat la calefacció. Però tenim fred. Del present i del futur.


Daimús, 29 de novembre de 2017